Una llista unitària entre ERC i Junts sumaria més? Això diuen les dades

La convocatòria d'unes eleccions acostuma a anar acompanyada, des de fa uns anys a Catalunya, d'un debat més o menys intens en relació a una possible llista unitària entre ERC i Junts. Aquest darrer partit ha tornat a posar la proposta sobre la taula arran de la convocatòria de les eleccions espanyoles del 23 de juliol, davant la qual els republicans arrufen el nas. Més enllà de les possibilitats d'assolir un acord polític d'aquesta magnitud en pocs dies i un moment de relacions tenses entre les principals formacions de l'independentisme, però, val la pena l'operació a nivell pràctic? Sumaria més una coalició? Això diuen les dades.

Els partidaris de la llista unitària bàsicament aporten dos arguments. El primer és que la candidatura engrescaria més a la ciutadania que la confrontació entre partits i, per tant, recolliria més vots que per separat. El segon és que, amb el sistema de repartició d'escons, es rendibilitzarien encara més aquests vots. Una anàlisi simple del primer argument es pot fer observant què va ocórrer l'únic cop que l'espai d'ERC i Junts s'ha presentat unit, a les eleccions del Parlament del 2015. És impossible saber què hauria passat amb paperetes separades, però el cert és que aquell va ser l'elecció en què aquestes forces han recollit menys suports des de l'inici del procés.
 

Des que Artur Mas va assumir la reivindicació del dret a decidir i aquest va situar-se a l'horitzó de les institucions, l'espai d'ERC i de CDC/Junts ha anat perdent suports progressivament, però la reculada del 2015 va ser especialment notòria. Assolint un suport inferior fins i tot al del 2021, sis anys després i ja amb l'etapa de l'1-O llunyana, i això que la campanya de Junts pel Sí va comptar amb el suport de les principals entitats independentistes. Una de les raons que explicaria la davallada seria que els vots cap a aquests partits, per separat, no només responen a coordenades nacionals, sinó que les propostes econòmiques i socials també hi pesen.

De fet, la CUP va aconseguir aquell 2015 el millor resultat assolit fins ara en unes eleccions al Parlament. Possiblement gràcies, en part, al vot prestat per electors d'ERC que, com que el presidenciable de Junts pel Sí provenia de CDC, van preferir una opció nítidament d'esquerres. En un altre sentit, de fet, Xavier Trias ha aconseguit recentment guanyar les eleccions a Barcelona, entre altres motius, perquè ha aconseguit sumar milers de vots que el 2019 van anar cap a Manuel Valls, segons una anàlisi del politòleg Toni Rodon a l'Ara. Aquests electors haurien fet la mateixa tria davant una coalició independentista sense un eix ideològic clar?

Aquesta idea es reforça si s'observa en quina de les últimes quatre convocatòries al Parlament ha sumat pitjor i millor resultat l'espai conjunt de CDC/Junts i ERC, a nivell local. El percentatge de vot més baix a 601 municipis ha estat el 2021, però a 313 ho va ser el 2015, entre els quals algunes de les principals ciutats del país. De fet, el 55% de la població viu a aquests 313 municipis que el 2015 van votar menys a Junts pel Sí del que ho han fet mai als seus integrants per separat.

No s'hi inclou Barcelona, però sí moltes ciutats del seu entorn, on ERC fa anys que intenta eixamplar el suport independentista, o també del voltant de Tarragona o Lleida. De fet, malgrat que només 51 municipis van votar el 2021 més que mai l'espai d'ERC i Junts, entre aquests s'hi troben diverses ciutats del Barcelonès Nord, el Baix Llobregat o el Vallès Occidental històricament poc favorables a l'independentisme. En canvi, la llista de Junts pel Sí només ha fixat rècords de suports per als seus integrants a 18 municipis, majoritàriament pobles petits.
 

La candidatura unitària no sembla que incentivés gaire al vot el 2015, però el seu efecte encara es veu més clar si s'agrupa el vot a l'espai que integrava Junts pel Sí en vuit nivells, en funció de diferents variables. Tal com s'observa al següent gràfic, aquell any ERC i CDC/Junts van rebre un percentatge de vots inferiors a les eleccions immediatament anteriors i posteriors en qualsevol categoria. Ara bé, també cau per sota dels resultats del 2021 a les ciutats grans i a aquells municipis amb un major percentatge de veïns nascuts a la resta de l'Estat. Un discurs exclusivament independentista pot no ser suficient per aconseguir el seu vot. En canvi, la quantitat de gent jove o gran no sembla rellevant pel que fa al suport a una opció unitària com ho va ser Junts pel Sí.
 

Així, la candidatura unitària redueix la capacitat de seduir una part del potencial electorat dels partits que l'integren. I especialment d'ERC, qui aconsegueix millors resultats que Junts als barris amb més població nascuda a la resta de l'Estat. Ara bé, uns resultats una mica pitjors poden ser igualment més rendibilitzats si s'aconsegueixen en coalició? Això seria clarament així si les circumscripcions fossin unipersonals, com al Regne Unit -on el més votat a la secció censal s'endú el diputat-, o si algun dels partits rebés resultats pobres i pogués quedar fora a alguna demarcació. En aquest segon cas, unir els suports al partit gran pot servir per sumar algun escó i no llençar vots.

Tot i això, en unes eleccions estatals a Catalunya, la circumscripció més petita és la de Lleida, on es disputen quatre diputats, i tant ERC i Junts tenen força garantit endur-se'n almenys un. No sembla que es perdin paperetes per aquí. Ara bé, sí que és cert que la regla D'Hondt premia lleugerament les forces més votades, tot i que no de forma exagerada. Si aquestes dues formacions s'haguessin presentat juntes i, fent-ho així, haguessin recollit els mateixos vots, què hauria passat? El 2015, el 2016 i l'abril del 2019, escassament haurien recollit un escó més dels aconseguits per separat, tot i que el novembre del 2019, n'haurien estat tres més.
 

Malgrat tot, com s'ha vist amb anterioritat, sembla difícil que una coalició dels dos partits aconsegueixi el mateix resultat -o millor- que el sumat per separat. Amb l'agreujant que, en aquest cas, la CUP està lluny d'obtenir representació fora de la demarcació de Barcelona o Girona, així que aquells vots d'esquerres que, com el 2015, optessin per aquesta opció, podrien no traduir-se aquest cop en diputats independentistes d'altre color. A les llistes al Congrés, per tant, l'operació sembla arriscada.

Altra cosa són les candidatures al Senat, on alguns sectors defensen una llista unitària. En aquest cas, el sistema no és proporcional, sinó que normalment el partit més votat d'una circumscripció s'endú tres representants i la segona força n'obté el quart. Aquí sí que es beneficia molt la primera candidatura. Una coalició entre ERC i Junts, per tant, tindria força a l'abast aconseguir 12 senadors, tres per província, i cediria els altres quatre. Tot i això, en els últims comicis, ERC en va arreplegar 11 i Junts, 3 més, així que la candidatura unitària renunciaria d'entrada a igualar els resultats de fa quatre anys per separat.