Carles Campuzano: «La discussió amb l'Estat és pels termes, les preguntes i les majories del referèndum»

La decoració del despatx de Carles Campuzano (Vilanova i la Geltrú, 1964) és el resum més precís del seu ideari polític. Hi ha una portada del The New York Times amb Barack Obama com a protagonista, un cartell amb Francesc Macià, la imatge icònica d'una espardenya aixafant el símbol nazi, la portada de Charlie Hebdo publicada just després de l'atemptat islamista contra la revista satírica i una frase de Winston Churchill pronunciada al parlament britànic durant els pitjors moments de la Segona Guerra Mundial. El conseller de Drets Socials, que fa tot just un any va aterrar en el càrrec, és una de les veus més heterodoxes del Govern, i també una de les més polítiques. Les dècades d'experiència a Madrid es noten durant l'entrevista.

Al llarg de la conversa, Campuzano desgrana els deures pendents al capdavant del departament i analitza l'escenari obert amb la investidura de Pedro Sánchez. Quan era diputat del PDECat al Congrés, va convertir-se en una de les peces claus a l'hora d'inclinar el vaixell postconvergent cap a una posició favorable en la moció de censura del 2018, que va portar el líder socialista a la Moncloa. Pel que fa al futur, es posa a disposició d'ERC pel que el partit consideri. En algun moment de l'entrevista, els ulls se li desvien cap als entrenaments de la Copa de l'Amèrica de vela: la velocitat dels vaixells, des de la planta 21 de l'edifici, és perfectament constatable.

Fa exactament un any que el van nomenar conseller. Quin balanç en fa, també en l'àmbit polític? Veu possible complir amb tots els objectius fins al final de la legislatura, que en teoria hauria de ser el febrer del 2025?

La sensació, com sempre, és doble. Hem fet molta feina i tenim un diagnòstic sobre els problemes que és compartit pels actors de la societat que estan implicats en aquest àmbit, com són les entitats i els ajuntaments. Hem pres decisions de més places, més finançament, reducció de terminis i increment de prestacions, i ho hem de redoblar durant el 2024. L'aprovació del pressupost per l'any vinent serà una gran notícia per al departament. I, alhora, tenim tres grans desafiaments com a societat que són enormes: com afrontar el repte de l'envelliment, com afrontar la pobresa estructural i com afrontar les baixíssimes taxes de fecunditat.

Només quatre de cada deu persones en situació de pobresa extrema rep la renda garantida de ciutadania, segons Càritas. La nova llei catalana com ho solucionarà?

Millorarà les prestacions per a les famílies nombroses i la protecció a la infància. Ha d'incorporar col·lectius que avui en queden al marge, com les persones en situació irregular. També volem que faci compatibles les prestacions d'habitatge i la renda garantida. I l'existència d'una feina i la recepció de la renda, per evitar la trampa de la pobresa. Això acompanyat del que en aquests moments comença a estar madur, que és un acord amb l'Estat per traspassar la gestió de l'ingrés mínim vital, que jo espero que es pugui tancar les pròximes setmanes i mesos. De fet, vaig tenir una reunió amb el ministre Escrivá fa un parell de setmanes i el que fins ara el ministeri es negava a acceptar, que era que la Generalitat pogués reconèixer també l'ingrés mínim vital, que fóssim nosaltres qui determinéssim que efectivament la persona tenia dret a rebre la prestació, això el govern de l'Estat ja ho accepta. Ara estem entrant en la discussió de la concreció i dels canvis legals que calen per fer-ho efectiu.

Què ha canviat? Perquè fins ara les negociacions entre Govern i Estat per gestionar alhora la renda garantida de ciutadania i l'ingrés mínim vital s'havien fet eternes, mentre el País Basc i Navarra ja tenien el seu sistema a mida.

És una pregunta que hauria de traslladar-li al ministre Escrivá.

I què ha fet vostè per sacsejar-ho?

Hem persistit i hem insistit. No acceptàvem en cap moment la proposta que ens feia l'Estat, que era diferent de la del País Basc i Navarra. Ara, la conjuntura política ho facilita. I d'altra banda, el govern de l'Estat comença a ser conscient que un model de gestió centralitzada d'una prestació com l'Ingrés Mínim Vital és una mala idea. Si aquest paquet l'acabem de tancar bé, tindrem un instrument més útil per combatre la pobresa.
 
Ara fa un any va prometre millorar el diàleg amb Endesa per solucionar mesures com l'arribada dels comptadors socials de llum. Les entitats no han notat cap avenç. Famílies amb menors segueixen sense electricitat. Què els diria, a les entitats i a les famílies?

Nosaltres preferim parlar de comptadors transitoris, i aquesta és una conversa que mantenim amb Endesa sabent, però, que l'objectiu ha de ser un bo social com el de Portugal. Ho hem començat a parlar també amb les companyies. Un model a la portuguesa també el veuen interessant. A la pròxima legislatura espanyola hem d'aconseguir que el bo social sigui automàtic.

"El bloqueig dels comptadors socials de llum no es podrà resoldre aviat perquè estem parlant de casuístiques molt singulars"

Teniu una proposta per tenir un bo social de llum a la portuguesa, que no cal que cap família el demani com una ajuda, sinó que reben el descompte directament segons els ingressos. L'Estat us ha respost?

No hem entrat a conversar amb l'Estat, encara. N'hem parlat amb les companyies. Estem preparant una proposta legislativa. 

I sobre els comptadors socials, o comptadors transitoris, hi ha cap avenç sobre la taula?

El tema dels comptadors transitoris es produeix per un problema més global, que és el problema de les ocupacions. Els comptadors tenen a veure amb persones que viuen sense poder exhibir un títol ni de propietat ni de lloguer, on es barregen, per una banda, les necessitats humanitàries, que és garantir el subministrament energètic, però, per altra banda, a vegades també situacions d'inseguretat que posen en risc la situació en aquell edifici perquè podria esdevenir-se un incendi. I aquí hi ha molta feina a fer en coordinació amb les companyies i també amb les administracions locals. 

És a dir: hi ha previsió de resoldre-ho aviat?

No, no es podrà resoldre aviat perquè estem parlant de situacions de casuístiques molt singulars en cadascun dels edificis on es produeixen aquest tipus de situacions. La conversa es continua mantenint i la col·laboració amb els ajuntaments serà imprescindible perquè qui intervé són els serveis socials bàsics, que són els de l'atenció primària.

També hem vist talls de llum a blocs sencers on viuen famílies vulnerables amb participació dels Mossos sense que Drets Socials en tingués coneixement ni s'activés cap eina social prèvia. A banda dels serveis municipals, falta comunicació entre departaments de la Generalitat?

Més que entre departaments de la Generalitat, cal que Endesa, quan pren una decisió d'aquestes sempre la justifica d'acord amb el dret a la seguretat, ens informi. Forma part de la discussió que estem tenint amb l'empresa. No vull traslladar als Mossos d'Esquadra aquesta responsabilitat, fan el que toca. L'altra qüestió és que quan Endesa fa una intervenció on hi ha risc per a la seguretat i previsiblement hi ha població en situacions de fragilitat, ens ho hauria de comunicar.

Les darreres setmanes hem vist fets que acaben barrejant migració, menors d’edat i racisme. En alguns casos emparats per grups polítics i administracions locals. L'extrema dreta ha guanyat espai a Catalunya?

Si a determinades ciutats de Catalunya l'Estat instal·la dispositius d'acollida de refugiats i no ens dota ni a la Generalitat ni als ajuntaments amb els instruments per afrontar la gestió d'aquestes arribades, això acaba creant sensació de descontrol i d'inseguretat. De nou, està vivint-se una crisi humanitària a les Illes Canàries i l'Estat pot tenir la temptació, i de fet ja l'ha tingut, de continuar derivant persones en situació irregular arribades a Canàries sense informar-ne ni el Govern de la Generalitat ni els ajuntaments. Això és una mala praxi política que genera sensació de descontrol i que abona el discurs extremista en contra de la immigració. Per tant, a l'Estat li demanem responsabilitat en la gestió dels fluxos migratoris i corresponsabilitat amb la Generalitat i amb els ajuntaments en les arribades d'immigrants.
 
El principal desafiament amb la migració a Catalunya mira cap a Madrid?

Sí, perquè aquest mes arribarem als vuit milions de catalans. El creixement es deu, bàsicament, a població d'origen estranger. I aquí s'ha de recordar que l'any 2012, en el context de l'austeritat, es va suprimir el fons d'acollida per a migrants. Era un fons de l'Estat que permetia als ajuntaments i a la Generalitat gestionar les polítiques d'immigració. S'ha de recuperar el fons. En un país com Catalunya en què el creixement de la població fonamentalment està sent fruit de les immigracions, l'Estat ens ha de transferir recursos per a l'acollida i la integració. Perquè sense aquests recursos difícilment podrem garantir que la política d'integració ens funcioni. 

Què pot fer el Govern sense dependre del govern espanyol?

Hem de reforçar tot el conjunt de polítiques orientades al coneixement de la llengua i a compartir espais comuns. Un país que està creixent bàsicament en la seva població amb persones que venen d'altres llocs del món ha de reforçar totes les polítiques que posen l'accent en allò que ens permet viure junts. En aquest sentit, el català continua sent un element fonamental al costat d'un element més rellevant encara a mitjà i llarg termini, que és la mobilitat social. I això també ens obliga a nosaltres, no només vinculat a l'àmbit de les migracions, sinó en més àmbits, a reforçar les polítiques en els barris.

"També entenc els ajuntaments que fan aquesta pràctica [no empadronar] que no ens agrada. Reben les conseqüències de no tenir el suport de l'Estat per poder desenvolupar les polítiques d'acollida i integració"

Hi ha determinats barris del país on es concentra molta problemàtica d'ordre social, de situació precària en l'àmbit de l'habitatge, amb problemes de pobresa infantil, amb problemes d'abandonament prematur del sistema educatiu, amb presència de l'economia criminal vinculada a la qüestió de les drogues. En aquests barris, en col·laboració amb els ajuntaments i el tercer sector, incrementarem intervencions per reforçar la cohesió social. Sabent que el Govern ha de ser tan dur amb els que causen disturbis com amb les causes de fons que expliquen per què aquests disturbis existeixen.

A les eleccions municipals del 28 de maig un dels emblemes d'aquella nit electoral va ser la victòria d'Aliança Catalana a Ripoll. Aquests dies estem veient com el Front Nacional atia segons quines polèmiques. Li fa por que aquestes acusacions de bonisme que es fan majoritàriament al Govern puguin acabar fent el salt nacional a la propera campanya d'eleccions al Parlament? 

El catalanisme dels anys seixanta, i els seus emblemes podrien ser-ne Josep Benet i Paco Candel, va assentar la bona doctrina d'aquest país respecte a la realitat de les migracions, que és aquesta idea que som una nació no basada en l'origen ètnic de les persones, sinó que es basa en les capacitats d'aquesta nació d'acollir i oferir projecte a les persones que hi arriben. Aliança Catalana, el Front Nacional, l'extrema dreta catalana, estan als antípodes de Benet, de Paco Candel, de Jordi Pujol, de Joan Raventós, d'Antoni Gutiérrez, de la generació que durant el franquisme ens va permetre que el 1964 el 50% dels residents del país no eren nascuts a Catalunya i avui ens continuem definint com a nació. I hem de ser molt contundents a no acceptar el plantejament ideològic etnicista d'aquestes posicions polítiques. Però això no treu el que dèiem abans, si la Generalitat no té capacitat d'intervenir en aquestes polítiques de gestió del flux migratori, si no tenim els recursos adequats, l'extrema dreta hi cavalca.

Hi ha municipis que directament no empadronen alguns ciutadans per diferents motius, tot i haver-hi una ordre estatal que exigeix empadronar tothom, també qui no té llar o viu ocupant. El síndic investiga si el nou Ajuntament de Barcelona hi posa traves que abans no existien. El Govern té previst actuar, davant aquests casos?

Les eines que tenim són limitades. El Govern està convençut que el padró és un instrument intel·ligent per gestionar les migracions. I que aquells ajuntaments que opten per no empadronar a persones que efectivament resideixen als seus municipis s'equivoquen. Entre altres coses, perquè no els permet tenir la informació real sobre la població que efectivament resideix en el seu municipi. Als ajuntaments els hi traslladem: escolta, us equivoqueu si no empadroneu les persones que hi resideixen. Perquè la gent no estigui empadronada, la gent no marxa del seu municipi. 

Però sí que els hi garanteixen menys drets. Anteriorment, s'havien provat alguns mecanismes des de la Generalitat, com condicionar l'arribada de diners als ajuntaments a què, efectivament, empadronessin. Quan diu "eines limitades" significa que el Govern no pot fer-hi res?

Tenim poc marge legal efectiu per intervenir en el compliment de l'obligació legal que tenen els ajuntaments i en els que sovint l'ajuntament, malgrat que ens costa que no empadroni, ens nega la major. No és que es produeixi un acte d'insubmissió formal comunicant que no vol empadronar, sinó que es produeix una pràctica concreta amb una casuística en què hauríem de discutir cas per cas si en aquella persona existeix obligació legal de ser empadronada. I difícilment això, amb les capacitats que té la Generalitat legals i materials, podem fer-ho efectiu. El que diem és que és un error. Qui s'equivoca són els ajuntaments. No és un problema només del fet que persona en situació irregular no empadronada tindrà dificultats per rebre un servei de salut o per matricular-se a una escola, sinó que l'ajuntament té molta menys informació de la població que resideix al seu municipi. És una manera de fer molt miop. Tot això, sabent, per altra banda, que la responsabilitat principal torna a estar a l'Estat, que és qui legisla en matèria d'estrangeria i és qui regula el flux migratori. Al final, la mala política de gestió de les migracions per part del govern espanyol afecta els ajuntaments i la Generalitat. També entenc els ajuntaments que fan aquesta pràctica que no ens agrada. Reben les conseqüències de no tenir el suport de l'Estat per poder desenvolupar les polítiques d'acollida i integració que farien falta. 

La proporció de persones dependents assenyala Catalunya com la comunitat amb menys persones de grau III, el reconeixement de l'afectació més gran, que comporta també més suport. Aquesta tendència ha de canviar?

Com a Govern de Catalunya tenim molt d'interès que totes aquelles persones que puguin tenir grau III tinguin grau III, entre altres coses perquè rebrem més diners de l'Estat. Què és el que estem posant en marxa? Una actuació orientada a tots els graus II que puguin tenir grau III que objectivament quan es valora que tinguin grau III el tinguin. Sabent també, però, que quan un compara xifres, nosaltres ens aproximem bastant a les xifres de grau III que hi ha al País Basc. És possible que els nostres treballadors, les persones que fan les valoracions de grau, siguin més estrictes que en altres territoris de l'Estat. Però és qüestió de setmanes i mesos que comencem a augmentar el nombre de graus III. Com a administració ens interessa.
 Obrim bloc polític. Vostè està al capdavant de l'associació Acció Catalana, que el dia 21 organitza una jornada de debat a Figueres. Quin paper volen jugar en els mesos que venen, sobretot en el camp de les idees? És un àmbit que el catalanisme ha abandonat en els últims anys?

Neix amb una idea molt senzilla: necessitem crear espais de reflexió i de debat al voltant de la qüestió nacional, d'una idea tan àmplia com el catalanisme. Es tracta que gent que venim de tradicions diferents puguem discutir de quins són els reptes que té el país. El país ha viscut les conseqüències de la repressió i la judicialització del procés, i les ruptures en l'espai sobiranista.

Necessitem espais de discussió transversals per parlar dels elements bàsics que ens han de permetre progressar: som una nació, aquesta nació té un element central que és la llengua, la cultura i una determinada manera de ser, i aquesta nació avui té un autogovern insuficient i ha de poder decidir el seu futur. Que és insuficient ho comparteixen els que som independentistes i aspirem a tenir el 100% de l'autogovern en el marc de la Unió Europea, i els qui pensen que l'statu quo -un Estatut vigent que no és el votat pels catalans- és invàlid.
 
S'ha abandonat la franja de les idees, en aquests anys?

El país va viure moments convulsos el 2017. Estem en fase de recosir, reconstruir, sense que ningú renunciï a les seves aspiracions. En la mesura que siguem capaços de generar més complicitats, estic segur que entre tots farem que el país progressi en termes nacionals, lingüístics, socials, culturals i econòmics.

"Necessitem espais de discussió transversals com Acció Catalana per parlar dels elements bàsics que ens han de permetre progressar"

S'articularà políticament d'alguna manera? O continuarà sent només un think tank?

Ens trobem tots còmodes en aquest espai de reflexió i de discussió. És el sentit de la jornada que organitzarem a Figueres, i del que hem fet sobre el dèficit fiscal, el corredor mediterrani o el funcionament de la democràcia amb Daniel Innenarity. Convenen espais no partidistes per aplegar gent de sensibilitats diferents.

El Govern encara el tram final de la legislatura. Confien que el Govern la podrà esgotar gràcies a l'aprovació dels nous pressupostos? Amb qui els pactaran?

Trepitjo molt país, i em trobo que tant les entitats socials com els alcaldes i les empreses ens demanen que governem, i que esgotem la legislatura. I que el país no s'aturi, que no perdem el temps. La demanda d'esgotar la legislatura va més enllà de l'interès legítim que tenim com a Govern. Espero que, com va ser possible l'any passat, tinguem una majoria parlamentària que ens permeti aprovar pressupostos. Quina? La més gran possible. Si són els socialistes i els comuns, esplèndid; si hi afegíssim Junts, seria esplèndid. Necessitem uns bons comptes per continuar desenvolupant les polítiques que al país li convenen.

Creu que Junts està més a prop d'aprovar els pressupostos ara que l'any passat?

No ho sé, ho haurien de preguntar als diputats de Junts. Tant de bo l'exercici de política que estan fent ara a Espanya també el practiquin en la política catalana.
 
Vostè té proximitat amb membres de Junts. No ha tingut cap conversa amb ells?

De moment no n'he parlat, de la qüestió pressupostària.

Abans que passi tot això s'ha de desbloquejar la investidura a Madrid. Si encara fos diputat a Madrid, en les circumstàncies actuals de la negociació votaria a favor o en contra de Pedro Sánchez?

Estem en plena negociació. Hi ha tres línies de diàleg amb l'actual govern de l'Estat, amb els partits que el conformen, i singularment amb el PSOE. Hi ha l'amnistia, que en la pràctica està assumida, i ara s'està en la fase de delimitar-ne els paràmetres. Hi ha com afrontem el conflicte polític de fons: la taula de diàleg que es va posar en marxa aquesta legislatura ha de continuar funcionant per abordar la qüestió de fons, que en el nostre cas té a veure fonamentalment amb el fet que els catalans puguin decidir el seu futur. I hi ha les qüestions molt vinculades a la primera part de la conversa, que són els recursos fiscals. Això vol dir afrontar el dèficit fiscal. Estic convençut que en els tres terrenys, finalment, el PSOE arribarà a acords.

"No estic en el detall, però el moment històric del 2023, que empalma amb la moció de censura que va fer fora Mariano Rajoy, empeny el PSOE a acostar-se a les demandes que es plantegen des de Catalunya"

No estic en el detall, però el moment històric del 2023, que empalma amb la moció de censura que va fer fora Mariano Rajoy, empeny el PSOE a acostar-se a les demandes que es plantegen des de Catalunya en aquests tres fronts. Soc optimista, estic convençut que tindrem amnistia, que tindrem diàleg polític al voltant de la qüestió principal -de fet, és el que hem tingut en aquests anys, i caldrà avançar-hi-, i que el govern de l'Estat s'adonarà que el dèficit fiscal de Catalunya és insostenible afrontar els problemes que tenim plantejats.

Què és més fàcil: parlar del referèndum o bé que es traspassi Rodalies amb els recursos pertinents i es redueixi el dèficit fiscal a la meitat? Quin ronyó costa més de treure?

El ronyó del dèficit fiscal és el més difícil, i justament és el ronyó que el Govern vol que en la negociació sigui central. En el terreny de la política, l'executiu de l'Estat gestiona les seves posicions polítiques. Si és capaç de fer bona pedagogia, pot ser capaç de convèncer l'opinió pública, però els recursos són limitats.


Des del despatx, el conseller veu els entrenaments de la Copa de l'Amèrica de vela. | Foto: Hugo Fernández

El Parlament va aprovar fa dues setmanes que no s'investís ningú que no treballés per fer efectives les condicions d'un referèndum. Amb una taula de diàleg 2.0, on es pugui parlar d'aquest referèndum, n'hi ha suficient?

La qüestió és la naturalesa del conflicte polític que tenim plantejat en els últims 10 o 12 anys, i aquesta naturalesa és que hi ha un gruix de la societat catalana, més enllà dels independentistes, que diu que el conflicte s'ha de resoldre amb un referèndum. Davant d'aquesta proposta, quina té l'Estat? Quina proposta té el PSOE sobre la qüestió catalana? La posició dels partits independentistes, i més enllà, és que hi ha d'haver un referèndum, i això és el que s'ha de discutir en el context de la taula de diàleg. Serà interessant veure la proposta dels experts del Govern quan presentin el seu informe sobre com s'hauria d'articular un referèndum inspirant-nos en altres conflictes d'aquestes característiques. En el fons, la batalla entre el 2012 i el 2017 era entre els qui defensaven el referèndum i els qui es negaven a discutir. Si l'Estat hagués canalitzat aquestes demandes, probablement ens hauríem estalviat el que ens hem viscut.

"En el fons, la batalla entre el 2012 i el 2017 era entre els qui defensaven el referèndum i els qui es negaven a discutir"

Un referèndum ha de preguntar tant sí com no sobre la independència?

És la discussió que hem de tenir. La discussió amb l'Estat és pels termes, les preguntes que s'han de formular, quines majories s'exigeixen per les preguntes que s'han de formular, quines conseqüències polítiques i legals es deriven d'un resultat o un altre, quins compromisos existeixen de cara a futur. Això és el que s'ha de poder discutir. En essència, ha de servir per clarificar el conflicte polític. Hi ha un nombre molt rellevant de catalans que creiem que el millor estatus per a Catalunya és un estat independent dins la UE. En una societat democràtica, quan s'expressa aquesta demanda, s'han de trobar fórmules per canalitzar-la. Aquesta és la qüestió rellevant de fons.

La descoordinació entre ERC i Junts en la negociació pot jugar a la contra de l'independentisme?

No ens hem d'esgotar amb converses que sabem que tenen poc recorregut. En la pràctica, els 14 vots independentistes són imprescindibles per garantir la investidura. I els 14 vots compartim l'essencial: que hi ha d'haver amnistia, que hi ha d'haver capacitat per encaixar la demanda d'autodeterminació, i que des del Govern posem l'accent en les qüestions materials. Espero que la intel·ligència que estem tenint tots, almenys el bloc català, ens ha de permetre que els vots siguin útils i eficaços. Sabent que on està la pilota ara és en mans del PSOE.

Però la competència entre ERC i Junts pot dificultar les coses?

Tant de bo aquesta competència serveixi per millorar les condicions de la investidura.

Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, en cas de ser amnistiats, han de tornar a ser candidats a la presidència de la Generalitat?

D'entrada, són decisions que han de prendre ells i els seus respectius partits. És obvi que són dos líders, és obvi que van exercir un enorme lideratge i el continuen exercint en els seus espais polítics. En el cas d'ERC ha emergit un nou lideratge, que és el de Pere Aragonès, que segurament avui és l'actiu polític més important que té ERC en tant que president de Catalunya. No estem encara en la fase de saber si finalment l'amnistia permet que aquestes persones puguin exercir plenament els seus drets, que és al que hem d'aspirar.
 
I vostè té aspiracions d'anar a les llistes d'ERC?

De moment, tinc intenció d'acabar la legislatura i de complir els reptes. A partir d'aquí, a disposició del president Aragonès i d'ERC pel que convingui.

Li agradaria repetir com a conseller?

Això depèn del president. Quan em fan conseller és perquè el president ho creu oportú. No depèn de la meva voluntat.

"Estic a disposició del president Aragonès i d'ERC pel que convingui"

Què pensa quan veu la restitució cada cop més profunda de la figura del president Jordi Pujol? S'ha estat injust amb ell, des del seu punt de vista?

El president Pujol va dir a TV3 que tenia el risc d'esgarriar la seva biografia. Això ha passat amb el comportament de membres de la seva família. Però el seu balanç com a activista, com a home madur fent país durant el franquisme, i com a president en termes d'haver construït nacionalment el país tindrà un pes molt rellevant en la història del país. Tacat, això sí, pel que segurament va ser una situació que no té cap mena de justificació. El mateix Pujol n'és conscient per tots els actes de contrició que ha fet. He procurat, com a conseller, trobar-m'hi unes quantes vegades per compartir qüestions, com la immigració o la llengua, que li preocupen.

I ja per acabar. Com valora el que està passant aquests dies a Israel i a Gaza?

El Govern i la consellera Meritxell Serret han estat molt contundents: els atacs de Hamàs són inacceptables, terroristes, contra persones innocents, i estan escandalitzant el món. Tota la solidaritat amb el poble d'Israel, tota l'estima als catalans jueus -els Mossos han activat mesures de seguretat- i, lògicament, apel·lar al fet que es treballi internacionalment per resoldre un conflicte que des de mitjan segle passat anem arrossegant. Necessitem una solució com la dels acords d'Oslo, amb dos estats que puguin conviure. Però la demanda d'aquests dos estats ha de ser compatible amb la denúncia radical dels atacs terroristes que, insisteixo, no tenen cap mena de justificació. Han estat d'una crueltat impròpia del segle XXI.