04
de juny
del
2023
Actualitzat
el
06
de juny
a les
10:01h
Després de 40 anys de professió periodística, ara a El Mundo, abans al Diari de Barcelona, El País o La Vanguardia, Arcadi Espada (Barcelona, 1957) publica una biografia de la seva joventut, Vida de Arcadio (Península). Escrit en segona persona, qui és un dels líders d'opinió a l'estat espanyol se submergeix en l'Espanya de la Transició, entre la mort de Franco i l'intent de cop d'estat del 23-F.
El llibre manté el nervi literari d'Espada i la seva capacitat per generar controvèrsies, amb la seva mirada negativa sobre la Catalunya sorgida del catalanisme que el va portar a fundar Ciutadans, ara en liquidació. Tot i que s'hi resisteix, també opina sobre el procés i l'actual moment polític, i qualifica de "delirant" el govern espanyol del PSOE i Unides Podem. L'escenari d'una majoria de dretes i un govern format per PP i Vox no sembla inquietar-li. Al contrari.
- Vida de Arcadio són unes memòries, una biografia, un revenja entre vostè i la seva joventut...
- No, no, revenja de cap manera. El propòsit del llibre és simple: explicar la vida d'un jove que va viure entre la mort de Franco i el cop d'estat del 23-F. La seva joventut va coincidir amb la joventut de la democràcia espanyola i, a partir d'aquí, fer la biografia d'aquest jove i el seu temps amb les tècniques que he après en el periodisme d'investigació de la vida dels altres. És veritat que aquest jove té algunes coses en comú amb mi. Compartim un codi genètic idèntic, però persones que comparteixen codi genètic idèntic són una i altra. Els bessons, sense anar més lluny. He tingut la sort d'accedir a l'arxiu documental d'Arcadio.
- Que deu ser voluminós.
- És molt dens i curós. Arcadio era un noi que ho guardava tot i m'ha permès encarar els meus records i les meves converses amb ell amb la realitat documental.
- Es reconeix en la seva joventut?
- És que jo no m'hi he de reconèixer. Aquest noi va viure una vida, jo no soc un jove, soc un adult. No és una qüestió de reconèixer sinó de fer una biografia. Hi ha una frase de Janet Malcolm que diu que l'autobiografia té un problema de falsedat intrínsec, i és que la persona que l'escriu parla d'una persona que no és ell.
- Diu en el llibre que el jove Arcadio lluitava contra els capellans, que eren de dretes, i l'Arcadi d'ara lluita contra els capellans, que són d'esquerres.
- Hi ha punts en comú entre els dos temps. Les bestieses que deia Arcadio sobre les vides, sobre el sexe o la política són bestieses que avui dia s'escolten. Com l'estupidesa que la vida privada és una qüestió política. Amb la diferència que quan ho deia Arcadio ho deia un jove que estava en un racó de la vida. Ara es diuen aquestes bajanades des del consell de ministres.
- Per exemple?
- Això dels capellans és molt important. Arcadio lluitava contra la influència del catolicisme, de la moral retrògrada. Jo ara lluito contra la mateixa moral retrògrada que està en mans de capellans d'esquerres. La gran diferència és que ells no es reconeixen com a capellans. O capellanes, perquè solen ser ties. La mateixa sacralització que practicava l'Església és la mateixa que practica el feminisme. Els arguments d'aquestes reaccionàries contra la gestació subrogada és una sacralització disfressada, d'arrel religiosa sempre. La practica Irene Montero igual que quaranta anys abans la practicava la secció femenina de Falange.
- Els veu similars?
- Completament. Irene Montero és la secció femenina. Jo l'he coneguda, vostè no perquè és més jove.
- Jo me'n recordo de la Pilar Primo de Rivera.
- Entre Pilar Primo de Rivera i Irene Montero només hi ha un petit gir.
- "La revolució s'ha fet reaccionària", assegura. Vol dir que no ha estat vostè qui s'ha fet reaccionari? Ha canviat de valors i d'ideologia?
- Això és una cosa molt simple d'explicar. Quan la revolució es practica contra una dictadura, es pot ser un instant de progrés. No sempre és així. Però quan es practica contra una democràcia... La democràcia no és res més que el final de la revolució. Permet resoldre els conflictes a través d'un pacte social. Quan aquest pacte es trenca, no es pot trencar en nom d'una cosa més progressista. D'aquí que la revolució s'ha fet reaccionària. Que jo m'hagi tornat reaccionari no té gens d'importància i tampoc no és veritat. Aquest llibre lluita contra un dels tòpics més malèvols, que és creure que la joventut és el magatzem dels somnis perduts. La joventut és bàsicament una rucada. Com deia Pla, una edat sinistra. Convé passar-la com més aviat millor. La cosa prístina de la joventut i que tu t'has convertit en un traïdor als ideals és una fal·làcia, també d'origen religiós, que implica que tot adult sigui un traïdor.
- Però vostè dispara contra els tòpics d'uns sectors minoritaris, i a la societat espanyola hi ha corrents de la dreta extrema.
- Minoritaris? Però si estan al consell de ministres! Els que són minoritaris són els que vostè diu. L'extrema dreta, que és una aberració de la política i la moral, és molt més minoritària que l'aberració esquerrana que governa i que ha tingut fins fa poc una persona intel·lectualment menyspreable que és Pablo Iglesias com a vicepresident del govern. El va definir perfectament Jiménez Losantos quan va dir que li recordava a ell quan era gilipolles.
- L'inquieta més l'esquerra radical que l'extrema dreta?
- A mi no m'inquieta res. Vivim en una democràcia, i per no inquietar-me no ho ha fet ni tan sols l'estat de delinqüència organitzada que es va viure a Catalunya fa uns anys.
- A què es refereix?
- Al procés. El procés va ser un moment de delinqüència organitzada pel poder. Un país pot tenir uns delinqüents, però quan actuen amb els esquadrons al carrer, els CDR, i amb els dirigents polítics a la cúpula, la situació dels dissidents és preocupant.
- Però vostè pot reduir un procés tan complex a això? Si creu en la democràcia, hi ha hagut unes eleccions al Parlament que van donar majories sobiranistes.
- Però jo amb una majoria no puc agafar una persona i esclavitzar-la.
- El procés ha volgut esclavitzar a algú?
- El procés va intentar usurpar els drets de ciutadania a una part molt considerable dels ciutadans espanyols, entre els quals jo m'hi compto. Va ser un atracament polític, un acte de delinqüència organitzada. I prova d'això és que van anar a la presó.
- Van anar a la presó perquè hi va haver repressió de l'Estat.
- Van anar a la presó perquè van incomplir la llei. I d'aquest tema ja no en vull parlar més.
- És molt crític amb el paper d'intel·lectuals d'esquerra com Manuel Vázquez Montalbán o Carlos Barral, als qui acusa de rendir-se al nacionalisme. Vázquez Montalbán el va avalar com a militant del PSUC.
- Tots eren amics meus. Si vol, li puc donar el nom de l'altra persona que em va avalar per l'ingrés al PSUC, un amic que va morir prematurament, el periodista l'Albert Viladot. Vam tenir sempre una excel·lent relació. Vázquez Montalbán va ser el meu mestre en moltes coses. En Manolo, igual que Barral, van viure en uns moments en què hi havia l'obligació moral d'oposar-se a aquesta ideologia rudimentària, cavernícola i lamentable del nacionalisme. I no van fer-ho. Per raons diverses. Algunes pintoresques, com el que va dir Barral sobre el manifest dels 2.300, dient que tenia vuit cognoms catalans. Una cosa que ja s'ha convertit en una riota. Miri com ha evolucionat la cosa, en aquest cas favorablement. El nacionalisme era més absorbent i opressor fa quaranta anys que ara.
- Vostè només veu un nacionalisme? No hi ha un nacionalisme espanyol?
- No, crec que no. El nacionalisme espanyol va acabar el 6 de desembre del 1978, quan Espanya va aprovar una Constitució amb les regions i nacionalitats.
- Vox no és un partit nacionalista espanyol?
- Sí, Vox és un partit nacionalista espanyol. Criticat per mi. Ara, tot i voler acabar amb el pacte del 78, encara és hora que lideri un moviment de delinqüència per canviar tot això. Els dos fenòmens de delinqüència protagonitzats a Espanya des del moment que acaba el llibre, el 1981, els han dut a terme el nacionalisme basc i el català. Uns matant, i els altres amb el procés.
- On trobo que trontolla el seu discurs és quan critica el nacionalisme que vol ser estat i no vol veure el nacionalisme que ja ho és. Una nació que fa 500 anys que hegemonitza l'estat sempre genera un nacionalisme.
- Jo no sé quin nacionalisme és l'espanyol. Va acabar quan la majoria d'espanyols i de catalans va aprovar la Constitució. I s'ha acabat aquesta discussió.
- Fa una defensa de l'Espanya de la Transició, però lamenta que no hi hagi una data de celebració compartida. La democràcia espanyola encara no té un 14 d'abril, diu. Ho atribueix a la manca d'èpica de la Transició, que dificulta trobar una data que galvanitzi els esperits. No serà que Espanya és un projecte fallit?
- No, no. La democràcia espanyola és una de les més sòlides del món, perquè és una democràcia que té enemics. Allò que deia Bismarck, que Espanya devia ser molt potent perquè feia segles que intentava autodestruir-se i no se'n sortia. Ara bé, la Transició no la va fer ni l'antifranquisme ni el poble. La van fer les elits. Va ser una donació. Per això no hi ha una data que galvanitzi, que diu vostè. Com els catalans, galvanitzats per una derrota. Els darrers anys es galvanitzaven per Messi i per l'Onze de Setembre. Per mi, la Transició va ser una festa. Per mi, però no per Arcadio. L'única manifestació que va organitzar el PCE va ser un funeral després de la massacre d'Atocha.
- En el tema de la llengua, fins i tot critica els autors del Manifiesto de los 2.300 per no rebutjar del tot el concepte de llengua pròpia. No li sembla el català la llengua pròpia de Catalunya?
- No. El català no és la llengua pròpia de Catalunya, és evident. El concepte de llengua pròpia és inexistent. Si tu dius que ho és, has de dir immediatament que el castellà també perquè si algun sentit té parlar de llengua pròpia, perquè no en té cap, és parlar de la llengua pròpia dels ciutadans.
- Totes les nacions tenen la seva llengua.
- A França diuen que "la llengua de França és el francès". Quan has d'afegir la pròpia, en el fons estàs exhibint debilitat. Parlar de llengua pròpia és ridícul perquè la major part dels habitants de Catalunya parlen una llengua que no és el català. Dit això, una de les curiositats de l'Arcadio és que ell va viure aquells anys sense cap problema, va aprendre el català per lligar i per escriure als diaris, i ja està. Ell no va tenir cap problema, els problemes els vaig tenir jo.
- Dèiem sobre el Manifest dels 2.300...
- El Manifest interioritza aquest concepte de llengua pròpia i també l'aplica al castellà. I aplica una cosa pitjor, que és la llengua com a cosmovisió, com a Weltanschauung. Una llengua no suposa pensar cap cosa determinada com diuen aquestes bestieses de l'idealisme germànic, és una cosa mecànica que no dona cap visió del món.
- Però aquest debat no es pot sostreure de la situació de la qual venia la llengua. Aquí demostra poca sensibilitat per la realitat.
- Jo no demostro res. A mi se m'han de discutir les coses racionalment. Conec perfectament la història del país millor que aquests cafres que em critiquen.
- Hi ha un moment concret en què se solidifica el seu rebuig a la identitat catalana, a la normalització lingüística? Què li va passar? No es va sentir prou reconegut?
- Però si jo soc un triomfador! Però què m'està dient!? Si jo soc l'hòstia! Què em farà ara, una psicoanàlisi? No, home, no! Totes les segregacions del nacionalisme governant a Catalunya em semblen deplorables. Parlo de les idees i de les polítiques, eh. No de les persones. Com deia Mario Bunge, "projecti tot el seu odi sobre les idees, perquè així ni una gota d'odi esquitxi a les persones".
- O sigui, que no hi va haver cap trauma.
- No, ni cap catalana que no em follés.
- Va créixer en una porteria d'un immoble de famílies de casa bona. En un moment del llibre, diu que és una situació en què treu el cap el ressentiment.
- Això li va passar a Arcadio. Patia perquè començava a fer entrevistes a personatges que solien anar a Boccaccio, que estava a cinquanta metres, i tenia por que el veiessin escombrant la vorera. Perquè ser fill de porter era una cosa fotuda. Ser fill d'obrer manual era ser fill de la classe obrera, podies tenir consciència de classe, en canvi, hi havia una mala literatura al voltant de la porteria, lligada a certa idea de servitud. Com dic al llibre, parlant amb la Maruja Torres, ella presumia de ser filla de puta i jo li deia que hi ha tant d'atzar sent filla de puta que de marquès. Jo sempre m'ho he aplicat. El ressentiment de classe i totes aquestes coses són ruqueries. Però això s'ha d'explicar com s'expliquen les escenes de sexe, amb naturalitat, pensant que la vida d'un home són aquestes coses.
- Com veu la societat espanyola de l'Arcadi en relació a la d'Arcadio?
- Ha canviat molt. Per bé. Les coses en general canvien per bé sempre. El progrés existeix. I el progrés moral també. Estic convençut que som molt més humans, per emprar una paraula indecisa però explicativa, que els nostres avis.
- No li fa por l'escenari d'un govern de PP i Vox?
- Com vol que em faci por un govern de PP amb Vox si tenim un govern dels comunistes amb els socialistes? Espanya ha passat per uns anys d'un govern, no ja de socialistes i comunistes, sinó delirant.
- Delirant?
- M'estalviarà fer la llista dels deliris.
- Diu que l'estupidesa desapareix amb l'edat, però que amb la joventut es troben l'estupidesa i l'arrogància.
- La joventut té avantatges. Bat rècords mundials, moren per la pàtria i la llibertat, són carn de canó. Són capaços de traçar teoremes matemàtics perquè concentren molta energia en un punt concret, poden crear en un garatge una companyia. Però del funcionament del món no en tenen ni idea. D'aquí la conveniència que no es dediquin a la política. Molts dels deliris de l'actual govern no han vingut de la ideologia sinó de l'estultícia, per la incompetència. Com en la llei de només sí és sí. S'explica per la manca de coneixement de la sofisticació que té la vida, de la necessitat de compensar, de ponderar.
- L'edat l'ha fet menys estúpid?
- És que jo no he estat mai estúpid. Ho ha estat ell, l'Arcadio, però ha tingut molts altres avantatges.
El llibre manté el nervi literari d'Espada i la seva capacitat per generar controvèrsies, amb la seva mirada negativa sobre la Catalunya sorgida del catalanisme que el va portar a fundar Ciutadans, ara en liquidació. Tot i que s'hi resisteix, també opina sobre el procés i l'actual moment polític, i qualifica de "delirant" el govern espanyol del PSOE i Unides Podem. L'escenari d'una majoria de dretes i un govern format per PP i Vox no sembla inquietar-li. Al contrari.
- Vida de Arcadio són unes memòries, una biografia, un revenja entre vostè i la seva joventut...
- No, no, revenja de cap manera. El propòsit del llibre és simple: explicar la vida d'un jove que va viure entre la mort de Franco i el cop d'estat del 23-F. La seva joventut va coincidir amb la joventut de la democràcia espanyola i, a partir d'aquí, fer la biografia d'aquest jove i el seu temps amb les tècniques que he après en el periodisme d'investigació de la vida dels altres. És veritat que aquest jove té algunes coses en comú amb mi. Compartim un codi genètic idèntic, però persones que comparteixen codi genètic idèntic són una i altra. Els bessons, sense anar més lluny. He tingut la sort d'accedir a l'arxiu documental d'Arcadio.
- Que deu ser voluminós.
- És molt dens i curós. Arcadio era un noi que ho guardava tot i m'ha permès encarar els meus records i les meves converses amb ell amb la realitat documental.
- Es reconeix en la seva joventut?
- És que jo no m'hi he de reconèixer. Aquest noi va viure una vida, jo no soc un jove, soc un adult. No és una qüestió de reconèixer sinó de fer una biografia. Hi ha una frase de Janet Malcolm que diu que l'autobiografia té un problema de falsedat intrínsec, i és que la persona que l'escriu parla d'una persona que no és ell.
- Diu en el llibre que el jove Arcadio lluitava contra els capellans, que eren de dretes, i l'Arcadi d'ara lluita contra els capellans, que són d'esquerres.
- Hi ha punts en comú entre els dos temps. Les bestieses que deia Arcadio sobre les vides, sobre el sexe o la política són bestieses que avui dia s'escolten. Com l'estupidesa que la vida privada és una qüestió política. Amb la diferència que quan ho deia Arcadio ho deia un jove que estava en un racó de la vida. Ara es diuen aquestes bajanades des del consell de ministres.
"Irene Montero és la secció femenina, entre ella i Pilar Primo de Rivera només hi ha un petit gir"
- Per exemple?
- Això dels capellans és molt important. Arcadio lluitava contra la influència del catolicisme, de la moral retrògrada. Jo ara lluito contra la mateixa moral retrògrada que està en mans de capellans d'esquerres. La gran diferència és que ells no es reconeixen com a capellans. O capellanes, perquè solen ser ties. La mateixa sacralització que practicava l'Església és la mateixa que practica el feminisme. Els arguments d'aquestes reaccionàries contra la gestació subrogada és una sacralització disfressada, d'arrel religiosa sempre. La practica Irene Montero igual que quaranta anys abans la practicava la secció femenina de Falange.
Arcadi Espada ha biografiat els seus anys joves. Foto: Yvelisse Teixeira
- Els veu similars?
- Completament. Irene Montero és la secció femenina. Jo l'he coneguda, vostè no perquè és més jove.
- Jo me'n recordo de la Pilar Primo de Rivera.
- Entre Pilar Primo de Rivera i Irene Montero només hi ha un petit gir.
- "La revolució s'ha fet reaccionària", assegura. Vol dir que no ha estat vostè qui s'ha fet reaccionari? Ha canviat de valors i d'ideologia?
- Això és una cosa molt simple d'explicar. Quan la revolució es practica contra una dictadura, es pot ser un instant de progrés. No sempre és així. Però quan es practica contra una democràcia... La democràcia no és res més que el final de la revolució. Permet resoldre els conflictes a través d'un pacte social. Quan aquest pacte es trenca, no es pot trencar en nom d'una cosa més progressista. D'aquí que la revolució s'ha fet reaccionària. Que jo m'hagi tornat reaccionari no té gens d'importància i tampoc no és veritat. Aquest llibre lluita contra un dels tòpics més malèvols, que és creure que la joventut és el magatzem dels somnis perduts. La joventut és bàsicament una rucada. Com deia Pla, una edat sinistra. Convé passar-la com més aviat millor. La cosa prístina de la joventut i que tu t'has convertit en un traïdor als ideals és una fal·làcia, també d'origen religiós, que implica que tot adult sigui un traïdor.
"Que jo m'hagi tornat reaccionari no té gens d'importància i tampoc no és veritat"
- Però vostè dispara contra els tòpics d'uns sectors minoritaris, i a la societat espanyola hi ha corrents de la dreta extrema.
- Minoritaris? Però si estan al consell de ministres! Els que són minoritaris són els que vostè diu. L'extrema dreta, que és una aberració de la política i la moral, és molt més minoritària que l'aberració esquerrana que governa i que ha tingut fins fa poc una persona intel·lectualment menyspreable que és Pablo Iglesias com a vicepresident del govern. El va definir perfectament Jiménez Losantos quan va dir que li recordava a ell quan era gilipolles.
"El català no és la llengua pròpia de Catalunya, aquest és un concepte inexistent"
- L'inquieta més l'esquerra radical que l'extrema dreta?
- A mi no m'inquieta res. Vivim en una democràcia, i per no inquietar-me no ho ha fet ni tan sols l'estat de delinqüència organitzada que es va viure a Catalunya fa uns anys.
- A què es refereix?
- Al procés. El procés va ser un moment de delinqüència organitzada pel poder. Un país pot tenir uns delinqüents, però quan actuen amb els esquadrons al carrer, els CDR, i amb els dirigents polítics a la cúpula, la situació dels dissidents és preocupant.
Arcadi Espada acaba de publicar llibre. Foto: Yvelisse Teixeira
- Però vostè pot reduir un procés tan complex a això? Si creu en la democràcia, hi ha hagut unes eleccions al Parlament que van donar majories sobiranistes.
- Però jo amb una majoria no puc agafar una persona i esclavitzar-la.
- El procés ha volgut esclavitzar a algú?
- El procés va intentar usurpar els drets de ciutadania a una part molt considerable dels ciutadans espanyols, entre els quals jo m'hi compto. Va ser un atracament polític, un acte de delinqüència organitzada. I prova d'això és que van anar a la presó.
- Van anar a la presó perquè hi va haver repressió de l'Estat.
- Van anar a la presó perquè van incomplir la llei. I d'aquest tema ja no en vull parlar més.
- És molt crític amb el paper d'intel·lectuals d'esquerra com Manuel Vázquez Montalbán o Carlos Barral, als qui acusa de rendir-se al nacionalisme. Vázquez Montalbán el va avalar com a militant del PSUC.
- Tots eren amics meus. Si vol, li puc donar el nom de l'altra persona que em va avalar per l'ingrés al PSUC, un amic que va morir prematurament, el periodista l'Albert Viladot. Vam tenir sempre una excel·lent relació. Vázquez Montalbán va ser el meu mestre en moltes coses. En Manolo, igual que Barral, van viure en uns moments en què hi havia l'obligació moral d'oposar-se a aquesta ideologia rudimentària, cavernícola i lamentable del nacionalisme. I no van fer-ho. Per raons diverses. Algunes pintoresques, com el que va dir Barral sobre el manifest dels 2.300, dient que tenia vuit cognoms catalans. Una cosa que ja s'ha convertit en una riota. Miri com ha evolucionat la cosa, en aquest cas favorablement. El nacionalisme era més absorbent i opressor fa quaranta anys que ara.
"Els dos fenòmens de delinqüència protagonitzats a Espanya des del 1981 els han dut a terme el nacionalisme basc i el català. Un, matant i l'altre amb el procés"
- Vostè només veu un nacionalisme? No hi ha un nacionalisme espanyol?
- No, crec que no. El nacionalisme espanyol va acabar el 6 de desembre del 1978, quan Espanya va aprovar una Constitució amb les regions i nacionalitats.
- Vox no és un partit nacionalista espanyol?
- Sí, Vox és un partit nacionalista espanyol. Criticat per mi. Ara, tot i voler acabar amb el pacte del 78, encara és hora que lideri un moviment de delinqüència per canviar tot això. Els dos fenòmens de delinqüència protagonitzats a Espanya des del moment que acaba el llibre, el 1981, els han dut a terme el nacionalisme basc i el català. Uns matant, i els altres amb el procés.
- On trobo que trontolla el seu discurs és quan critica el nacionalisme que vol ser estat i no vol veure el nacionalisme que ja ho és. Una nació que fa 500 anys que hegemonitza l'estat sempre genera un nacionalisme.
- Jo no sé quin nacionalisme és l'espanyol. Va acabar quan la majoria d'espanyols i de catalans va aprovar la Constitució. I s'ha acabat aquesta discussió.
- Fa una defensa de l'Espanya de la Transició, però lamenta que no hi hagi una data de celebració compartida. La democràcia espanyola encara no té un 14 d'abril, diu. Ho atribueix a la manca d'èpica de la Transició, que dificulta trobar una data que galvanitzi els esperits. No serà que Espanya és un projecte fallit?
- No, no. La democràcia espanyola és una de les més sòlides del món, perquè és una democràcia que té enemics. Allò que deia Bismarck, que Espanya devia ser molt potent perquè feia segles que intentava autodestruir-se i no se'n sortia. Ara bé, la Transició no la va fer ni l'antifranquisme ni el poble. La van fer les elits. Va ser una donació. Per això no hi ha una data que galvanitzi, que diu vostè. Com els catalans, galvanitzats per una derrota. Els darrers anys es galvanitzaven per Messi i per l'Onze de Setembre. Per mi, la Transició va ser una festa. Per mi, però no per Arcadio. L'única manifestació que va organitzar el PCE va ser un funeral després de la massacre d'Atocha.
"La Transició no la va fer ni l'antifranquisme ni el poble. La van fer les elits; va ser una donació"
- En el tema de la llengua, fins i tot critica els autors del Manifiesto de los 2.300 per no rebutjar del tot el concepte de llengua pròpia. No li sembla el català la llengua pròpia de Catalunya?
- No. El català no és la llengua pròpia de Catalunya, és evident. El concepte de llengua pròpia és inexistent. Si tu dius que ho és, has de dir immediatament que el castellà també perquè si algun sentit té parlar de llengua pròpia, perquè no en té cap, és parlar de la llengua pròpia dels ciutadans.
- Totes les nacions tenen la seva llengua.
- A França diuen que "la llengua de França és el francès". Quan has d'afegir la pròpia, en el fons estàs exhibint debilitat. Parlar de llengua pròpia és ridícul perquè la major part dels habitants de Catalunya parlen una llengua que no és el català. Dit això, una de les curiositats de l'Arcadio és que ell va viure aquells anys sense cap problema, va aprendre el català per lligar i per escriure als diaris, i ja està. Ell no va tenir cap problema, els problemes els vaig tenir jo.
Espada durant l'entrevista a la seu de Planeta. Foto: Yvelisse Teixeira
- Dèiem sobre el Manifest dels 2.300...
- El Manifest interioritza aquest concepte de llengua pròpia i també l'aplica al castellà. I aplica una cosa pitjor, que és la llengua com a cosmovisió, com a Weltanschauung. Una llengua no suposa pensar cap cosa determinada com diuen aquestes bestieses de l'idealisme germànic, és una cosa mecànica que no dona cap visió del món.
- Però aquest debat no es pot sostreure de la situació de la qual venia la llengua. Aquí demostra poca sensibilitat per la realitat.
- Jo no demostro res. A mi se m'han de discutir les coses racionalment. Conec perfectament la història del país millor que aquests cafres que em critiquen.
"Però si jo soc un triomfador! Però què m'està dient!? Si jo soc l'hòstia! Què em farà ara, una psicoanàlisi? No, home, no!"
- Hi ha un moment concret en què se solidifica el seu rebuig a la identitat catalana, a la normalització lingüística? Què li va passar? No es va sentir prou reconegut?
- Però si jo soc un triomfador! Però què m'està dient!? Si jo soc l'hòstia! Què em farà ara, una psicoanàlisi? No, home, no! Totes les segregacions del nacionalisme governant a Catalunya em semblen deplorables. Parlo de les idees i de les polítiques, eh. No de les persones. Com deia Mario Bunge, "projecti tot el seu odi sobre les idees, perquè així ni una gota d'odi esquitxi a les persones".
- O sigui, que no hi va haver cap trauma.
- No, ni cap catalana que no em follés.
- Va créixer en una porteria d'un immoble de famílies de casa bona. En un moment del llibre, diu que és una situació en què treu el cap el ressentiment.
- Això li va passar a Arcadio. Patia perquè començava a fer entrevistes a personatges que solien anar a Boccaccio, que estava a cinquanta metres, i tenia por que el veiessin escombrant la vorera. Perquè ser fill de porter era una cosa fotuda. Ser fill d'obrer manual era ser fill de la classe obrera, podies tenir consciència de classe, en canvi, hi havia una mala literatura al voltant de la porteria, lligada a certa idea de servitud. Com dic al llibre, parlant amb la Maruja Torres, ella presumia de ser filla de puta i jo li deia que hi ha tant d'atzar sent filla de puta que de marquès. Jo sempre m'ho he aplicat. El ressentiment de classe i totes aquestes coses són ruqueries. Però això s'ha d'explicar com s'expliquen les escenes de sexe, amb naturalitat, pensant que la vida d'un home són aquestes coses.
"El nacionalisme espanyol va acabar quan la majoria d'espanyols i de catalans va aprovar la Constitució"
- Com veu la societat espanyola de l'Arcadi en relació a la d'Arcadio?
- Ha canviat molt. Per bé. Les coses en general canvien per bé sempre. El progrés existeix. I el progrés moral també. Estic convençut que som molt més humans, per emprar una paraula indecisa però explicativa, que els nostres avis.
- No li fa por l'escenari d'un govern de PP i Vox?
- Com vol que em faci por un govern de PP amb Vox si tenim un govern dels comunistes amb els socialistes? Espanya ha passat per uns anys d'un govern, no ja de socialistes i comunistes, sinó delirant.
- Delirant?
- M'estalviarà fer la llista dels deliris.
- Diu que l'estupidesa desapareix amb l'edat, però que amb la joventut es troben l'estupidesa i l'arrogància.
- La joventut té avantatges. Bat rècords mundials, moren per la pàtria i la llibertat, són carn de canó. Són capaços de traçar teoremes matemàtics perquè concentren molta energia en un punt concret, poden crear en un garatge una companyia. Però del funcionament del món no en tenen ni idea. D'aquí la conveniència que no es dediquin a la política. Molts dels deliris de l'actual govern no han vingut de la ideologia sinó de l'estultícia, per la incompetència. Com en la llei de només sí és sí. S'explica per la manca de coneixement de la sofisticació que té la vida, de la necessitat de compensar, de ponderar.
- L'edat l'ha fet menys estúpid?
- És que jo no he estat mai estúpid. Ho ha estat ell, l'Arcadio, però ha tingut molts altres avantatges.