Beyoncé visita la Vall d'Hebron

L'olor que fa el pavelló de la Vall d'Hebron abans que el PSC comenci el seu míting final és de partit clarament hegemònic. Aquella olor que feia temps que no li sentíem al PSC a Catalunya. En aquestes eleccions l'onada encara no serà incontestable, però aquí dins tothom sembla molt conscient del retorn que s'acosta. El clima és de victòria; i la producció de l'acte, costosa i cuidada, també.

Encara hi ha centenars i centenars de persones fent cua a la porta del recinte. Si bé és cert que és un perfil de públic que tant podria trobar-se en aquesta banda de la ronda de Dalt com en l'altra, dins l'hospital, la corrua de personal impressiona. Això podria ser ben bé el concert d'una diva internacional. I, de fet, ho és, perquè qui cantarà aquest vespre serà ni més ni menys que Pedro Sánchez, ídol de masses i veu del mil·lenni.

La música en directe amenitza els llarguíssims minuts previs. Com tota estrella viscuda, Sánchez farà tard. I aquest retard serà penalitzat per absolutament ningú, perquè aquí la gent ha vingut a passar-s'ho bé, a fruir de la moda que torna, a sentir-se guanyadora, i a entregar-se als braços de la Beyoncé socialista (i, si pot ser, a morir-hi).

Ara és l'hora. La veu en off, per fi, menciona un per un els protagonistes de l'acte a mesura que entren al pavelló. És molt fàcil, per tant, treure l'aplaudímetre i calcular qui és més i menys estimat, com si fóssim en una gala dels Gaudí i ens passessin per davant els il·lustres morts de l'any. Segons les meves orelles, finíssimes, el podi de l'eufòria el protagonitzen Jose Luís Rodríguez Zapatero, Salvador Illa i, a anys llum, Pedro Sánchez. Per la cartelleria que es veu, podria semblar que aquestes són les eleccions de Collboni, però fins i tot Collboni sap que avui ell és el teloner del primer gran concert electoral de Sánchez a Catalunya.

Les alcaldesses de Sant Boi i Sabadell, Lluïsa Moret i Marta Farrés, estrenen faristol traient múscul i lloant la força dels socialistes a l'àrea metropolitana (en una crítica directa als intents d'Esquerra d'arrabassar-los el poder). En alguns moments, l'èxtasi i l'orgull de partit de les dues alcaldesses assoleix uns nivells inquietants. Per defensar l'acció del PSC a les ciutats del Baix Llobregat, Farrés fins i tot arriba a afirmar que "Rubí és una ciutat preciosa!". Textualment.

El silenci sepulcral no arriba fins que no parla Zapatero. Paraules majors. Zapatero fa aquell paper d'expresident que tant agrada fer als expresidents, relaxat, de tornada de tot, contestant de tant en tant algun crit simpàtic provinent del públic. Defineix Illa com "el polític revelació", explica anècdotes de gent que es troba pel carrer, aixeca el polze d'aquella manera seva tan característica, i aconsegueix posar dempeus cossos que preferirien no estar-ho. L'home de la cella s'agrada tant que posa tota la carn a la graella: "Barcelona és una gran ciutat i, a més, és la ciutat del Barça, i això a mi em motiva molt". És un catxondo.

"Això és una festa!". Jaume Collboni surt contentíssim a fer veure que és la seva festa i a fer veure que n'és l'amfitrió. El candidat agraeix la feina dels alcaldes socialistes barcelonins que l'han precedit, i posa especial èmfasi en Pasqual Maragall, "és clar que sí!". (També ho farà Illa després, parlant de "Pasqual Maragall, el nostre Pasqual Maragall!". A l'antic alcalde el traginen uns i altres a cada míting, i és un espectacle que fa de molt malveure en directe, perquè no pots avançar el vídeo 30 segons). Abans de marxar i tancar la seva campanya, Collboni aprofita l'última oportunitat per adreçar-se directament als indecisos amb un missatge que promet que serà definitiu. El missatge és el següent: "Ni Colau ni Trias, ara toca PSC". Un argument realment inqüestionable, suposo.

Torna la remor de fons quan Salvador Illa comença a parlar. La gent no se l'escolta massa. Hi ha qui demana silenci. És un fenomen molt particular, el d'Illa, entre la graderia socialista: ens agrada que hi siguis, et valorem la feina, te l'aplaudim en entrar, confiem en tu... Però el que ens puguis dir ens interessa molt relativament. No ens interessa, de fet. Que surti Pedro Sánchez ja, que tenim la pròstata tocada i el sopar per fer.

Gràcies a Déu, Sánchez surt i llavors sí que la Vall d'Hebron s'enfonsa. Crits de guapo i de "president, president, president". "Bueeno, bueeno", diu ell, sabent-se guapo i sabent-se presidente. Tot i això, la festa no és completa perquè un grupet d'activistes aprofita la seva aparició per alçar-se amb unes samarretes en què es llegeixen les sigles del PSC, però amb les paraules canviades: Partit Suïcida Climàtic. Un sector del públic s'enfada molt i els escridassa, entenc que més per l'estranyíssima formulació del joc de paraules que no pas per la interrupció com a tal.

Sánchez és una bèstia parda, aquest noi farà carrera. Regala als seus fans una intervenció sorprenentment curta, però majestuosa, clavada des de tots els punts de vista, amb una oratòria i una comunicació no verbal per caure d'esquena, pràcticament sense mirar un sol paper. Reivindica la seva obra de govern i passa de puntetes sobre el tema que ens ocupa, Barcelona, com qualsevol diva quan visita qualsevol ciutat: amb prou feines saben dir-te on estan actuant.

Han passat prop de dues hores. Amb la feina feta, els socialistes marxen cap a casa molt i molt satisfets. Els de dalt l'escenari, per haver perpetrat una nit d'aquelles que poden fer història. Els de baix, per haver vist en directe Beyoncé 15 dies abans del seu aterratge oficial a la ciutat de Barcelona. No sempre es té l'oportunitat de veure la gran diva internacional gratis en un pavelló de la Vall d'Hebron. I menys encara amb Jaume Collboni de teloner.