Els habituals de la parròquia de Sant F. sempre esperen l’Americanet acomboiats, amb una gran impaciència. Fet i fet, poden passar setmanes o mesos abans no es deixe caure pel menjador o per passar la nit si de cas fa un oratge de mil dimonis. Ningú no sap per on para durant aquests llargs períodes d’absència. Uns diuen que als porxos de La Rambla, uns altres que en un qualsevol racó de la Ciutadella amb els bufadors de bombolles de sabó, uns altres que dins d’un nínxol buit del cementeri de Poblenou.
El tipus sempre arriba arrossegant parsimoniosament la seua rutilant maleta amb el rostre de la rossa estampat. Camina amb el cos encorbat i somriu murri, amb un deix d’orgull per tal com sap que fa molts dies que se l’espera. En topar amb la colla es treu la seua gorra de beisbol del San Francisco Giants i saluda tothom amb les maneres d’un showman de cabaret. De seguida, se li fa lloc i se l’envolta sota les branques de la frondosa figuera del pati de la parròquia com faria la tribu d’un país ignot amb el seu bruixot. “Aquesta gorra”, exclama posant ullots de llop, “me la va regalar en persona el batedor Willie McCovey de qui no sabeu ni una puta merda, trossos de carn batejada!”. I, en això, demana que algú li passe alguna cosa per remullar el garganxó. Només aleshores, escalfat pel vi o l’aiguardent, pot començar a explicar la seua llarga, misteriosa i fascinant vida de rodamon.
Es veu que va nàixer en un poblet perdut de la Serra de Tramuntana ara deu fer 80 anys pel cap baix tot i que assegura que sent un xiquet els pares se’l van endur a Wasco, Califòrnia, indret que ha esborrat quasi del tot de la seua memòria.
Normalment, comença explicant els molts oficis que li ha tocat fer des del moment mateix en què van morir els seus en un accident de trànsit. Primer -conta- va treballar de mosso en un estacionament de caravanes mòbils a la vora de la interestatal 5, a pocs quilòmetres de l’entrada sud de Sacramento. El propietari era un mig mexicà boterut que tractava els seus treballadors i clients com a cussos. No hi ha pitjor amo que el qui ha sigut esclau primer. El Pingo, com era conegut per tothom perquè sempre anava fumat d’herba, pagava una misèria, però, a canvi, li deixava viure en una cabana abandonada i li permetia menjar de les seues sobres.
Al cap d’uns mesos es va cansar i va trobar faena en la petita funerària del senyor Smith Ramírez, en Davis. La seua missió era rentar els cadàvers amb aigua i sabó, desinfectar-los i fer-los un massatge per trencar la rigidesa post mortem. Tot seguit, ajudava el míster a vestir el carnús, a col·locar-lo dins de la caixa i a taponar-lo amb cotó-en-pèl per evitar desagradables escapaments de fluids i males olors. “Em vaig acostumar prest. Podia dormir a la planta de dalt del negoci i no estava mal pagat, però no hi havia cap dona en tot Davis ni encara en Sacramento que volgués colgar-se amb mi perquè tot jo pudia a mort”, explica sempre quan arriba a aquesta part mentre s’agafa dels collons com si anés a arrencar-se’ls.
De la funerària va passar d’ajudant de mecànic d’un taller de cotxes a Woodland i d’allà a rentar plats en el Mattia Ristorante de Yuba City propietat d’un mafiós d’estar per casa que va acabar esbudellat i, finalment, instal·lat a Los Àngeles, va fer d’aposentador del Vista Cinema a la cantonada de Sunset Boulevard i Hollywood Boulevard, de porter al The Continental Building i de grum en el luxós hotel Bel-Air.
“Allà va ser on vaig conèixer la rossa”, afirma llavors amb un convenciment total mentre els de la colla, bocabadats, excitats, esperen que continue amb la història que, si fa no fa, ja han escoltat dos milions de vegades durant els darrers anys.
“Això va ser a finals de juny de 1962. Jo havia acabat de carregar les maletes d’un francès malcarat i em disposava a baixar al hall de nou quan el meu encarregat em va demanar que portés a la suite 261 una ampolla de Don Perignon de 1953. L’habitació estava plena de gent important. Tots voletejaven a la vora del fràgil cos de la rossa com insectes atrets per una bombeta de llum. Li vaig apropar la glaçonera amb el xampany i una copa llarga i fràgil com el coll d’un cigne i ella se’m va quedar mirant fixament... Oh! you are so beautiful and young my little bellhop... I, llavors, em van fer fora”, conclou.
El relat de la rossa normalment no acaba amb aquest episodi sinó que continua unes setmanes després a entrada de fosc de primers d’agost quan l’Americanet assegura que l’hotel l’envia amb un taxi i una ampolla de vi negre Jean Léon al 12305 Fifth Helena Drive de Brentwood.
“Em va obrir la rossa. Això ho jur per Déu!”, brama esguitat. “Semblava un moixonet a punt de morir... Feta un sac de pell i ossos, els cabells color cendra, els ulls aigualits...”, recita lentament davant d’una audiència al·lucinada fins que algú -això passa sempre- li interromp excitat: “I llavors, què?”. “Aleshores”, contesta amb el rostre il·luminat, “em va fer un petó als llavis, tendre, humit, mentre m’agafava amb les seues mans del cap, mentre amb els seus dits em llaurava els meus cabells sedosos, mentre jo m’estremia d’emoció... què sabreu vosaltres de l’amor? Ubercocs! Caps de fava trobiguers! Sou més beneïts que en Pep Merda!”. Llavors, el personal normalment s’encana de riure i li fa preguntes obscenes, però ell no diu ni pruna, agafa la seua maleta i desapareix. Després passa tota la nit pensant-la. Pensant la seua delicada pell, els seus llavis, les seues natges redones com bresquilles, el seu esguard oceànic, la seua olor de fruites, la seua veu dolça... Oh! you are so beautiful and young my little bellhop... Es repeteix a si mateix mentre potser pixa en una cantonada o apura el cul d’un cartó de vi o es disposa a dormir en la porta d’un aparcament... Oh! you are so beautiful and young my little bellhop... I de colp apareix ella, del tot nua, i de la mà se l’enduu a les entranyes dels anys bons... Oh! you are so beautiful and young my little bellhop... Rememora en silenci mentre se sent dins d’ella.
El cas és que ningú no sap del cert que més va passar aquella nit. Hi ha qui diu que van fer l’amor apressadament i que ell després va tornar a Bel-Air mort en vida. Res ja no va ser igual. No va passar molt de temps des d’aleshores fins que va conèixer el renillar violent del cavall de la fosca.
Hi ha també qui diu que mentre s’allitaven a la casa va arribar un munt de gent i que va haver d’amargar-se en un armari fins a l'endemà i que, per tant, va veure i escoltar totes les coses terribles que van ocórrer en la casa. Pura especulació perquè de ser així ja no estaria viu per contar-ho.
Hi ha qui diu que l’Americanet és un penjat i que tot és mentida de la bona. Tant se li’n fot que se’l creguen o no perquè només ell sap del gust que fa l’eternitat.
Amunt i avall amb la seua maleta recorre tots els camins de la memòria... Oh! you are so beautiful and young my little bellhop...