11
de juny
del
2023
Actualitzat
el
13
de juny
a la
13:10h
Carles Xuriguera (1972, Torroella de Montgrí) i Fel Faixedas (1970, Arbúcies) celebren enguany 25 anys sobre els escenaris amb "Festa Grossa", un espectacle que s’estrenarà el pròxim 18 de juny en el marc del Festival Festimams, a Girona. Uns dies abans, se citen amb Nació a les portes del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) per fer balanç del seu recorregut, dels inicis i d’algunes de les anècdotes més esbojarrades que els han passat durant aquest temps, després d’haver actuat arreu del territori i després de totes les col·laboracions en les quals han participat amb ràdio i televisió.
El teatre és la seva passió, però no l'única. Ens confessen que mantenen el vincle amb les seves terres natals i que, de cara a un futur, no tenen previst jubilat-se damunt l’escenari. En Faixedas, de fet, d’aquí a 4 anys li agradaria presentar-se com a alcalde d’Arbúcies -amb en Xuriguera a l’oposició-. Un Xuriguera, que combina el teatre amb el vi que elabora al Celler Mas Patiràs, al Baix Empordà, amb el desig de poder-ne fer també algun dia al Bages o al Vallès, on viu ara. A ambdós els agradaria que un cop pleguin siguin recordats d’alguna manera que formessin part d’una petita engruna de la història del teatre català. "Hem aportat una manera de fer i de ser, que estaria bé que una entrada a l'enciclopèdia del teatre català fos 'Xuriguera i Faixedas'". Segur que així serà.
- Ens trobem a les portes del TNC; és aquesta una picada d’ullet per venir-hi a actuar?
- Fel (F): Al TNC mai ens hem representat a nosaltres mateixos. Vam fer coses per tele i un gag del centenari de la mort de Verdaguer que va funcionar molt bé. Sempre fem la broma que nosaltres aquí no vindrem mai amb els nostres espectacles. L'altre dia, precisament, parlàvem i vaig pensar que m'agradaria que ens diguessin que els interessen els nostres personatges per treballar una cosa potent, amb humor, des dels nostres pallassos. Haurem de fer alguna crida forta perquè ens deixin venir actuar.
- Es diu que l’humor, el seu registre, està menys valorat que el drama que podem trobar aquí, al TNC. Què en pensen?
- Carles (C): A Catalunya, sí! La societat catalaneta som més d'això. Catalunya és un país on dramatúrgicament hi havia i trobem a gent molt potent que escriu d'una manera sarcàstica i gamberra. Parlo des de Rusiñol fins a en Peyu i els seus guions. Tenim l'esperit malparit, però a l'hora de la veritat ens mudem per anar al teatre i per ser una societat seriosa i discreta.
- F: Aquí vens amb les joies, l'abric de pell i les sabates de talons. Hi ha aquesta cosa catalaneta dels que paguen per venir aquí. Nosaltres ens guanyem la vida en un circuit català que no és Barcelona i cada any fem 50 o 60 bolos. La gent ens vol per riure. Ara bé, sembla que en el moment en què treballes en un edifici que costa 10 milions d'euros, has de fer una cosa pesada i densa i sembla que venir aquí amb el nostre humor no tingui lloc. En aquests moments, en Peyu reivindica la figura dels còmics i voldria que tots aquests entrem aquí amb la mateixa normalitat que hi entra un drama. Personalment, no tinc la necessitat de reivindicar res, ara bé, sí que és cert que no es té en la mateixa consideració un actor còmic que un dramàtic, però la societat ho vol així.
- Es defineixen com a actors i clowns, que seria la figura dels pallassos. Quina anàlisi en fan de l’actual situació del panorama teatral català i en concret dels pallassos?
- C: Hi ha un tipus de pallasso a Catalunya d'una generació més gran que ha fet molta feina i que són molt bons; des de Marçal Gros, Pepa Plana, Claret Papiol, Pep Vila, etc. Hi són i amb una personalitat molt pròpia i interessant. Ara entra una nova generació amb noves corrents, barrejada d'altres coses com pot ser la fórmula de Guillem Albà o la de Las Glorias Cabareteras, un gamberrisme portat a l'extrem que costa identificar com a clown, però que hi té l'essència.
- F: També hi ha molts actors que són còmics perquè tenen el seu clown, com Marc Rodriguez, Judit Martín o un Jordi Rios, actors del Polònia que al final les imitacions no tenen cap sentit. Sempre és el mateix personatge, són ells, és el mateix pallasso i és el que ens enamora. Són uns pallassos situats en un altre context que costa més identificar com a pallassos, però juguen amb la seva màscara.
- C: Si comparem aquest tipus de pallasso amb un de principis del segle XX, diràs; què tenen en comú? Aquesta cosa clown, que sempre parteixes d'un mateix. Però és dur guanyar-se la vida com a clown.
- De petits contemplaven el teatre com una opció d’ofici en un futur?
- F: Feia pastorets al poble, però volia ser futbolista. Era dels que a l'institut anava a veure una funció i em feien fora perquè no em comportava i tenia més ganes de fer l'idiota. A partir dels 23, quan els meus amics comencen a festejar, em quedo tirat al poble i el meu cosí em convida a fer teatre amateur. Al cap de poc temps, em va començar a apassionar, i que la gent rigui i aplaudeixi agrada. A la peixateria això no em passava.
- C: Jo també feia de peixater a l'estiu, i només sabia que volia marxar de Torroella de Montgrí i voltar. Vaig anar a fer filosofia a l'Autònoma, però tampoc em veia com a professor. Els dos treballàvem de peixaters i no ens coneixíem de res. Estava amb una companyia de Torroella de Montgrí que es deia la Carota, i fèiem quatre obres de teatre. A l'aula de teatre de la universitat també em vaig apuntar i, de mica en mica, fins que vaig fer el salt amb la Genial Teatre, que és on vaig conèixer en Quim Masferrer.
- Gràcies a en Quim, es coneixen vostès…
- C: Sí, ens coneixem amb unes trobades que organitzem amb en Quim Masferrer a un poble de la Selva, on reunim a diferents persones que els podia interessar el teatre. Estàvem en una companyia professional i vam decidir muntar la nostra pròpia companyia. Cadascú va portar a gent i un d'ells va ser en Faixedas, que es va quedar amb nosaltres.
- F: Vam fer una primera trobada al teatre centre d'Arbúcies, on feia teatre amateur, i recordo perfectament el primer dia que en Xuri va fer una improvisació davant nostre i va sortir cridant "us mataré a tots, fills de puta, us tiraré bombes". Vaig riure tant! Ell, com a bon clown que és, en escoltar-me riure, es va anar animant, i va ser com un monòleg que em va fer per mi. Abans ja els havia anat a veure i en sortir vaig pensar, "ostres, algun dia m'agradaria fer teatre amb aquest parell", però ho vaig dir com allò que dius que també m'hagués agradat jugar amb Messi.
- Està bé que l'equiparin amb Messi, no?
- C: Sí, està bé, està bé... (Riuen)
- F: Jo sempre l'he equiparat amb Romario, perquè té el seu talent, però també la ganduleria i la juerga de Romario, que no li agradava entrenar, com a en Xuri, que tampoc li agrada, però el seu talent li permet. Després hi havia algun partit que no rendia perquè la festa del dia abans es notava. (Riuen).
- Molts els coneixeran per Teatre de Guerrilla, que van fundar el 1998 amb wn Quim Masferrer i van deixar el 2009, després de més de 10 anys actuant junts. Què va suposar per formar-ne part i aquesta explosió a ser coneguts pel públic?
- F: Sí, vam fer la gira fins al setembre del 2009 a Roses. Van ser 11 anys molt bèsties, amb molta feina. Les etapes es cremen i s'acaben. Molta gent ens demana que tornem i no, no tornarem. Actuàvem en pavellons plens de gent i en festes majors. La gent no sabia que venien a veure i sortíem i ens aplaudien, sense saber si era teatre o què. Va ser una època del passat que no es repetirà, però ara, en aquest moment, els espectacles que estem fent és el que volíem fer llavors.
- Llavors, el seu estil s'ha mantingut o ha anat evolucionant amb el temps?
- F: S'ha transformat en el sentit que tenim 25 anys més. Quan pleguem de Teatre de Guerrilla, el que volem és canviar d'estil i oblidar aquella etapa. Anem a buscar Francesc Serés, que ens escriu un text que ens fem nostre, i ens adonem que tot i que a la gent li agrada l'espectacle, surt dient "per què canvieu si allò ens agradava tant?". Fem un segon espectacle, en Xuri se’n va a fer vi, jo obro un restaurant, i quan torno a començar una carrera en solitari amb monòlegs hi ha un moment en què amb en Xuri -ara fa dos anys-, tornem a fer teatre junts. Al teatre sempre hi tornem i sempre tornem a casa; amb en Xuri. El 2021 tornem a buscar aquest segell que havíem volgut treure'ns de sobre i volem recuperar un llenguatge que ja tenim i que era nostre. No ens diem igual, però encara hi som.
- C: Seguim amb la nostra línia, mantenim l'essència sobre l'escenari. Les coses de les quals parlem no són les mateixes que abans, algunes de les frases que podíem dir, ara seria impensable dir-les, per antigues o perquè -i això és perillós-, costa de dir-les o estan gairebé prohibides. Prohibir l'humor és perillós.
- S'han mossegat mai la llengua?
- C: No ens l'hem mossegat, però després hem rebut calbots. Ens van treure un anunci perquè dèiem 'hòstia santa' i semblava que això a Catalunya no agradava, i per això ens ho van retirar.
- F: Quan fèiem La Tribu a Catalunya Ràdio amb la Tati, fèiem l'editorial, una entrada d'un minut. Molts cops ens havien vingut a dir que des de la comissió de control, Ciutadans i el PP s'havien queixat. També vam tenir un merder a la tele, quan ens vam posar amb un polític gironí.
- Podem riure i fer humor de tot?
- C: Podem, de veritat? M'agradaria pensar que sí, però no ho sé. En alguns casos està clar que no podem fer segons quines lletres de cançons o cagar-te amb no sé qui, perquè hi ha conseqüències judicials. Això de la llibertat d'expressió es troba en uns moments molt delicats. Hauríem de fer un esforç per tornar als anys 80, on era interessantíssim el que s'expressava i la ràbia que sorgia del malestar general d'una societat que venia d'una dictadura. Sembla que tornem a estar en aquella dictadura i s'ha d'anar amb compte amb les querelles judicials.
- F: En Rubianes feia 20 anys que deia "Puta Espanya" al teatre i no passava res, ho va dir a la tele, a El Club, i, al cap de dos dies, el PP català va trobar-hi una oportunitat de ganxo. Allà es va descobrir que anar en contra dels còmics podia servir per treure un rèdit polític interessant i això ha fet i fa molt mal. Sobretot a la gent més jove, que viu amb més ràbia. Nosaltres hem viscut una època que segurament viurem millor que els nostres pares, en canvi, ara, diuen quina merda de món tenim? És una ràbia que des de l'escenari va molt bé per canalitzar, però que no es pot fer perquè poden tenir problemes.
- Ara, per celebrar aquest retorn i aquests 25 anys, tornen amb "Festa Grossa", que s’estrenarà el pròxim diumenge 18 de juny a Girona dins el marc del Festimams. Què hi trobarem?
- C: És un espectacle senzill i planer per riure. És una tot terreny per moure en festes majors i on sigui. Va ser una idea d'en Fel per escriure una cosa i celebrar aquests 25 anys seguint amb el nostre humor.
- F: No és un treball teatral com el Ni rastre de qui vam ser, que no el podríem fer ara i aquí. El "Festa Grossa" sí, és un diàleg de dos homes que fa 25 anys que es coneixen.
- Sempre els hem vist col·laborant en programes de televisió o de ràdio. No han rebut mai cap oferta per tenir un espai propi?
- F: Durant molts anys, sí que m'hagués agradat. Ara cada dia em fa més mandra. Em trobo molt còmode fent col·laboracions a Islàndia, per exemple. Si em diguessin de fer un programa des d'Arbúcies, fem-lo, però des d'aquí, anant cada dia a la tele, no. De fet, teníem un programa a Catalunya Ràdio que ens el van tombar perquè va trencar Convergència i Unió. Després de la mort de la Tati, Catalunya Ràdio buscava un programa per la franja del migdia. Vam gravar uns pilots, li vam presentar al director que era Fèlix Riera, i el vam acabar fent. Un dia veiem per les notícies que Convergència i Unió trenca. Al cap de dos dies fan fora el director de la ràdio, que era d'Unió i, al cap d'un temps, en acabar la temporada i en anar a firmar el contracte per la temporada vinent, el 31 de juliol, ens diuen que no el farem més. Tot tancat i sense poder anar a buscar feina enlloc en aquesta època. Ens van deixar sense programa per motius polítics. Ens va afectar la desfeta d'Unió Democràtica de Catalunya. El subdirector era de convergència i aquest va collar perquè algú fes algun programa al no ser d'ells -ni tampoc dels altres-, però, vaja. Hauríem pogut fer revolució i merder, però vam anar a casa. Nosaltres on estem més còmodes és al teatre, que és casa.
- Quins projectes de futur tenen sobre la taula?
- C: Hi ha una idea molt bona! Escric molt dramàtic i necessito que passi per les mans d'en Fel perquè el meu humor és una cosa que preocupa. Ell ho passa per un sedàs molt més entenedor i divertit.
- F: Jo escric sense intuïció, penso amb fer riure, sense pensar en què hi ha al darrere. En Xuri li dona el sentit. La idea és la de sortir a l’escenari sent dues dones -sense jugar que som dones- i, a mesura que passa la funció, anar-nos traient peces i acabant sent en Xuri i en Fel fins que marxen. Quan li vaig passar la idea a en Xuri, ell em va dir que aquestes dues dones són les nostres mares, que són mortes totes dues. I és aquí on arriba ell, en aquests llocs. De moment tenim la idea, però no la primera frase. Serà un homenatge a les nostres mares.
El teatre és la seva passió, però no l'única. Ens confessen que mantenen el vincle amb les seves terres natals i que, de cara a un futur, no tenen previst jubilat-se damunt l’escenari. En Faixedas, de fet, d’aquí a 4 anys li agradaria presentar-se com a alcalde d’Arbúcies -amb en Xuriguera a l’oposició-. Un Xuriguera, que combina el teatre amb el vi que elabora al Celler Mas Patiràs, al Baix Empordà, amb el desig de poder-ne fer també algun dia al Bages o al Vallès, on viu ara. A ambdós els agradaria que un cop pleguin siguin recordats d’alguna manera que formessin part d’una petita engruna de la història del teatre català. "Hem aportat una manera de fer i de ser, que estaria bé que una entrada a l'enciclopèdia del teatre català fos 'Xuriguera i Faixedas'". Segur que així serà.
- Ens trobem a les portes del TNC; és aquesta una picada d’ullet per venir-hi a actuar?
- Fel (F): Al TNC mai ens hem representat a nosaltres mateixos. Vam fer coses per tele i un gag del centenari de la mort de Verdaguer que va funcionar molt bé. Sempre fem la broma que nosaltres aquí no vindrem mai amb els nostres espectacles. L'altre dia, precisament, parlàvem i vaig pensar que m'agradaria que ens diguessin que els interessen els nostres personatges per treballar una cosa potent, amb humor, des dels nostres pallassos. Haurem de fer alguna crida forta perquè ens deixin venir actuar.
- Es diu que l’humor, el seu registre, està menys valorat que el drama que podem trobar aquí, al TNC. Què en pensen?
- Carles (C): A Catalunya, sí! La societat catalaneta som més d'això. Catalunya és un país on dramatúrgicament hi havia i trobem a gent molt potent que escriu d'una manera sarcàstica i gamberra. Parlo des de Rusiñol fins a en Peyu i els seus guions. Tenim l'esperit malparit, però a l'hora de la veritat ens mudem per anar al teatre i per ser una societat seriosa i discreta.
- F: Aquí vens amb les joies, l'abric de pell i les sabates de talons. Hi ha aquesta cosa catalaneta dels que paguen per venir aquí. Nosaltres ens guanyem la vida en un circuit català que no és Barcelona i cada any fem 50 o 60 bolos. La gent ens vol per riure. Ara bé, sembla que en el moment en què treballes en un edifici que costa 10 milions d'euros, has de fer una cosa pesada i densa i sembla que venir aquí amb el nostre humor no tingui lloc. En aquests moments, en Peyu reivindica la figura dels còmics i voldria que tots aquests entrem aquí amb la mateixa normalitat que hi entra un drama. Personalment, no tinc la necessitat de reivindicar res, ara bé, sí que és cert que no es té en la mateixa consideració un actor còmic que un dramàtic, però la societat ho vol així.
- Es defineixen com a actors i clowns, que seria la figura dels pallassos. Quina anàlisi en fan de l’actual situació del panorama teatral català i en concret dels pallassos?
- C: Hi ha un tipus de pallasso a Catalunya d'una generació més gran que ha fet molta feina i que són molt bons; des de Marçal Gros, Pepa Plana, Claret Papiol, Pep Vila, etc. Hi són i amb una personalitat molt pròpia i interessant. Ara entra una nova generació amb noves corrents, barrejada d'altres coses com pot ser la fórmula de Guillem Albà o la de Las Glorias Cabareteras, un gamberrisme portat a l'extrem que costa identificar com a clown, però que hi té l'essència.
- F: També hi ha molts actors que són còmics perquè tenen el seu clown, com Marc Rodriguez, Judit Martín o un Jordi Rios, actors del Polònia que al final les imitacions no tenen cap sentit. Sempre és el mateix personatge, són ells, és el mateix pallasso i és el que ens enamora. Són uns pallassos situats en un altre context que costa més identificar com a pallassos, però juguen amb la seva màscara.
Carles Xuriguera, en un moment de l'entrevista amb Nació Foto: Frederic Esteve
- C: Si comparem aquest tipus de pallasso amb un de principis del segle XX, diràs; què tenen en comú? Aquesta cosa clown, que sempre parteixes d'un mateix. Però és dur guanyar-se la vida com a clown.
"És dur guanyar-se la vida com a clown"
- De petits contemplaven el teatre com una opció d’ofici en un futur?
- F: Feia pastorets al poble, però volia ser futbolista. Era dels que a l'institut anava a veure una funció i em feien fora perquè no em comportava i tenia més ganes de fer l'idiota. A partir dels 23, quan els meus amics comencen a festejar, em quedo tirat al poble i el meu cosí em convida a fer teatre amateur. Al cap de poc temps, em va començar a apassionar, i que la gent rigui i aplaudeixi agrada. A la peixateria això no em passava.
- C: Jo també feia de peixater a l'estiu, i només sabia que volia marxar de Torroella de Montgrí i voltar. Vaig anar a fer filosofia a l'Autònoma, però tampoc em veia com a professor. Els dos treballàvem de peixaters i no ens coneixíem de res. Estava amb una companyia de Torroella de Montgrí que es deia la Carota, i fèiem quatre obres de teatre. A l'aula de teatre de la universitat també em vaig apuntar i, de mica en mica, fins que vaig fer el salt amb la Genial Teatre, que és on vaig conèixer en Quim Masferrer.
- Gràcies a en Quim, es coneixen vostès…
- C: Sí, ens coneixem amb unes trobades que organitzem amb en Quim Masferrer a un poble de la Selva, on reunim a diferents persones que els podia interessar el teatre. Estàvem en una companyia professional i vam decidir muntar la nostra pròpia companyia. Cadascú va portar a gent i un d'ells va ser en Faixedas, que es va quedar amb nosaltres.
- F: Vam fer una primera trobada al teatre centre d'Arbúcies, on feia teatre amateur, i recordo perfectament el primer dia que en Xuri va fer una improvisació davant nostre i va sortir cridant "us mataré a tots, fills de puta, us tiraré bombes". Vaig riure tant! Ell, com a bon clown que és, en escoltar-me riure, es va anar animant, i va ser com un monòleg que em va fer per mi. Abans ja els havia anat a veure i en sortir vaig pensar, "ostres, algun dia m'agradaria fer teatre amb aquest parell", però ho vaig dir com allò que dius que també m'hagués agradat jugar amb Messi.
- Està bé que l'equiparin amb Messi, no?
- C: Sí, està bé, està bé... (Riuen)
- F: Jo sempre l'he equiparat amb Romario, perquè té el seu talent, però també la ganduleria i la juerga de Romario, que no li agradava entrenar, com a en Xuri, que tampoc li agrada, però el seu talent li permet. Després hi havia algun partit que no rendia perquè la festa del dia abans es notava. (Riuen).
Carles Xuriguera i Fel Faixedas conversen amb Guillem Maneja Foto: Frederic Esteve
- Molts els coneixeran per Teatre de Guerrilla, que van fundar el 1998 amb wn Quim Masferrer i van deixar el 2009, després de més de 10 anys actuant junts. Què va suposar per formar-ne part i aquesta explosió a ser coneguts pel públic?
- F: Sí, vam fer la gira fins al setembre del 2009 a Roses. Van ser 11 anys molt bèsties, amb molta feina. Les etapes es cremen i s'acaben. Molta gent ens demana que tornem i no, no tornarem. Actuàvem en pavellons plens de gent i en festes majors. La gent no sabia que venien a veure i sortíem i ens aplaudien, sense saber si era teatre o què. Va ser una època del passat que no es repetirà, però ara, en aquest moment, els espectacles que estem fent és el que volíem fer llavors.
- Llavors, el seu estil s'ha mantingut o ha anat evolucionant amb el temps?
- F: S'ha transformat en el sentit que tenim 25 anys més. Quan pleguem de Teatre de Guerrilla, el que volem és canviar d'estil i oblidar aquella etapa. Anem a buscar Francesc Serés, que ens escriu un text que ens fem nostre, i ens adonem que tot i que a la gent li agrada l'espectacle, surt dient "per què canvieu si allò ens agradava tant?". Fem un segon espectacle, en Xuri se’n va a fer vi, jo obro un restaurant, i quan torno a començar una carrera en solitari amb monòlegs hi ha un moment en què amb en Xuri -ara fa dos anys-, tornem a fer teatre junts. Al teatre sempre hi tornem i sempre tornem a casa; amb en Xuri. El 2021 tornem a buscar aquest segell que havíem volgut treure'ns de sobre i volem recuperar un llenguatge que ja tenim i que era nostre. No ens diem igual, però encara hi som.
"No ens diem igual que fa 25 anys, però encara hi som"
- C: Seguim amb la nostra línia, mantenim l'essència sobre l'escenari. Les coses de les quals parlem no són les mateixes que abans, algunes de les frases que podíem dir, ara seria impensable dir-les, per antigues o perquè -i això és perillós-, costa de dir-les o estan gairebé prohibides. Prohibir l'humor és perillós.
- S'han mossegat mai la llengua?
- C: No ens l'hem mossegat, però després hem rebut calbots. Ens van treure un anunci perquè dèiem 'hòstia santa' i semblava que això a Catalunya no agradava, i per això ens ho van retirar.
Fel Faixedas durant l'entrevista amb Nació Foto: Frederic Esteve
- F: Quan fèiem La Tribu a Catalunya Ràdio amb la Tati, fèiem l'editorial, una entrada d'un minut. Molts cops ens havien vingut a dir que des de la comissió de control, Ciutadans i el PP s'havien queixat. També vam tenir un merder a la tele, quan ens vam posar amb un polític gironí.
- Podem riure i fer humor de tot?
- C: Podem, de veritat? M'agradaria pensar que sí, però no ho sé. En alguns casos està clar que no podem fer segons quines lletres de cançons o cagar-te amb no sé qui, perquè hi ha conseqüències judicials. Això de la llibertat d'expressió es troba en uns moments molt delicats. Hauríem de fer un esforç per tornar als anys 80, on era interessantíssim el que s'expressava i la ràbia que sorgia del malestar general d'una societat que venia d'una dictadura. Sembla que tornem a estar en aquella dictadura i s'ha d'anar amb compte amb les querelles judicials.
- F: En Rubianes feia 20 anys que deia "Puta Espanya" al teatre i no passava res, ho va dir a la tele, a El Club, i, al cap de dos dies, el PP català va trobar-hi una oportunitat de ganxo. Allà es va descobrir que anar en contra dels còmics podia servir per treure un rèdit polític interessant i això ha fet i fa molt mal. Sobretot a la gent més jove, que viu amb més ràbia. Nosaltres hem viscut una època que segurament viurem millor que els nostres pares, en canvi, ara, diuen quina merda de món tenim? És una ràbia que des de l'escenari va molt bé per canalitzar, però que no es pot fer perquè poden tenir problemes.
- Ara, per celebrar aquest retorn i aquests 25 anys, tornen amb "Festa Grossa", que s’estrenarà el pròxim diumenge 18 de juny a Girona dins el marc del Festimams. Què hi trobarem?
- C: És un espectacle senzill i planer per riure. És una tot terreny per moure en festes majors i on sigui. Va ser una idea d'en Fel per escriure una cosa i celebrar aquests 25 anys seguint amb el nostre humor.
- F: No és un treball teatral com el Ni rastre de qui vam ser, que no el podríem fer ara i aquí. El "Festa Grossa" sí, és un diàleg de dos homes que fa 25 anys que es coneixen.
- Sempre els hem vist col·laborant en programes de televisió o de ràdio. No han rebut mai cap oferta per tenir un espai propi?
- F: Durant molts anys, sí que m'hagués agradat. Ara cada dia em fa més mandra. Em trobo molt còmode fent col·laboracions a Islàndia, per exemple. Si em diguessin de fer un programa des d'Arbúcies, fem-lo, però des d'aquí, anant cada dia a la tele, no. De fet, teníem un programa a Catalunya Ràdio que ens el van tombar perquè va trencar Convergència i Unió. Després de la mort de la Tati, Catalunya Ràdio buscava un programa per la franja del migdia. Vam gravar uns pilots, li vam presentar al director que era Fèlix Riera, i el vam acabar fent. Un dia veiem per les notícies que Convergència i Unió trenca. Al cap de dos dies fan fora el director de la ràdio, que era d'Unió i, al cap d'un temps, en acabar la temporada i en anar a firmar el contracte per la temporada vinent, el 31 de juliol, ens diuen que no el farem més. Tot tancat i sense poder anar a buscar feina enlloc en aquesta època. Ens van deixar sense programa per motius polítics. Ens va afectar la desfeta d'Unió Democràtica de Catalunya. El subdirector era de convergència i aquest va collar perquè algú fes algun programa al no ser d'ells -ni tampoc dels altres-, però, vaja. Hauríem pogut fer revolució i merder, però vam anar a casa. Nosaltres on estem més còmodes és al teatre, que és casa.
"Ens va afectar la desfeta d'Unió Democràtica de Catalunya"
- Quins projectes de futur tenen sobre la taula?
- C: Hi ha una idea molt bona! Escric molt dramàtic i necessito que passi per les mans d'en Fel perquè el meu humor és una cosa que preocupa. Ell ho passa per un sedàs molt més entenedor i divertit.
Carles Xuriguera i Fel Faixedas, durant l'entrevista amb Nació Foto: Frederic Esteve
- F: Jo escric sense intuïció, penso amb fer riure, sense pensar en què hi ha al darrere. En Xuri li dona el sentit. La idea és la de sortir a l’escenari sent dues dones -sense jugar que som dones- i, a mesura que passa la funció, anar-nos traient peces i acabant sent en Xuri i en Fel fins que marxen. Quan li vaig passar la idea a en Xuri, ell em va dir que aquestes dues dones són les nostres mares, que són mortes totes dues. I és aquí on arriba ell, en aquests llocs. De moment tenim la idea, però no la primera frase. Serà un homenatge a les nostres mares.