Inés Arrimadas, la fi d'una aventura vaporosa

Aquest dijous ha conclòs l'aventura política d'Inés Arrimadas (Jerez de la Frontera, 1981), una de les dirigents més representatives d'una època de la política catalana i espanyola caracteritzada per la polarització i el populisme. Els desastrosos resultats de Ciutadans el 28-M han estat el darrer episodi d'una trajectòria de sis anys de davallada. Dilluns, el partit ja va anunciar que renunciava a presentar-se a les properes eleccions espanyoles del 23-J, convocades a corre-cuita per un calculador Pedro Sánchez. 

Amb l'anunci oficial, Arrimadas acaba una aventura iniciada una tarda del 2010 al Teatre Romea, quan va anar a un míting de Ciutadans amb una amiga. Conèixer Albert Rivera la va acabar de convèncer de fer el salt a la política i el partit taronja li va posar una catifa. Rivera va veure en ella el que considerava essencial en un dirigent: fotogènia, ductilitat amb els mitjans, facilitat de llançar missatges curts aparentment efectius i un tret que ha estat consubstancial en la història de Ciutadans: un desvergonyiment inaudit. El 2012 ja era diputada al Parlament, i destacada. Mai res va ser tan fàcil i ràpid en política. I vaporós. 

Quan Rivera va decidir fer el salt a la política espanyola, el 2015, Arrimadas va ocupar el seu lloc com a cap visible del partit al Parlament, on a cada elecció Ciutadans creixia. La tensió política entorn el procés va permetre als de Rivera ampliar el seu nínxol. Després de l'1-O, en les eleccions catalanes de desembre, el Ciutadans d'Arrimadas es va plantar amb 36 diputats com a primera força de la cambra catalana, i cap més visible del bloc unionista. Va ser una victòria, però també un malentès. 

S'ha dit i repetit que el gran error d'Arrimadas va ser no presentar una moció de censura al Parlament. Però aquesta va ser només una equivocació puntual, com ho va ser fer el salt a Madrid. Els dirigents de Ciutadans van cometre el pitjor dels errors en un polític: van confondre els seus votants amb ells mateixos. Molts electors van votar Ciutadans impactats per l'1-O i per ser contraris al procés, però no compartien tot el revengisme de Rivera i Arrimadas ni les seves obsessions contra la llengua.

Quan Ciutadans va quedar reduït a 10 diputats el 2019, amb Rivera fugint, Arrimadas va recollir un partit agònic. Els canvis d'estratègia, l'obsessió -aplaudida primer pels mitjans madrilenys- per liderar la dreta espanyola van xocar amb un PP que es va recuperar sense que la líder, cada cop més qüestionada, fos capaç de trobar un espai propi. Després vindrien les traïcions. La principal, la de Fran Hervías, home fort de l'aparell, que es va passar al PP i va endur-se quadres i ressentiments. També les estripades de carnet; unes, la majoria, per la dreta; altres per l'esquerra, però totes compartint un anticatalanisme ferotge, única argamassa del partit. 

La decisió de presentar una moció de censura contra el PP a Múrcia, el març del 2021, va ser una altra inflexió. Potser hi havia aquí un intent de fer un gir al partit i establir una aliança amb el PSOE, buscant un espai centrista que a vegades el partit ha dit encarnar, però que mai s'ha materialitzat. Tanmateix, allò no va sortir gens bé i va provocar una declaració de guerra del PP. La davallada ja va ser definitiva, perdent el partit la seva presència allí on es feien eleccions.

Una noia de bona família (franquista)

Arrimadas va néixer a Jerez de la Frontera i és filla d'un policia -amb estudis d'advocat- destinat a Barcelona durant els darrers anys del franquisme, Rufino Arrimadas, que als 70 tornaria a Cadis amb la família. Ella ha citat en alguna ocasió el seu pare com a inspirador. Rufino Arrimadas va ser regidor de Jerez per UCD, el partit centrista de Suárez. Però el membre més destacat de la nissaga aquells anys 70 va ser Moisés Arrimadas, un home important dins de l'administració franquista. Cosí de Rufino, va arribar a ser governador civil i cap provincial del Movimiento de Conca i Albacete els darrers temps de la dictadura, on va actuar contra l'oposició. El govern d'UCD el va rellevar el 1977. 

La família, ben situada, va poder pagar una bona educació a Arrimadas, que va estudiar en un centre religiós, l'escola de Nostra Senyora del Pilar, va fer estudis de Dret i d'Administració d'Empreses, i va cursar un Erasmus a Niça. Va obrir-se pas en el sector privat en l'àrea de qualitat d'una empresa del sector químic i a la consultora D'Aleph. I quan va tornar de jove a Barcelona -que havia deixat bon record a casa-, va aprendre de seguida català, una voluntat d'integració que el seu partit mai va mostrar. 

A diferència de Rivera i de molts dels fundadors de Ciutadans, la virulència d'Arrimadas en aspectes com la llengua i la identitat sembla impostada. Com a molts joves amb afany de triomfar al preu que sigui, va veure obert el camí de la glòria i va fer seus els cànons del populisme més barroer. Ara ja sap el pa que s'hi dona.