La nit del 10 de setembre del 1973, el president de Xile, el metge Salvador Allende, buscava una sortida a la greu crisi política que travessava el país. El carrer respirava por i tensió. Tres anys de govern de la Unitat Popular (UP) havien intentat la "via xilena al socialisme", una transformació social de manera democràtica. Però la UP havia afectat els interessos econòmics de la burgesia i els geoestratègics dels Estats Units, temorosos de les derives esquerranes al continent.
L'acostament a la Cuba castrista havia fet d'Allende un objectiu a abatre. L'efervescència social superava l'executiu, amb ocupacions de propietats i un sector que exigia al "company president" accelerar el procés revolucionari. La dreta, amb vagues gremials, bloquejava la producció. L'extrema dreta feia saltar vies i instal·lacions. Però, a més, el president estava en minoria al Parlament, fet que seria determinant i mantenia l'Estat en un bloqueig permanent.
Li quedaven encara tres anys de mandat, però la situació no donava per més. Envoltat d'un grup de col·laboradors, entre els quals un jove advocat valencià, Joan Garcés, Allende va preparar un discurs per a l'endemà en què convocaria un plebiscit sobre la seva continuïtat. Al llarg de la nit, van arribar rumors sobre moviments de tropes en diversos indrets. El cap de la Policia d'Investigacions, Alfredo Joignant, va trucar per informar de l'aquarterament de la guarnició de Santiago. Eren fets habituals aquells dies. Quan el ministre de Defensa, Orlando Letelier, va preguntar si havia de trucar el comandant en cap de l'exèrcit, Allende va respondre: "No, no truqui a Pinochet. Si hagués de fer cas de totes aquestes notícies, no dormiria". El fet il·lustra la manca d'informació sensible que el govern de Xile tenia a poques hores del cop militar que el derrocaria i donaria peu a una tirania sanguinària i reaccionària.
L'11 de setembre, el procés xilè va ser aterrat en sec i Xile va conèixer una dictadura que s'allargaria fins al 1989 i que va obrir ferides encara per tancar. Però el mite d'Allende i de l'experiència xilena ha superat el pas del temps per situar-se allí on es troben l'èpica i la voluntat de construir mons millors. Un espai atractiu que sovint dificulta la revisió crítica dels fets. Perquè es fa difícil analitzar en fred els encerts i els errors davant del pes del que va suposar el règim feixistad'Augusto Pinochet. El mite ha vençut finalment. Per això aquest 50 aniversari arriba amb moltes commemoracions arreu del món. A Catalunya, el Govern ha organitzat actes d'homenatge, entre ells un cicle a la Filmoteca,Se abrirán las grandes alamedas, amb la presència de la cineasta Carmen Castillo, i en el marc dels actes de la Mercè, es farà el concert Mil veus per a Victor Jara, un altre dels mites, el del cantautor, arrabassats pels colpistes.
La seducció de la integritat
El procés xilè no hauria estat el mateix sense Salvador Allende. Nascut el 1908 en una família benestant i il·lustrada, en ell conviuen el lliurepensament i la doctrina revolucionària. La petjada de l'avi, Ramón Allende Padín, li va donar un tarannà liberal i el va fer entrar a la maçoneria, on va romandre sempre. I la influència de Juan Demarchi, fuster anarquista que li va ensenyar a jugar als escacs, el va ajudar a entendre la classe treballadora. Metge de formació, va entrar al Partit Socialista, on aviat va destacar com a orador vibrant. Quan va governar el Front Popular el 1938, una coalició de centre esquerra, Allende va ser ministre de Salut, destacant pel seu combat contra el tifus i la distribució de medicaments entre la gent més necessitada. En aquell moment, Augusto Pinochet és un jove oficial d'infanteria.
Empàtic, enginyós, gens sectari en les amistats, va guanyar fama merescuda de seductor i alhora de polític honest i complidor. De formes versallesques, un dia es va batre en duel (sense més conseqüències). També va anar covant el sentiment d'estar destinat a altes responsabilitats. Va ser candidat a la presidència quatre vegades: els anys 1952, 1958, 1964 i 1970, al capdavant d'una aliança d'esquerres. Va perdre les tres primeres. L'any 1964, el guanyador va ser el líder d'un nou partit, Eduardo Frei, amic personal d'Allende i líder del Partit Demòcrata Cristià (PDC), que apareixia com una tercera via reformista entre una aliança de socialistes i comunistes, i l'opció de la dreta tradicional. En algun camp, com en la reforma agrària, Frei, el fill del qual va ser també president als anys 90, va ser ambiciós. Les eleccions del 1970 apareixien com la darrera oportunitat d'Allende. En aquests anys 60, Pinochet consolida la seva carrera militar, és professor de l'Acadèmia de Guerra i arriba a general de brigada.
Un procés polític complex
Xile va elegir el 1970 entre tres opcions. La dreta de sempre s'agrupava entorn el Partit Nacional, molt conservador, liderat per l'expresident Jorge Alessandri. El PDC de Frei va presentar Radomiro Tomic, de l'ala més progressista dels democristians. I Allende va encapçalar una UP amb el seu partit, el Socialista, el Partit Comunista, i diverses formacions menors com el MAPU (procedent d'una escissió dels democristians) o l'històric Partit Radical. Va obtenir el 36% dels vots pel 34% d'Alessandri i el 27% de Tomic.
El programa de la UP no era socialdemòcrata sinó revolucionari. Proposava "acabar amb el domini dels imperialistes, dels monopolis, de l'oligarquia terratinent i iniciar la construcció del socialisme", i defensava "una economia socialista planificada i democràtica". Es donava un fet que s'ha de conèixer per entendre la UP: mentre el Partit Comunista responia a un model clàssic, prosoviètic, i era molt disciplinat internament, el PS era una organització molt diversa, amb trets assemblearis, on predominaven en aquell moment sectors molt radicalitzats, amb un fort component nacionalista i antinord-americà i amb simpaties cap a l'experiència cubana. En el seu si, Allende era molt respectat però vist clarament com un "moderat".
Cap candidat havia assolit la majoria absoluta. La Constitució establia que en aquest cas el Congrés Ple (Senat i Cambra dels Diputats) havia d'elegir entre els dos primers. Així que van ser els parlamentaris democristians els qui van decidir si seria president Allende o Alessandri. Van ser setmanes molt difícils en què les pressions de la dreta i de Washington sobre el PDC van ser intenses. La tradició xilena, però, era la de confirmar qui hagués quedat primer. Els democristians, això sí, van fer signar a Allende un estatut de garanties democràtiques per elegir-lo. El 3 de novembre prenia possessió. Un mes després, Augusto Pinochet era ascendit a general de divisió.
Salvador Allende al costat de Jorge Ibáñez i Tomás Pablo al Congrés Foto: Viquipèdia Commons
L'hostilitat dels Estats Units
La UP duia al seu programa comprometre Xile amb el Moviment dels No Alineats, que en plena Guerra Freda volia dir una política exterior aliena a Washington. I el restabliment de relacions amb Cuba i la Xina. Allende va tenir la "mala sort" de coincidir amb l'Administració Nixon, molt agressiva a Amèrica Llatina. El seu secretari d'Estat, Henry Kissinger, va posar el focus a Xile i el finançament als grups opositors va ser constant i generós. El llarg braç de la CIA es va notar aviat: el 22 d'octubre del 1970, a dos dies de la presa de possessió d'Allende, el cap de l'exèrcit, René Schneider, respectuós amb la legalitat, va ser assassinat per un grup armat. La intenció era provocar l'exèrcit. No es va aconseguir, però les operacions per fer caure la UP van ser constants. Anys després, tots els assistents de Kissinger que van actuar a Xile continuaven justificant la seva actuació. Només un es preguntava "si va valer la pena" fer caure Allende al preu d'acabar amb la democràcia. Era Robert McFarlane, conseller de Seguretat Nacional de Ronald Reagan.
De la nacionalització del coure al bloqueig del país
El govern d'Allende va començar amb una bateria de mesures d'impacte: increment de salaris, atenció a la precària salut pública ampliant personal i horaris dels ambulatoris i creant el Tren de la Salut, que arribava a tots els racons del país andí que no disposaven de servei assistencial. Es va repartir mig litre de llet diària als infants per afrontar les greus mancances alimentàries. Però la mesura més transcendental va ser la nacionalització de la indústria del coure, l'11 de juliol del 1971, aprovada per gairebé unanimitat. Es van pagar indemnitzacions a les companyies que se'n beneficiaven, però amb algunes excepcions com les multinacionals nord-americanes Anaconda i Kennecott, que es va considerar que havien obtingut guanys desproporcionats. Uns mesos abans, Pinochet havia estat designat cap de la guarnició de Santiago.
Visita de Salvador Allende a Moscou Foto: Viquipèdia Commons
Però la situació aviat es va enrarir. El país vivia una eclosió dels moviments socials. Dins la UP, es van començar a dibuixar dues estratègies, la del Partit Comunista, més propera a Allende, partidària d'avançar pas a pas, i la del PS, aliat a l'extrema esquerra del MIR, que reclamava aprofundir en la transformació saltant-se les resistències del Congrés. Les ocupacions de fàbriques i de terres, més ràpides que la reforma agrària que s'intentava, van anar generant pànic en el Xile d'ordre.
Cap a la fi: la impossibilitat d'un acord
Al costat de la figura atractiva d'Allende i de la voluntat de transformar la realitat, la via xilena al socialisme exemplifica també els riscos de la polarització màxima. Mentre a la UP s'estenien les crítiques a Allende per no ser més radical, els democristians endurien l'oposició. Van reclamar a Allende una reforma constitucional -llei Hamilton-Fuentealba- que blindés l'economia i aturés les col·lectivitzacions. Aquesta llei mai va ser acceptada per Allende i va acabar trencant tots els ponts amb el PDC.
L'octubre del 1972, una aturada de la patronal del transport va dur el país al caire del precipici. El 29 de juny, va ser sufocat un intent de cop que, més que un motí, va ser un assaig. El mes d'agost, renunciava el cap de l'exèrcit, Carlos Prats, darrer dic contra el cop i una de les figures més interessants -i assenyades- d'aquell procés. Pinochet era designat per substituir-lo el 22 d'agost. El temor d'Allende a aparèixer com a traïdor als treballadors si cedia massa davant els democristians i potser la temptació de passar a la glòria històrica van acabar duent Allende al penya-segat. Sol passar en processos similars. Com també cal subratllar l'actitud final dels democristians, que van passar d'exercir una dura oposició democràtica a aplaudir el cop d'estat, un error gravíssim de percepció.
A les sis del matí de l'11 de setembre, desperten el president a la seva residència del carrer Tomás Moro: la marina s'ha amotinat a Valparaíso. Encara creu que es tracta d'una rebel·lió focalitzada. En realitat, és el final. Truca als caps de les diverses armes. Pinochet ja no atén la trucada. Ordena anar a la Moneda. És allí on el personatge es troba finalment amb el seu destí. Des d'allí, abans de suïcidar-se, pronunciarà el seu darrer discurs en què diu que "s'obriran les grans alberedes per on passi l'home lliure" i que "la història és nostra i la fan els pobles". El somni de construir una nova societat amb el 36% dels vots, amb la força de la il·lusió però sense conèixer del tot els mecanismes de la política econòmica i la correlació de forces internacional, va tenir un mal despertar i fou aprofitat pel sector feixista de l'exèrcit i el cinisme de Washington. El mite va sobreviure als botxins, però les alberedes van haver d'esperar.
