El nom més destacat del moviment independentista català a Xile és, sens dubte, el del comerciant i polític Josep Abril i Llinés, nascut al Masnou (Maresme) el 25 de febrer de 1879. Fill de Josep Abril i Esteva, jornaler de Sabadell, i de Josepa Llinés i Arenas, del Masnou, va ser inscrit, erròniament, com a “Jaume Esteve”, però recuperà legalment el seu nom autèntic de “Josep Antoni” el 1903, en haver de rebre una herència del seu avi patern. Establert d’uns anys abans a Sabadell, hi feu d’encarregat d’adrogueria, primer, i hi muntà negoci propi de drogues i confiteria, un cop ja establert pel seu compte. Als 23 anys fou escollit secretari del Foment Mercantil Sabadellenc i, als 24, president, càrrec per al qual fou reelegit durant sis anys consecutius. Des de l’entitat donà suport electoral al catalanisme més reivindicatiu i, malgrat que fou soci dels partits Centre Català i de la Lliga Regionalista, el maig del 1909 anà com a candidat a la llista catalanista triomfadora del Foment Mercantil, el gremi dels pagesos i els nacionalistes republicans, però renuncià al càrrec de conseller municipal. Durant els incidents de la Setmana Tràgica, el 27 de juliol de 1909, constituí la comissió revolucionària que proclamà la República Federal i Social a Sabadell, juntament amb Gabriel Casals, Joan Torres i Manuel Folguera i Duran, president de la Unió Catalanista i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Tres dies després, arribà un tren amb tropes de cavalleria i quatre canons, comandades pel general de brigada Manuel Bonet Calza i també més tropes a peu per sufocar la revolta.
Per tal d’evitar la repressió per aquest fet, emprengué el camí de l’exili cap a Amèrica i, després d’estades breus en diferents països, acabà fixant la seva residència al carrer de San Diego 2035 de Santiago de Xile, ciutat on fou propietari d’una “fuente de soda” o petit cafè-pastisseria. Es casà amb la xilena Elisa Avaria, amb qui tingué quatre filles: Maria, Pepita, Rosita i Carmen. El 1916 es va fer soci del Centre Català de la capital xilena i començà a defensar les posicions polítiques representades per Francesc Macià entre els altres residents catalans en aquell país, actitud de suport que anirà declinant progressivament fins a separar-se’n, de forma definitiva, el 1928 quan es distingí per l’oposició decidida a la política macianista del moment, al seu criteri massa contemporitzadora amb els partits espanyols contraris a la Dictadura de Primo de Rivera. El trencament amb Macià es produí després d’una carta personal que Josep Abril adreçà al seu antic líder.
El setembre de 1923 fundà el Comitè de Publicitat Catalana de Xile, plataforma independentista de la qual fou sempre el president i dirigent principal, amb el suport de l’empresari i periodista Frederic Margarit, com a secretari general, i Josep Carbó, futur president del Centre Català de Santiago durant anys, i un dels referents locals del catalanisme. Inicialment adherit a Estat Català, reuní deu mil francs francesos per al moviment insurgent que preparava Francesc Macià. El 5 de juliol d’aquell any pronuncià al Centre Català de Valparaíso la conferència “El separatisme català justificat”, a petició del Comitè Patriòtic Català d’aquella localitat. Després de l’inici del cop d’estat militar, adreçà un Missatge al rei d’Espanya (1923) i una Carta oberta a Francesc Cambó (1925) contra la intervenció catalana en la política espanyola. Allunyat ja de Macià, formà aleshores un front comú amb el Grup Separatista Avant (Montevideo), Nosaltres Sols (Paranà) i una Comissió de Propaganda Catalana (Buenos Aires) impulsada per Manuel Massó Llorens, amb els quals editaren la Nova Catalunya i signaren el manifest “Als separatistes catalans” (1929). L'entitat, que usava indistintament el nom en català o en espanyol, desplegà una enorme activitat propagandística difonent, sobretot, els articles i conferències del seu president, per influir en l’opinió pública de la societat sud-americana. Massó Llorens repartí als delegats de l'Amèrica del Sud a l'Assemblea de la Societat de Nacions de Ginebra el fullet “Queremos a Cataluña libre y soberana, no esclava de España” (1924).
El Comitè de Publicitat Catalana distribuïa mocadors amb la senyera estelada i obsequiava els seus membres amb el poema “A la Catalunya històrica” de J.B. Alemany Borràs. Actuava a Santiago i a Valparaíso, on pronuncià la conferència El separatisme català justificat, però també a Concepción, Punta Arenas i Iquique, ciutats xilenes on tenia adeptes i on hi havia nuclis de catalans organitzats en associacions diverses. El Comitè va difondre opuscles redactats per Abril i Llinés com ara Queremos a Cataluña libre y soberana y no esclava de Castilla (1924), El provincialismo español. La Mancomunidad catalana y su obra (1925), Antecedents històrics (1925), conferència pronunciada al Centre Català de Valparaiso, La salvación de Cataluña está en su independència (1926) i República a la española y a la catalana (1928). Promotor del Grup Separatista Avant (1928) de Montevideo, partidari de totes les formes de lluita per assolir la independència, a Santiago publicà el periòdic en espanyol Cataluña (1926-1927), el darrer dels quals fou suspès per pressions de l’ambaixada espanyola, després d’haver-ne aparegut 34 números en els quals defensava José Rizal, el líder independentista filipí afusellat pels espanyols, i el guerriller rifeny Abd-el- Krim, alhora que hi combatia el colonialisme espanyol en totes les seves formes. Edità també el periòdic Canigó (1927) i fou col·laborador de la revista Nova Catalunya, de Montevideo, i de Nación Catalana, de Buenos Aires.
De paraula directa, clara i contundent, alguns dels seus missatges conserven encara una certa vigència en l’actualitat, un segle després. Com quan avisa que “el poble català no n’ha d’esperar res de positiu d’una suposada república espanyola”, recorda que “els treballadors catalans són els qui menys cabal han de fer als cants de sirena espanyols” o bé sentencia que “Castella mai no ha tingut estadistes, només cabdills”, uns quants anys abans de l’arribada del Caudillo Franco. I el discurs sobre l’espoli fiscal, pronunciat cent anys enrere, sembla d’avui mateix: “L'any 1922 cada català va pagar a l’Estat espanyol 236,77 pessetes en impostos; mentre que cada espanyol va pagar, només, 102 pessetes”.
Propagandista activíssim i constant de la causa independentista catalana, esmerçà el seu modest patrimoni en la promoció desinteressada del seu ideal polític. Intervingut quirúrgicament en una operació delicadíssima, afectat del cor i amb peritonitis, morí el 28 d’agost de 1929, a Santiago. El seu túmul funerari, presidit per una enorme senyera estelada, s’instal·là al local del sindicat d’impressors xilens i el Partit Comunista de Xile hi envià una corona, alhora que intel·lectuals xilens del grup “Círculo Rojo” hi pronunciaren un discurs de condol, mentre que Joan B. Alemany i Josep Obradors Soler li dedicaren poemes d’homenatge. La seva mort fou molt sentida per tota la colònia catalana del con sud d’Amèrica, on era molt respectat, però del qual molts es mantenien allunyats pel seu caràcter esquerp i difícil. Els 12.000 pesos despesos per la família durant la seva malaltia, així com el tancament del teatre proper al seu cafè-pastisseria, d’on provenia la majoria de la clientela habitual, deixà emmalaltides la muller i les filles i en una situació econòmica molt precària, circumstància que obligà la revista Germanor a publicar una crida pública de solidaritat. La mort de Josep Abril i Llinés el 1929 i la nova conjuntura política a Catalunya, amb l'adveniment del règim republicà, ocasionaren la desaparició del Comitè de Publicitat Catalana, grup que arribà a tenir 304 membres. En l’actualitat, un descendent seu, de nom també Josep Abril, és un dissenyador destacat en el món de la moda a Catalunya.
Per a saber-ne més: Diccionari dels catalans d’Amèrica, Comissió Amèrica-Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1992