Tots a setembre

Rep El Despertador cada matí al teu correu

En política és difícil fer prediccions taxatives. És temerari fins i tot. Fa quatre anys, a la nit electoral de les municipals de 2019, qui signa aquest butlletí estava convençut que només Ernest Maragall podia ser alcalde de Barcelona. Sols li ho podia impedir un pacte antinatural que, per a més inri, Ada Colau havia descartat de totes totes en campanya quan li vam preguntar de forma explícita per aquest escenari amb els vots de Manuel Valls.

Al final, però, les urgències partidistes es van imposar. L'exprimer ministre va decidir que si havia vingut de París era per fer alguna cosa, els comuns estaven disposats al que calgués per mantenir l'alcaldia, i el PSC volia mantenir el poder a Barcelona i ser coprotagonista d'un càstig a l'independentisme. Si fa o no fa, similar al que passa encara ara. 

Aquest cop, però, i assumint el risc d'equivocar-me de nou, crec que es pot donar per fet que Xavier Trias serà alcalde. Que si gestiona de forma empàtica la seva relació amb ERC, però també amb el PSC, no hi haurà cap maniobra en forma de tripartit entre socialistes, comuns i republicans que l'enviï a casa tot i haver guanyat. A Oriol Junqueras i a Pere Aragonès, severament castigats a les urnes per la desafecció independentista, no els convé un moviment així per treure'n tan poc rèdit com ser el tercer element d'un govern liderat per Jaume Collboni. Maragall, a més, havia afirmat que no volia acords de govern amb els socialistes i ERC, a Barcelona, no deu res als comuns i als socialistes. Al contrari. És difícil que el PP, el soci de Trias quan va ser alcalde, participi en una operació per mantenir Colau i els seus al govern de la ciutat.

Així doncs, Trias serà alcalde. És de preveure, i més encara a la vista del calendari polític, amb les eleccions espanyoles a la vista en menys de dos mesos, que intentarà començar en solitari. El candidat de Junts, però, haurà de passar-se la legislatura pactant perquè quatre anys és una eternitat en política i les espanyoles primer i les catalanes després poden modificar les lògiques actuals. La moció de censura sempre és a temps de fer-se, i al setembre hauria de dotar-se d'estabilitat per desactivar aquesta possibilitat incorporant ERC o els socialistes. 

L'altra certesa que ens deixa l'endemà és que la maniobra tàctica de Pedro Sánchez, que evita que el tema sigui el seu mal resultat i que veurem si té més de fugida endavant o de plebiscit, segresta debats necessaris. Ho fa, en primer lloc, en el seu espai polític. El PSOE no treu rèdits d'una gestió socialment expansiva i amb bones xifres econòmiques i, en canvi, paga penyora per les polèmiques artificials que li munta la dreta política i mediàtica, ja sigui amb els pactes, amb les llistes d'EH Bildu o amb la compra de vots.

Però també en els espais dels seus socis, que no aliats. Els que estan a l'esquerra del PSOE, Podem i la plataforma Sumar, hauran de tancar un acord a correcuita si volen evitar que la divisió els passi factura i enviï Sánchez i els seus ministres a l'oposició. No hi ha temps per discutir programes o encaixos. Hauran de fer una confluència d'urgència si no volen anar de cap al desastre. 

I el mateix a les files independentistes. ERC baixa perquè els independentistes decebuts i els menys polititzats que es van motivar amb el procés ara s'han quedat a casa. I tampoc ha sabut motivar els votants més pragmàtics, que s'han retrobat amb l'essència convergent encarnada per Trias per reforçar els seus alcaldes. Sense temps per a l'autocrítica ni per analitzar els perquès, Oriol Junqueras ha posat aquest dilluns el pilot automàtic i ha concedit a Gabriel Rufián ser de nou candidat, tal com li va prometre en enviar-lo a Santa Coloma de Gramenet per obrir més camí a l'Àrea Metropolitana. Les primàries es preveuen un tràmit i no sembla que Esquerra vulgui operar una revisió estratègica d'aquí al 23 de juliol.

El risc és que els passi quelcom similar als anys dels tripartits malgrat que el partit ara és més fort i està més arrelat, els adversaris són més febles, i té el comandament únic del Govern. El 2003 van obtenir un gran resultat que els va dur al Govern i les turbulències, errors i dèficits de gestió del tripartit els van propinar un avís a les eleccions de 2006. Van perdre més de 100.000 vots, però no van canviar res i van reeditar la fórmula. A les municipals de 2007, la direcció que liderava Josep-Lluís Carod-Rovira va rebre un nou avís en forma de desaparició de plenaris com el de l'Hospitalet. Tampoc va saber o voler reaccionar. La patacada forta va arribar a les espanyoles de 2008: van passar de vuit a tres escons i es va obrir la guerra al partit. S'hi van barrejar qüestions polítiques i personals i dos anys després, a les eleccions al Parlament de 2010, ERC es va ensorrar quedant-se en 10 escons. En va perdre 11 devorat pel vot útil a CiU i per Solidaritat i Reagrupament. La generositat de Joan Puigcercós en la transició amb Junqueras va permetre'ls refer-se el 2012, però no prendre mesures quan tocava els va situar al llindar de l'abisme. 

En els darrers anys ERC ha prioritzat la gestió i el diàleg amb Madrid, però no li ha funcionat i no li ha donat rèdits electorals. I, a més, l'ha desconnectada emocionalment de part del seu espai natural. Junqueras aferma Rufián, que arriba a públics que no són els tradicionals del partit, però no pot defugir, malgrat les presses de Sánchez, revisar l'estratègia per empatitzar i tornar a apel·lar el conjunt de l'independentisme. Ho ha de fer mentre fa una oferta realista, però també exigent i efectiva per relacionar-se amb el govern espanyol, que hauria de gruar més els suports catalans. Aquest dimarts Pere Aragonès compareix i s'espera que fixi també posició a més de projectar iniciativa. 

De moment, Junts proposa, després de la campanya municipal més descafeïnada en clau de nacional que es recorda en anys a l’espai convergent, una llista "única" independentista, que ERC i la CUP rebutjaran. L'experiència de Junts pel Sí ja no va funcionar electoralment i l'independentisme ha de recuperar la seva unitat, però no a partir de tirar-se-la pel cap i posar el com per davant del perquè. Abans hi hauria d'haver un debat entre els actors de com preparar un nou embat i coordinar-se i després acordar les eines. És inviable fer-lo en uns dies després d'anys de desacords i de ressentiment mutu que el trencament del Govern per part de Junts a l’octubre va accentuar. La proposta té doncs molt de tàctic per aprofitar la debilitat d'ERC.

I veurem si Sánchez mata o no un altre debat, en aquest cas intern, però també interessant. Míriam Nogueras —propera a Jordi Turull i avalada directament per Carles Puigdemont i Laura Borràs— vol repetir com a cap de files de Junts a Madrid i també aspira, emulant en les formes l'oferta de Trias, a ser-ho l'exconseller Jaume Giró, que vol representar l'ala institucional del partit. Hi hauria d'haver primàries i serien una bona excusa per fer el necessari debat sobre el rumb estratègic de Junts. Però les presses, com en el cas del govern de Barcelona, el de l'esquerra estatal i el d'ERC, tal vegada també poden ajornar-los fins al setembre. Tot plegat, amb unes eleccions espanyoles pel mig.
 

---

Avui no et perdis

»Totes les conseqüències de l'avançament electoral de Sánchez; per Bernat Surroca i Oriol March.

» La davallada municipal força ERC a repensar l'estratègia; per Carme Rocamora.

» La veu de Nació: «La nova vida d'Aragonès»; per Joan Serra Carné.

»L'agenda de l'alcalde Trias: aturar eixos verds, regular lloguers a contracor i «diàleg» per a tot; per David Cobo.

» El Cercle d'Economia «vota» per la sociovergència a Barcelona; per Pep Martí.

» Opinió: «La culpa de Colau»; per Jordi Mir.

» Dades: Els resultats a Barcelona, carrer a carrer: què han votat els teus veïns?; per Roger Tugas Vilardell.

» Error en els resultats oficials a les diputacions: així es reparteix realment el poder provincial; per Roger Tugas Vilardell.

» L'endemà del 28‑M a Ripoll: Sílvia Orriols alcaldessa o un difícil pacte entre quatre partits; per Arnau Urgell i Vidal

» Per què Salellas pot ser alcalde de Girona malgrat la victòria del PSC?; per Martí Oliver.

» Opinió: «Negres tempestes a l'horitzó»; per Jordi Borràs.

»De 244 regidors a 10: on resisteix Ciutadans tot i la desfeta?; per Lluís Girona.

» Tots els resultats i regidors municipi a municipi i les dades des de 1979. 

» Jordi Sànchez suspèn la militància de Junts i es reincorpora al Síndic de Greuges.

 

---

 El passadís

Al Círculo Ecuestre estan contents. En uns dies, la junta directiva que presideix Antonio Delgado serà rebuda en audiència pel rei Felip VI. És un objectiu que l'entitat portava buscant de fa temps i que ha estat possible, en bona part, per la diplomàcia d'Enrique Lacalle, vicepresident primer de la casa i president d'Automobile Barcelona, un dels omnipresents de l'upper Diagonal, amb una agenda de contactes envejable. L'Ecuestre és un dels clubs més representatius de l'alta burgesia més tradicional i amb el monarca s'hi trobaran com a casa. Aquesta setmana hi haurà al Círculo un altre protagonista que confirma el bon moment de les relacions entre l'entitat i el cor de l'Estat. El tinent general Félix Sanz Roldán, excap del CNI i un personatge clau en l'Operació Catalunya, que dissertarà dimecres sobre el nou ordre mundial.  

Vist i llegit

Ctxt.es un dels mitjans que més influeix en el debat del que hi ha a l'esquerra del PSOE. En els darrers temps ha insistit en la necessitat que, des del respecte mutu, Podem i Sumar, la plataforma de Yolanda Díaz, siguin capaços d'arribar a acords perquè els progressistes no ho tinguin encara més difícil per continuar governant l'Estat. A l'editorial de dilluns assumien que "reeditar un govern de coalició entre el PSOE i les forces d'esquerres sona avui a quimera". El diari que dirigeix Miguel Mora també lamenta que en un temps rècord els acords entre la dreta i l'extrema dreta "estiguin ja plenament normalitzats a Espanya" a la vista del que passarà a molts ajuntaments i comunitats. "El trumpisme arrasa", la titulaven.

 L'efemèride

El 30 de maig de 2010, aquest dimarts fa 13 anys, Sabadell es va convertir en la primera gran ciutat catalana que votava en una consulta independentista. En total, van votar a Catalunya 549 municipis, començant a Arenys de Munt el 2009 i acabant a Barcelona l'abril de 2011. Van participar en les consultes 881.564 persones, un 20,5% del cens electoral conjunt dels municipis on es van celebrar. A la capital vallesana van votar un 13,76% de les 173.000 persones amb dret a vot, bastant per sobre de la de Lleida (8,2%) i a tocar de la de Reus (14,9%), els dos municipis més grans que fins aquell moment havien passat per les urnes. A Sabadell, el sí va tornar a ser rotund i va estar al voltant de la mitjana: un 92,4%. Aquí podeu recuperar les entrevistes a alguns dels participants.

 L'aniversari

El 30 de maig de 1948, aquest dimarts hauria fet 75 anys, va néixer a Barcelona l'activista anarquista català Salvador Puig Antich, que va ser executat el 1974 després d'un consell de guerra ple d'irregularitats, acusat de la mort del sotsinspector de policia Francisco Anguas. La brutalitat del règim va ser altre cop evident i va marcar una generació. El règim, rabiós dos mesos després de l'atemptat contra Carrero Blanco, volia escarmentar oposició. De les manipulacions de les proves, Jordi Panyella, al seu llibre Salvador Puig Antich, cas obert, en va explicar detalls escabrosos. Queda la memòria, un judici no anul·lat i una cançó, A Margalida, de Joan Isaac, cant a la vida a través del record de la companya de Salvador. La podeu escoltar aquí.

En aquests dies d'amenaça ultra també ve a tomb recordar que el lletrat que va redactar la sentència de mort al tribunal militar, Carlos Rey, va ser, 39 anys després, defensor d'Alícia Sánchez-Camacho en el judici en què l'aleshores líder del PP va mentir afirmant no tenir res a veure amb la gravació de la Camarga, un assumpte vinculat a la guerra bruta. Quan vaig publicar el tema a l'Ara, Rey em va dir que no es penedia de res del consell de guerra que va segar la vida del jove. Em va glaçar la sang.
 ​Fes clic aquí per rebre'l