La defunció política d'Inés Arrimadas, després d'una agonia prou llarga i interessant, ha fet molta gràcia en determinades ments de l'independentisme. En algunes opinions que hem llegit aquests dies, la renúncia de la xeresana fins i tot s'ha arribat a considerar com una victòria pròpia del moviment: hem mort el llop! Si Arrimadas ha caigut ha de ser perquè nosaltres, d'alguna manera, l'hem acabat vencent. El projecte monstruós que ella representava ha fracassat finalment.
Bé, la meva voluntat no és la de donar males notícies en aquesta columna setmanal, però n'hi ha que cauen pel seu propi pes. Inés Arrimadas no ha fracassat, sinó que ha acabat la seva feina. Com aquells mems de You had one job, la capitana de Ciutadans també tenia un únic objectiu, que era acabar amb nosaltres des de tants flancs com fos possible: la llengua, la cultura, la cohesió social, l'autoestima com a nació. I aquest objectiu l'ha assolit vorejant la perfecció. L'aventura posterior a Madrid només ha estat una pròrroga juganera, fruit de l'ambició i l'egolatria.
Avui l'independentisme està desactivat, barallat, exiliat i empresonat pel lideratge indestructible dels empresonats; el català viu una situació de neguit inèdita, no només per la davallada del seu ús entre la gent més jove, sinó també per l'acceleradíssima pèrdua de prestigi social i de respecte que està patint; i el sentiment colonial de bona part de l'espanyolisme a Catalunya està més desmarxat que mai, trepitjant terra cremada amb una llança a la mà i una polsera rojigualda a l'altra.
Per tant, veure l'adeu d'Arrimadas com un triomf és, si més no, innocent. La líder de Ciutadans plega amb l'esperit tranquil·líssim, i si deixa la política no és perquè els votants hàgim derrotat les seves idees a les urnes, sinó perquè, en el fons, els seus deures ja estan fets, entregats a la professora pàtria i corregits amb un notable alt. Ara a la classe (política) hi ha altra gent amb una to-do-list tan clara com la d'Arrimadas i una motxilla tan plena de porres com la seva: Catalunya i Espanya disposen d'opcions que o bé tenen molts més números de guanyar unes eleccions (PP) o bé gaudeixen d'aquell clímax de popularitat i orgull espanyolista (VOX) que Ciutadans concentrava el 2017.
Aquests dos partits lideraran la nova (?) onada reaccionària que s'acosta, amb la reina dels pollastres o sense. Pot esclatar el 23 de juliol o uns mesos més endavant, però no trigarà massa a caure'ns a sobre. Encara que a Sánchez li surti bé la jugada electoral més immediata, la tendència de la remor de fons és creixent. Només cal fer una visita ràpida a altres bombolles que no siguin la nostra, des d'Ana Rosa fins a TikTok, passant per El Hormiguero o Twitter: ser reaccionari ven. Ser reaccionari és la lluita compartida més multitudinària avui a Espanya. I no la comparteixen només feixistes; els protagonistes d'aquesta onada són, sobretot, persones normals i corrents emprenyades -a vegades, sense saber-ne ben bé els motius- amb el món de les idees.
Arrimadas marxa, Ciutadans sembla que també, però els seus pitjors valors van venir per quedar-se. Com Ada Colau, ells també van obrir camí. Però no van obrir-lo creant precisament superilles, sinó asfaltant la ment de la nació que tenien al davant. L'únic que hi haurà ara és un relleu de lideratges i partits. Van guanyar-nos fa cinc anys i estan preparadíssims per tornar-nos a demostrar que ens estan guanyant.