Què uneix i què separa Sumar i Podem en la negociació al límit pel 23-J?

El veto a Irene Montero entorpeix la negociació entre les formacions a l'esquerra del PSOE, que alhora saben que tenen la responsabilitat de presentar-se juntes si no volen aplanar el camí a una majoria absoluta de la dreta

Yolanda Díaz i Irene Montero, en una imatge d'arxiu.
Yolanda Díaz i Irene Montero, en una imatge d'arxiu. | EP
Oriol March / Carme Rocamora
08 de juny del 2023
Actualitzat a les 20:05h

Quan Pedro Sánchez va convocar, de manera completament inesperada, eleccions espanyoles per al 23 de juliol, una de les derivades immediates va ser fins a quin punt es va constrenyir el terreny de joc a l'hora que Unides Podem i Sumar es posessin d'acord després de llargues negociacions que el 28-M havia ajornat. El termini per coaligar-se es tanca aquest divendres a la nit, de manera que la incertesa -amb consulta a les bases de Podem convocada aquest dijous d'urgència inclosa- i la tensió són màximes. Seran els espais capitanejats per Irene Montero i Ione Belarra -per una banda- i Yolanda Díaz -per l'altra- capaços de posar-se d'acord per evitar la fragmentació de l'espai a l'esquerra del PSOE? Del desenllaç, en el que s'assenyala com a decisiva la figura de Pablo Iglesias, ara al capdavant de la cadena de televisió CanalRed, per la seva incidència en Podem i les seves bases, en pot dependre el resultat de les eleccions, marcat per la possibilitat que acabin governant el PP amb Vox.

Aquests són els elements que separen i uneixen les dues formacions de referència de l'esquerra alternativa a l'Estat a poques hores per tancar-se el termini de coalicions.
 

Iglesias, Montero i els vetos creuats

"Els vetos i les exclusions entorpeixen la unitat". Amb aquest retret, Podem va iniciar la setmana decisiva per l'acord entre les dues formacions, amb una crida inclosa per part dels morats a la "responsabilitat". Un dels assumptes més espinosos de les negociacions són els noms, i és que malgrat que no s'hagi dit en públic, l'entorn de Sumar fixa com a línia vermella que Irene Montero, que hauria d'anar de tres per Madrid, no estigui a les llistes. L'espai de Díaz considera que el seu perfil resta més que suma, i que xoca amb el discurs conciliador de Sumar, més encara després que el Suprem hagi confirmat la bufetada jurídica a la seva llei del només sí és sí. Aquest veto es va alimentar encara més quan una de les figures clau, Alberto Garzón, coordinador d'Izquierda Unida i també ministre, anunciava que renunciava a repetir per donar pas a una "renovació de cares". Aquest gest ha augmentat la pressió sobre Montero, però també contra figures com Ione Belarra i Pablo Echenique. Pablo Iglesias, fundador de Podem, ha estat una de les veus que ha denunciat aquests vetos.

Orgànic i no programàtic

En paral·lel a les reunions entre Sumar i Podemos, els de Díaz estan enllestint acords a territoris concrets. Avui vespre mateix a les Illes Balears els espais ecosobiranistes de Més decidiran, amb tota probabilitat, concórrer amb Sumar. En totes les negociacions els balears només han parlat amb interlocutors de Sumar i no amb els de Podem. I aquest escenari de converses bilaterals s'ha repetit a altres territoris, que fins i tot han estat a la diana de les crítiques, també de la mà de Pablo Iglesias, que va acusar a Compromís, a Més Madrid i als comuns d'estar vetant els morats en les llistes de les futures coalicions. Automàticament van sortir representants de les formacions valenciana, madrilenya i catalana a negar-ho. Els comuns estan totalment alineats amb Díaz, que va tenir una participació molt activa en la campanya d'Ada Colau i que acaba de nomenar Ernest Urtasun, eurodiputat i provinent d'ICV, portaveu de la seva campanya. Ara bé, en privat, les formacions autonòmiques, com ara Compromís o Més, consideren que les llistes han de reflectir el pes que han dictat les urnes en aquestes municipals en aquests indrets i que, per tant, ells i Sumar han de portar la veu cantant i Podem ha de tenir-hi un perfil baix. No han transcendit, perquè encara no s'han fet, les discussions programàtiques i sobre com s'hauria de reeditar o no la coalició amb el PSOE. El debat és orgànic. Primer sumar i després debatre.
 

Una qüestió de to

Díaz va ser ungida directament per Iglesias per substituir-lo a la vicepresidència segona del govern espanyol, però el seu tarannà no ha estat precisament el mateix que el del seu antecessor. En la reforma laboral, per exemple, la líder de Sumar va preservar l'acord signat amb Ciutadans, mentre que Unides Podem va veure amb bons ulls l'actitud d'ERC i d'EH Bildu, que es van desmarcar de la nova normativa. Díaz ha esquivat en tot moment la bel·ligerància amb el PSOE, fins al punt que en determinats moments ha semblat avalar la idea que existia un tàndem perfectament coordinat contra la dreta al Congrés, com va passar en la moció de censura de Vox amb Ramón Tamames com a candidat alternatiu. El to de la vicepresidenta també dista molt de la retòrica més inflamada d'Iglesias, sobretot ara que es prodiga en mitjans i xarxes. Una cara més amable de l'esquerra, menys xocant amb els socis de coalició, que contrasta amb el perfil actual d'Unides Podem. La Moncloa se sent còmoda amb Díaz, Sumar i els partits que li donen suport i no amb Podem.
 

Què diuen les enquestes?

Quines pistes més necessiten les dues formacions per posar-se d'acord? És la gran pregunta que es pot fer l'electoral de l'espai a l'esquerra del PSOE. Les passades eleccions municipals i autonòmiques, que no van ser positives per cap d'aquestes dues forces, van demostrar que sigui quin sigui el resultat, tot va millor si concorren plegades que per separat i així evitin que es perdin vots a circumscripcions petites i mitjanes on costa més obtenir representació. Però més enllà del resultat del 28-M, també ho indiquen així dades demoscòpiques. La més rellevant d'aquesta setmana és el baròmetre de 40dB de la Cadena Ser i El País, feta després de la convocatòria de les eleccions, i que indica que PP i Vox sumarien majoria absoluta si l'esquerra va dividida, amb 177 escons —la majoria és de 176 seients—. En canvi, en un escenari d'unitat de l'esquerra, Sumar podria ser la tercera força política, mentre que el PP i Vox tindrien menys possibilitats d'assolir majoria absoluta, ja que se'ls pronosticaria 169 escons. 
 

La dicotomia del PSOE

Sánchez necessita que l'esquerra es mobilitzi en dues direccions. La primera, apostant pel vot útil —només el PSOE pot vèncer Feijóo, en essència— i, al mateix temps, aconseguir que a Sumar les coses no li vagin malament. En les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig ja es va constatar que els mals resultats d'Unides Podem —sumats a la davallada evident del PSOE— han estat claus per entendre els canvis en bona part dels parlaments territorials, tenyits del blau del PP i del verd de Vox. Al País Valencià, per exemple, van quedar-se sense representació. En els comicis del 2008, quan José Luis Rodríguez Zapatero va aconseguir continuar a la Moncloa en el segon duel contra Mariano Rajoy, el PSOE va obtenir més d'11 milions de vots i va deixar Izquierda Unida —ara dins de Sumar— amb només dos escons. Qualsevol dels dos escenaris —els vots socialistes i els diputats que en el seu dia va obtenir Gaspar Llamazares— són impensables en un mapa polític que ha evolucionat.