07
de juny
del
2023
Actualitzat
a les
12:09h
La Cambra de Comerç de Barcelona ha presentat aquest dimecres el seu informe trimestral sobre els Índexs de Progrés i Benestar (IPB), que vol fer una mirada a llarg termini sobre l'evolució de l'economia catalana. La presidenta de la Cambra, Mònica Roca, i el cap del gabinet d'estudis, Joan Ramon Rovira, l'han explicat i han fet un advertiment sobre "l'avenç insuficient" del progrés econòmic, social i ambiental i l'"estancament" respecte al nucli dur de la UE.
"Catalunya no s'ha empobrit com a economia els darrers vint anys, però la gent ha perdut poder adquisitiu", ha afirmat Rovira. Tot i que el PIB per càpita va créixer un 16,2% entre el 2013 i el 2019 a Catalunya, el salari per hora treballada en termes reals va caure un 2% en el mateix període. "Els salaris són més baixos dels que ens correspondreien", ha assenyalat Mònica Roca, "i pensem que haurien d'augmentar. El més difícil és dir com s'han d'incrementar".
El progrés econòmic a Catalunya ha seguit una tendència creixent des de començaments del segle XXI, però la seva evolució ha estat caracteritzada per factors que posen en risc l'avenç del benestar material de la gent. El PIB per càpita a Catalunya (ajustat en paritat de poder adquisitiu) no ha tendit a convergir amb el grup UE-5, el nucli dur europeu (Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos i Bèlgica) abans de la Covid-19. El diferencial del PIB per habitant de Catalunya amb el nucli europeu era de 2,3 punts percentuals l'any 2000, xifra pràcticament idèntica a la del 2019.
La pandèmia va situar el PIB per càpita a Catalunya per sota de la UE-5 (7,8 punts el 2020), un diferencial que encara no s'ha revertit tot i el dinamisme de l'economia catalana dels últims dos anys. Un dels factors que expliquen aquesta manca de convergència és la bretxa persistent en inversió en R+D en percentatge del PIB.
En termes absoluts, el PIB per càpita real a Catalunya el primer trimestre del 2023 es troba estancat en nivells del 2007, si bé cal matissar que aquest període està fortament condicionat per l'impacte de la crisi immobiliària i de la Covid-19 sobre l'activitat econòmica. L'avenç de la productivitat real a Catalunya històricament també s'ha concentrat en etapes contractives (a causa d’un descens més intens de les hores treballades que la producció), especialment durant els anys posteriors a l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi del deute sobirà. En canvi, els cicles expansius de l’economia catalana s'han caracteritzat per millores molt modestes de la productivitat, un fenomen que posa en risc el model de prosperitat econòmica de Catalunya a llarg termini.
La Cambra subratlla que l'evolució real de la productivitat a Catalunya a partir de la pandèmia ha desafiat aquesta tendència històrica (la productivitat va caure dràsticament el 2020 i ha seguit una tendència decreixent en un context expansiu de l'activitat). Els factors que expliquen aquest fenomen són l'estabilitat més gran dels contractes laborals des de la pandèmia gràcies als ERTO (evitant un augment històric de la taxa d'atur) i la reforma laboral, així com el fort increment de l'ocupació en sectors de baixa productivitat i l'augment dels preus, disminuint el valor nominal de les millores en productivitat.
La divergència entre els augments salarials i de la productivitat a Catalunya erosiona l'equitat del model de creixement a llarg termini. Els salaris a Catalunya van seguir una trajectòria convergent amb el nucli d’Europa abans de la crisi immobiliària (el diferencial de la remuneració per assalariat era d'11,9 punts el 2000, i va disminuir fins als 2,8 el 2008), però aquest procés es va revertir parcialment (7,8 punts el 2019) a causa de l'augment gradual de l'ocupació i de la forta devaluació interna dels salaris a Catalunya.
En termes absoluts, el salari mitjà real per hora treballada a Catalunya ha augmentat de forma destacable en etapes recessives, en un context de forta reducció de l'ocupació (cauen les hores treballades en els sectors i col·lectius pitjor remunerats). Tot i això, una anàlisi a llarg termini ens mostra que el salari mitjà real el quart trimestre del 2022 es troba estancat en nivells del 2004. En canvi, la productivitat real per hora sí que ha seguit una tendència ascendent a partir del 2008. La consolidació d'aquesta tendència divergent entre l'evolució dels salaris i la productivitat en el mitjà termini suposa un risc creixent per a la sostenibilitat del model de prosperitat econòmica i social de Catalunya, segons la Cambra.
L'impacte de la Covid-19 i la crisi energètica pressionen a l'alça els nivells de pobresa a Catalunya malgrat l'aprovació de mesures fiscals extraordinàries. Històricament, la pobresa a Catalunya -i al conjunt de l'estat espanyol- ha estat fortament vinculada a l'evolució de la taxa d'atur (la renda disponible dels desocupats cau en èpoques de crisi). No obstant això, aquesta relació no s'ha produït arran de la pandèmia, en què la taxa d'atur a Catalunya ha caigut (del 12,6% al 9,7% el 2020 i 2022, respectivament) i, en canvi, el percentatge de llars que afirmen patir privació material ha augmentat intensament.
La proporció de llars catalanes que afirmen haver patit privació material va assolir el màxim històric el 2022 (17,8%), molt superior a la magnitud prèvia a la crisi sanitària (11,9% el 2019). Un dels factors principals que expliquen aquesta evolució és l'increment preocupant de les llars que no es poden permetre mantenir una temperatura confortable al seu habitatge (dues de cada cinc famílies l'any 2022) per culpa del fort augment dels preus energètics.
Cal destacar, segons la Cambra, que l'augment de la pobresa a Catalunya s'ha produït malgrat l'esforç fiscal extraordinari desplegat per part del sector públic des de l'inici de la pandèmia. En aquest sentit, si bé aquests ajuts (com la bonificació dels carburants, la reducció dels impostos de les factures d'electricitat i gas, etc.) han servit per contenir un increment més intens de la privació material. En absència d'aquestes polítiques hagués estat superior.
L'informe de la Cambra incideix en la distància cada cop més significativa amb Europa i la resta de l'Estat en el desplegament d'energies renovables a Catalunya, que està estancat. El percentatge de l'energia elèctrica renovable a Catalunya en comparació amb l'estoc total de potència elèctrica instal·lada no ha experimentat un avenç significatiu els darrers anys (del 28,9% el 2015 al 31,0% el 2022). L'any 2022, Catalunya només disposava del 5,2% de l'estoc d’energia renovable de tot l'Estat, molt lluny del pes que representa en termes de PIB (19,%) i població (16,3%).
Aquest estancament té fortes implicacions, tant en termes mediambientals com econòmics i socials. L'avenç molt modest en el desplegament de les renovables posa en risc l'assoliment dels compromisos climàtics establerts per la Comissió Europea, que exigeixen de cara al 2030 una forta reducció de les emissions contaminants. En termes econòmics, aquesta tendència també dificulta la sobirania energètica i situa Catalunya en una posició de vulnerabilitat davant d'episodis de forta volatilitat dels preus energètics, perjudica la competitivitat del teixit productiu i exposa als col·lectius desafavorits a nous episodis de pobresa energètica.
Mònica Roca ha explicat que els informes trimestrals sobre els IPB seran un llegat de l'actual junta de govern de la Cambra. La institució és a les portes d'un procés electoral que culminarà el 20 de setembre amb les eleccions camerals a Catalunya.
"Catalunya no s'ha empobrit com a economia els darrers vint anys, però la gent ha perdut poder adquisitiu", ha afirmat Rovira. Tot i que el PIB per càpita va créixer un 16,2% entre el 2013 i el 2019 a Catalunya, el salari per hora treballada en termes reals va caure un 2% en el mateix període. "Els salaris són més baixos dels que ens correspondreien", ha assenyalat Mònica Roca, "i pensem que haurien d'augmentar. El més difícil és dir com s'han d'incrementar".
El progrés econòmic a Catalunya ha seguit una tendència creixent des de començaments del segle XXI, però la seva evolució ha estat caracteritzada per factors que posen en risc l'avenç del benestar material de la gent. El PIB per càpita a Catalunya (ajustat en paritat de poder adquisitiu) no ha tendit a convergir amb el grup UE-5, el nucli dur europeu (Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos i Bèlgica) abans de la Covid-19. El diferencial del PIB per habitant de Catalunya amb el nucli europeu era de 2,3 punts percentuals l'any 2000, xifra pràcticament idèntica a la del 2019.
La pandèmia va situar el PIB per càpita a Catalunya per sota de la UE-5 (7,8 punts el 2020), un diferencial que encara no s'ha revertit tot i el dinamisme de l'economia catalana dels últims dos anys. Un dels factors que expliquen aquesta manca de convergència és la bretxa persistent en inversió en R+D en percentatge del PIB.
En termes absoluts, el PIB per càpita real a Catalunya el primer trimestre del 2023 es troba estancat en nivells del 2007, si bé cal matissar que aquest període està fortament condicionat per l'impacte de la crisi immobiliària i de la Covid-19 sobre l'activitat econòmica. L'avenç de la productivitat real a Catalunya històricament també s'ha concentrat en etapes contractives (a causa d’un descens més intens de les hores treballades que la producció), especialment durant els anys posteriors a l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi del deute sobirà. En canvi, els cicles expansius de l’economia catalana s'han caracteritzat per millores molt modestes de la productivitat, un fenomen que posa en risc el model de prosperitat econòmica de Catalunya a llarg termini.
La Cambra subratlla que l'evolució real de la productivitat a Catalunya a partir de la pandèmia ha desafiat aquesta tendència històrica (la productivitat va caure dràsticament el 2020 i ha seguit una tendència decreixent en un context expansiu de l'activitat). Els factors que expliquen aquest fenomen són l'estabilitat més gran dels contractes laborals des de la pandèmia gràcies als ERTO (evitant un augment històric de la taxa d'atur) i la reforma laboral, així com el fort increment de l'ocupació en sectors de baixa productivitat i l'augment dels preus, disminuint el valor nominal de les millores en productivitat.
La divergència entre els augments salarials i de la productivitat a Catalunya erosiona l'equitat del model de creixement a llarg termini. Els salaris a Catalunya van seguir una trajectòria convergent amb el nucli d’Europa abans de la crisi immobiliària (el diferencial de la remuneració per assalariat era d'11,9 punts el 2000, i va disminuir fins als 2,8 el 2008), però aquest procés es va revertir parcialment (7,8 punts el 2019) a causa de l'augment gradual de l'ocupació i de la forta devaluació interna dels salaris a Catalunya.
En termes absoluts, el salari mitjà real per hora treballada a Catalunya ha augmentat de forma destacable en etapes recessives, en un context de forta reducció de l'ocupació (cauen les hores treballades en els sectors i col·lectius pitjor remunerats). Tot i això, una anàlisi a llarg termini ens mostra que el salari mitjà real el quart trimestre del 2022 es troba estancat en nivells del 2004. En canvi, la productivitat real per hora sí que ha seguit una tendència ascendent a partir del 2008. La consolidació d'aquesta tendència divergent entre l'evolució dels salaris i la productivitat en el mitjà termini suposa un risc creixent per a la sostenibilitat del model de prosperitat econòmica i social de Catalunya, segons la Cambra.
L'impacte de la Covid-19 i la crisi energètica pressionen a l'alça els nivells de pobresa a Catalunya malgrat l'aprovació de mesures fiscals extraordinàries. Històricament, la pobresa a Catalunya -i al conjunt de l'estat espanyol- ha estat fortament vinculada a l'evolució de la taxa d'atur (la renda disponible dels desocupats cau en èpoques de crisi). No obstant això, aquesta relació no s'ha produït arran de la pandèmia, en què la taxa d'atur a Catalunya ha caigut (del 12,6% al 9,7% el 2020 i 2022, respectivament) i, en canvi, el percentatge de llars que afirmen patir privació material ha augmentat intensament.
La proporció de llars catalanes que afirmen haver patit privació material va assolir el màxim històric el 2022 (17,8%), molt superior a la magnitud prèvia a la crisi sanitària (11,9% el 2019). Un dels factors principals que expliquen aquesta evolució és l'increment preocupant de les llars que no es poden permetre mantenir una temperatura confortable al seu habitatge (dues de cada cinc famílies l'any 2022) per culpa del fort augment dels preus energètics.
Cal destacar, segons la Cambra, que l'augment de la pobresa a Catalunya s'ha produït malgrat l'esforç fiscal extraordinari desplegat per part del sector públic des de l'inici de la pandèmia. En aquest sentit, si bé aquests ajuts (com la bonificació dels carburants, la reducció dels impostos de les factures d'electricitat i gas, etc.) han servit per contenir un increment més intens de la privació material. En absència d'aquestes polítiques hagués estat superior.
Fer els deures en energies renovables
L'informe de la Cambra incideix en la distància cada cop més significativa amb Europa i la resta de l'Estat en el desplegament d'energies renovables a Catalunya, que està estancat. El percentatge de l'energia elèctrica renovable a Catalunya en comparació amb l'estoc total de potència elèctrica instal·lada no ha experimentat un avenç significatiu els darrers anys (del 28,9% el 2015 al 31,0% el 2022). L'any 2022, Catalunya només disposava del 5,2% de l'estoc d’energia renovable de tot l'Estat, molt lluny del pes que representa en termes de PIB (19,%) i població (16,3%).Aquest estancament té fortes implicacions, tant en termes mediambientals com econòmics i socials. L'avenç molt modest en el desplegament de les renovables posa en risc l'assoliment dels compromisos climàtics establerts per la Comissió Europea, que exigeixen de cara al 2030 una forta reducció de les emissions contaminants. En termes econòmics, aquesta tendència també dificulta la sobirania energètica i situa Catalunya en una posició de vulnerabilitat davant d'episodis de forta volatilitat dels preus energètics, perjudica la competitivitat del teixit productiu i exposa als col·lectius desafavorits a nous episodis de pobresa energètica.
Mònica Roca ha explicat que els informes trimestrals sobre els IPB seran un llegat de l'actual junta de govern de la Cambra. La institució és a les portes d'un procés electoral que culminarà el 20 de setembre amb les eleccions camerals a Catalunya.