Barcelona tria aquest
28-M qui serà el seu alcalde o alcaldessa per als pròxims quatre anys, agafant el relleu de grans predecessors que han ocupat la segona institució més important del país, només per darrere de la seva veïna a la plaça Sant Jaume, la Generalitat de Catalunya. Durant la seva història, ha sobreviscut a moltes de les etapes més convulses de la història. A
Nació, n'hem repassat alguns dels protagonistes a la sèrie "
Alcaldes històrics".
Rius i Taulet, el creador de la primera marca Barcelona
Si parlem de l'etapa contemporània, el primer governant amb una visió ambiciosa de la ciutat i que va contribuir a transformar-la va ser Francesc de
Paula Rius i Taulet (Barcelona, 1833-90), l'alcalde de l'Exposició Internacional de Barcelona, el 1888. Moltes de les reformes que encara ara formen part del paisatge urbà provenen d'aquell moment.
El doctor Robert, el primer català emprenyat
Bartomeu Robert i Yarzábal (Tampico, 1842-Barcelona, 1902), més conegut com el doctor Robert, ha quedat en la història com un dels alcaldes més populars de la ciutat. Si Rius i Taulet va ser un exponent de la burgesia ben relacionada amb l'estat i el moment de canvi que suposa l'Exposició del 1888, Robert personifica l'eclosió del catalanisme en el tombant de segle. Això i la revolta contra Madrid que va suposar el tancament de caixes del 1899.
Pich i Pon, el lerrouxisme analfabet
Hi ha batlles en la història de la capital catalana que són bastant inclassificables. Un d'ells és
Joan Pich i Pon (1878-1937), que va ser alcalde de Barcelona el 1935, però que va entrar al consistori com a regidor molt abans, el 1905, exercint nombrosos càrrecs polítics i sent alcalde accidental diverses vegades. Pich i Pon és conegut sobretot per les seves sortides de to i lapsus lingüístics, que es van conèixer com a piquiponades i que el van acompanyar al llarg de tota la seva vida.
Carles Pi i Sunyer, l'alcalde que va fer costat a Companys
La Segona República va venir de la mà d'unes eleccions municipals a tot l'Estat, l'abril del 1931. A Catalunya, el triomf de les candidatures republicanes va ser aclaparador. Mentre Francesc Macià esdevenia president de la Generalitat, el nou partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) assolia el govern municipal de Barcelona. En aquells anys, van ser diversos els alcaldes, però probablement va ser
Carles Pi i Sunyer la figura més emblemàtica i qui va simbolitzar la il·lusió col·lectiva d'aquella etapa. Però el seu pas per l'alcaldia va ser accidentat.
Josep Maria de Porcioles, l'elit que va pactar amb Franco
Josep Maria de Porcioles va ser "l'alcalde" de la Barcelona franquista. Sens dubte, la seva va ser la figura més carismàtica de les que van ocupar el càrrec durant la dictadura. Cap altre va tenir la seva ambició, tant personal com de ciutat. La seva personalitat el diferencia clarament de la resta d'alcaldes, en la seva majoria personatges grisos i mesells, sotmesos a les exigències d'una dictadura que, a més, suportava poc cap tipus d'heterodòxia.
Socias Humbert, l'exfranquista que va començar a canviar Barcelona
És possible que la figura de
Josep Maria Socias Humbert (1937-2008) hagi quedat difuminada entre dues llargues etapes històriques de la ciutat de Barcelona, la dictadura i la ciutat reconstruïda amb la democràcia i les llibertats. Però seria injust oblidar un governant que no va ser precisament un parèntesi. Socias no respon a categories previsibles. Ni va ser un combatent antifranquista ni un oportunista del règim que, veient-les venir, va posar-se ràpidament al dia.
Pasqual Maragall, la història més brillant de Barcelona
La societat catalana està dividida en molts àmbits, esquerra versus dreta, unionisme enfront independentisme, sobiranistes pragmàtics versus unilateralistes, defensors d'una política d'emprenedoria respecte qui propugnen el decreixement. Però potser hi ha un llegat entorn del qual es podrien reclamar si no la unanimitat, sí la immensa majoria d'opinions. El llegat de
Pasqual Maragall ha assolit un sorprenent consens. L'esperit de la Barcelona maragalliana és reclamat per un ampli ventall de l'espectre polític. Aquesta és la principal victòria de l'exalcalde i expresident, reivindicat encara per les forces d'esquerres de la ciutat per la seva defensa pionera de moure's per la ciutat sense cotxe. L'alcaldia de Pasqual Maragall (1982-97) va transformar Barcelona.
