01
de juny
del
2023
Actualitzat
a les
7:02h
Rep El Despertador cada matí al teu correu
Un pacte PP-Vox per governar Espanya a partir del 23 de juliol. El president de la Generalitat ho dona per fet, i d'aquí que ho situï com el motiu per revisar l'estratègia de l'independentisme i la d'Esquerra en particular. Ahir Oriol Junqueras ho va concretar. També ho han donat per fet diversos dirigents de Junts i la demoscòpia: també ahir, una enquesta d'El Confidencial donava a la suma de les dues dretes —ara amb el camí encara més desbrossat després que la baixada de persiana de Ciutadans faciliti que no es despisti cap vot— 196 escons. Majoria absoluta folgadíssima: encara els en sobrarien vint.
El PP i Vox hauran pactat quan es voti al juliol a l'Ajuntament de Madrid i al de Sevilla, a la Generalitat valenciana i al govern de la comunitat de Madrid. En alguns casos seran al govern i en altres donaran suport des de fora. Si passa el que tem Aragonès i preveuen les enquestes, la formació d'extrema dreta demanarà ser a l'executiu central i amb més de cinquanta escons al Congrés reclamaran la vicepresidència i ministeris d'Estat (Interior, Justícia, Defensa o Exteriors). Tindrien més diputats que Unides Podem i, per tant, més quotes de poder amb tot el que això implica.
La seva intenció és desmuntar totes les lleis socials que ha impulsat l'actual govern, des d'habitatge a igualtat, i també l'estat de les autonomies. Voldrien un 155 permanent. Un article, per cert, que és molt obert i que es pot aplicar per anar retirant competències de forma parcial, a pessics. A més, impulsarien la il·legalització de formacions independentistes, començant per EH Bildu. Hi ha un sector del PP, amb Isabel Díaz Ayuso al capdavant, que s'hi posa bé, entre altres coses perquè apartar a l'esquerra abertzale buscant-li vincles amb l'extinta ETA o a ERC pel Tsunami Democràtic és complicar futures aliances als socialistes quan tornin a governar.
L'esquerra i els independentistes —també l'ANC— volen convertir l'amenaça del govern de PP i Vox en un reactiu electoral i al carrer. Té sentit, i per això Sánchez ha triat aquest moment. Però crec que també cal posar damunt la taula tots els escenaris. I no serà fàcil que Espanya passi d'un govern com l'actual a un de fortament condicionat per l'extrema dreta com si res. A Itàlia els neofeixistes lideren el govern, és cert, però abans ja hi havia hagut Matteo Salvini com a soci i diguem-ne que el terreny es va anar preparant. Espanya té encara diferències amb Itàlia. No en l'estructura econòmica o el perfil social, però sí en la seva ubicació geoestratègica —és la frontera sud de la UE—, en el fet que els ultres arribarien al govern en plena presidència de torn de la UE, i, sobretot, té un conflicte territorial irresolt.
El conflicte català (i el basc, que segurament s'hi afegirà) és un assumpte que encara crema i, malgrat que els partits independentistes no estan pas en el seu millor moment, el carrer s'escalfaria i l'enfrontament institucional seria inevitable. Tot plegat introdueix un punt de dubte sobre les possibilitats d'un govern PP-Vox a Espanya que escalaria les tensions internes. Què hi dirien les institucions europees? I el món dels diners que busca sempre l'estabilitat per poder fer negocis rendibles? Uns i altres no poden (i fins i tot no volen) frenar un govern de PP i Vox, dos partits que són legals i amb un d'ells que ha estat legitimitat i integrat al joc en un temps rècord, però sí que podrien pressionar al PSOE perquè, des de fora, ho posés fàcil al PP per governar en minoria, cosa que a Feijóo ja li estaria bé tal com ha afirmat en diverses ocasions. De fet, això és el que va passar el darrer cop que es va investir Mariano Rajoy l'octubre de 2016. No està gens clar que aquest escenari es pugui produir, però tampoc cal descartar-lo. En qualsevol cas, el més recomanable és preparar-se per gestionar el context més advers.
Avui no et perdis
»El poder econòmic també ensuma el canvi de cicle polític a l'Estat; per Pep Martí.
»ERC fixa les condicions per bastir el «front democràtic» més enllà del 23‑J; per Oriol March.
» Opinió: «Recuperar la iniciativa nacional»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
» Junts trasllada a Aragonès que el «front comú» no pot incloure els comuns; per Joan Serra Carné.
» Opinió: «Avís al PP»; per Montserrat Nebrera.
» Collboni explora un últim intent per desbancar Trias en plena incògnita sobre el recompte; per Bernat Surroca.
» La veu de Nació: «El que ha d'unir de Trias a Colau»; per Pep Martí.
» Marta Madrenas es perfila com a cap de llista de Junts per Girona el 23‑J.
»Superats set dels nou límits per viure en un planeta «segur i just»; per Arnau Urgell.
» Crítica: El nou «Spider‑verse»: a casa hi tinc aranyes i tant de bo totes fossin de Brooklyn i es diguessin Miles Morales; per Marta Ferrer.
»Aquestes són les millors coques de Sant Joan 2023.
El passadís
El Cercle d'Economia celebra aquestes dies les seves jornades a Barcelona. Dimarts, va visitar-los el rei Felip VI i va lliurar el Premi a la Construcció Europea per a l'alcalde de Varsòvia, Rafał Trzaskowski, qui va mostrar la seva solidaritat amb Ucraïna i va carregar fort contra la Rússia de Putin, elogiant el paper jugat per la UE i l'OTAN. Durant l'acte, l'expresident de l'entitat Antón Costas va fer un panegíric de tres expresidents morts, entre ells l'exministre Josep Piqué. En el seu discurs, va recordar la posició del Cercle en favor de la integració d'Espanya a l'OTAN. Aquest tema va polaritzar com pocs la societat i va desembocar en un referèndum el 1986 en què es va imposar el sí a l'ingrés a l'Aliança Atlàntica. El Cercle d'Economia, va explicar Costas, va ser l'única organització econòmica que va expressar explícitament el seu suport al sí, que es va imposar a Espanya però no a Catalunya. El proatlantisme era palpable.
Vist i llegit
L'edat legal de jubilació i el nombre d'anys cotitzats necessaris per cobrar el 100% de la pensió augmenten de forma progressiva a Espanya. El 2027, l'escalada es detindrà a 67 anys. Com afecta això a l'hora de calcular de la pensió? Què passa si et vols jubilar abans? Ho explica, de forma gràfica i prou entenedora, aquest article de Fernando Belinchón a l'econòmic Cinco Días. Veure-ho també la llista de malalties que donen dret a la jubilació anticipada bonificada.
L'efemèride
Fa 71 anys, l'1 de juny de 1952, es clausurava a Barcelona el XXXV Congrés Eucarístic Internacional. Convocat per l'Església catòlica, l'encontre massiu de bisbes i teòlegs per tractar de temes com la litúrgia i les sagrades escriptures, va esdevenir una gran oportunitat propagandística pel règim de Franco, que ho va saber aprofitar. Durant quasi una setmana, la capital de Catalunya va esdevenir un escenari del nacionalcatolicisme triomfant, mostrant l'aliança de dictadura i Església. Un any després de la vaga de tramvies que va suposar una primera victòria de l'oposició, el règim va saber capitalitzar un esdeveniment internacional en una ciutat grisa i vençuda. Eren els temps de Pius XII, un Papa molt conservador, però que, sorprenentment, no va esmentar Franco en el missatge que va enviar. Així ho van explicar al No-Do, el noticiari del règim.
L'aniversari
Un 1 de juny de 1926, avui fa 97 anys, va nàixer Marilyn Monroe, nom artístic de Norma Jeane Mortenson o Norma Jeane Baker. Va ser una actriu estatunidenca, la sensualitat de la qual i la seva misteriosa mort a l'edat de 36 anys van fer que esdevingués un mite de l'erotisme, un dels sex symbol més importants del segle XX, i posteriorment una icona pop, interpretada en l'art d'Andy Warhol. Malgrat la seva enorme reputació, la seva vida privada va estar plena d'insatisfaccions i es va suïcidar, tot i que hi ha moltes especulacions al voltant de la seva mort. El 1999 va aparèixer com la sisena actriu femenina més rellevant de tots els temps en les llistes de l'American Film Institute. Ha interpretat pel·lícules tan mítiques com Niágara, Els senyors les prefereixen rosses, Com casar-se amb un milionari o La temptació viu a dalt. Un dels seus moments més mítics va ser la sensual i històrica felicitació al president dels Estats Units, John Fitzgerald Kennedy, en el seu 45è aniversari, en un acte multitudinari que es va fer al Madison Square Garden i que va comptar amb més de 15.000 convidats. Es va especular molt sobre una relació entre tots dos. El podeu veure aquí.
Ferran Casas i Manresa
subdirector de Nació
subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic?
Fes clic aquí per rebre'l