La confiança de Collboni

Rep El Despertador cada matí al teu correu

El debat de TV3 de dimarts a la nit va fer evident cap a on s'encara el tram final de la campanya a Barcelona. I Jaume Collboni és en una posició central. No pel debat que han generat les seves propostes ni per les seves intervencions més o menys encertades d'aquests dies. El bon moment de la marca PSC i de la imatge de Pedro Sánchez —que contrasta amb les estretors demoscòpiques del PSOE a escala estatal— li ha donat una bona posició a les enquestes i això ha obligat els seus adversaris a replantejar estratègies. 

Collboni fa dies que es presenta com el virtual guanyador (segurament amb un punt tàctic) i va repetint el "quan jo sigui alcalde" mentre reivindica el que considera bones obres i fites de l'administració d'Ada Colau i fa com si ell no hi hagués sigut quan es parla de dèficits o de coses que no li agraden. És una actitud que els seus rivals jutgen oportunista i deslleial —els socialistes encara formen part del govern malgrat que ell el deixés per fer campanya— que l'encara alcaldessa li tira en cara. No va fer el mateix ni el 2015 ni el 2019. En el primer cas, amb el partit debilitat en tots els àmbits, va optar per ser al govern; i en el segon, i després d'ordir amb Manuel Valls el pla per prendre l'alcaldia a Ernest Maragall, va tornar a partir-se el govern amb els comuns. Ara, però, té possibilitats de ser primer i veu com un plus electoral anar de favorit per desanimar les crides de la resta al vot útil mentre redobla l'aposta dient que si no guanya serà a l'oposició.

Maragall, quart en les enquestes i que fia reviscolar al fet que Xavier Trias sembli haver perdut l'empenta inicial —les fronteres electorals són tossudes i la més poblada d'ERC és la compartida amb Junts— i a que la CUP continuï amb molt poques opcions, entra tant com pot en el cos a cos amb Collboni. Ho fa amb Rodalies (un tema del que els socialistes fugen), amb el model de dretes que, segons ell, alimenta, i presentant-lo com una mena de delegat de Sánchez, que necessita un bon resultat a Barcelona per sortir ben parat del 28-M. Guerrejar amb Collboni donava al candidat republicà l'opció de minar l'espai dels comuns i de Junts, que sí que allargaven la mà al PSC. Uns el presentaven com un soci natural d'esquerres i els altres com un aliat per fer tornar l'ordre a Barcelona. Una campanya amb la llengua i el procés arraconats (ERC ha deixat passar l'ocasió) els ho posa més fàcil a Junts.   

Trias i Colau continuen predisposats a aliar-se amb el PSC, però ja no només es busquen l'un a l'altre per retroalimentar-se. Aquest era el disseny inicial de sengles campanyes, que pretenien ignorar els republicans i els socialistes i confrontar al màxim. La foto del dinar conjunt al Passadís d'en Pep poc després que Trias anunciés el seu retorn anava d'això. La guerra ara és total entre tots ells, però l'endemà algú haurà d'apuntalar Collboni si queda primer i es disposa a ser alcalde. El més coherent seria que ho fessin els comuns. És el que més li encaixaria a Pedro Sánchez i tindria un punt de continuïtat en l'obra de govern. Però la gestió de la derrota que faci Colau i la pressió dels sectors econòmics que fan confiança a Collboni ho pot complicar (o endarrerir) tot.

Junts té una clara predisposició al pacte perquè necessita espais institucionals després de la seva sortida (i de la de centenars d'alts càrrecs) del Govern l'octubre de l'any passat. Una sociovergència a Barcelona beneficiaria també al PSC en clau de poder institucional perquè, fora de la ciutat, els juntaires tenen més contrapartides a oferir-los que els comuns. La Diputació de Barcelona, però també la de Tarragona o Girona, i els ajuntaments de Sabadell, Igualada, Reus o Tarragona, entre altres, podrien governar-se en la lògica sociovergent.

La divisió dels independentistes fa temps que ha situat el PSC en una posició central a la política catalana. A Barcelona, sumeu-hi els problemes i els dèficits de gestió que han desgastat Colau i entendreu perquè Collboni arriba tan confiat.
 

---

Avui no et perdis

» Pòquer de campanya: Fins a 150 euros per un vot: PP i PSOE s'apunten a la corrupció electoral més vil; per Roger Tugas Vilardell.

» El Botànic contra el retorn del PP: què hi ha en joc el 28-M al País Valencià?; per Lluís Girona.

» La veu de Nació: «​Florentino i el centralisme»; per Joan Serra Carné.

» Jo competeixo: El VAR del debat: un símptoma, dos xous i tres alcaldes; per Modernet.

» Iceta demana abandonar el «restrenyiment nacional» i fer que Barcelona «s'enlairi de nou»; per Bernat Surroca.

» Un pop al garatge: Les xarxes de Jaume Collboni: bilingüisme, converses delirants i un Pikachu; per Pau Cusí.  

» Colau reivindica que manté la seva essència: «Seguim sense poders fàctics»; per David Cobo.

» De gustos i colors: Ada Colau, la cultura de l'ara i l'aquí; per Paula Carreras.

» Aragonès i Junqueras s'arromanguen en el porta a porta d'ERC a Barcelona per remuntar el 28‑M; per Carme Rocamora.

» Opinió: «Deu respostes del 28-M»; per Marc Arza.

» 10 bons projectes municipals en temps d'emergència climàtica (i que es poden imitar); per Arnau Urgell.  

» Crònica del debat de Vic: les esquerres es piquen l'ullet i Junts surt sense esgarrinxades; per Irene Giménez .

» L'1x1 del debat de Vic: l'oposició estreny, però no escanya; per Arnau Urgell Vidal.

» Meritxell Roigé (Junts, Tortosa): «Descarto pactar tant amb l'extrema dreta com amb l'extrema esquerra»; per Sílvia Berbís. 

» Marta Farrés (PSC, Sabadell): «El dubte d'aquestes eleccions és per quant guanyarem i amb qui governarem»; per Albert Hernàndez.

» Mireia Ingla (ERC, Sant Cugat del Vallès): «Si ERC no lidera el pròxim govern, Sant Cugat recularà»; per Sergi Baixas.

» Imputen Judit Martín, Toni Soler i Jair Dominguez pel gag de la Verge del Rocío.

» Opinió: «Benvingut al club, Vinícius»; per Alba Carreres.

» ​França prohibeix els vols curts: una mesura pionera i simbòlica amb moltes excepcions; per Arnau Urgell Vidal.

»La pagesia es planta a Barcelona per exigir mesures contra la sequera i evitar la seva extinció; Maria Rabella Ytarte.

»Jordi Alba deixa el Barça: adeu a l'última vaca sagrada; per Marc Orts.

»Crítica: «Bajo el mar» també hi ha racisme: «La sirenita» condemna una Halle Bailey espectacular; per Marta Ferrer.
 

---

 El passadís

Aleix Vidal-Quadras reapareix a Catalunya. Ho fa amb motiu de les municipals. Però no ho fa ni amb el PP ni amb Vox, els seus anteriors partits. Participarà en l'acte de tancament de campanya de Valents fent costat a Eva Parera, aquests dies en una cursa que sembla impossible per assolir el 5% que li garantiria romandre al consistori. Els moviments de l'exlíder del PP català i exeurodiputat ajuden a explicar les batzegades que viu l'espai de la dreta espanyola a Catalunya. Portaveu brillant del PP al Parlament, on va convertir-se en flagell de Jordi Pujol, els pactes del Majestic Aznar-CiU del 1996 van suposar per ell un llarg ostracisme (durant uns anys amb escó a Estrasburg i com a vicepresident de l'eurocambra, això sí) que va concloure en la seva sortida del partit. Vidal-Quadras va ser un dels fundadors de Vox, fins que va topar amb Santiago Abascal i va plegar. El novembre del 2019 va reaparèixer per sorpresa parlant en un míting del PP per donar suport a Cayetana Álvarez de Toledo, candidata al Congrés. I el febrer del 2021, va tornar a intervenir per fer costat a Alejandro Fernández a les catalanes. Els aires de relativa moderació que semblen tornar (ja es veurà) al PP l'han dut a optar per Valents en la particular batalla de l'espanyolisme de dretes.

Vist i llegit

Per accedir a la sanitat pública, a l'educació i a determinats drets socials cal estar empadronat. En el cas de ser extracomunitari no és necessari tenir la situació regularitzada, però sí que cal acreditar lloc de residència per tal que l'ajuntament et doni d'alta al padró. I hi ha molts ajuntaments que posen traves, i persones que no poden demostrar-ho i que queden als marges del sistema. i en una situació de vulnerabilitat. I les màfies —tal com vam documentar que passava amb els pisos ocupats— també miren de fer negoci amb qui menys té, en aquest cas amb el padró. A Mataró, la capital del Maresme, és possible empadronar-se pagant 500 euros a una màfia. Recull diferents casos i aquesta situació Elisenda Colell en aquest reportatge a El Periódico.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1977, fa 46 anys, es va estrenar la primera pel·lícula de la saga Star Wars, una òpera espacial de dues hores dirigida per George Lucas. Va ser considerada una fita en la història del cinema de ciència-ficció per la introducció de tot un univers que acabaria expandint-se durant dècades i generacions. Harrison Ford, Mark Hamill, Alec Guinness i Carrie Fisher van ser els principals protagonistes d'un film que es va endur sis premis Oscar, entre ells el de la millor pel·lícula. Darth Vader, Luke Skywalker o Han Saolo s'han convertit en personatges mítics del setè art. Fa tres anys es va presentar The Rise of Skywalker, l'última pel·lícula de la saga. Aquest divendres s'estrena a Disney Plus la sèrie Obi-Wan Kenobi.

 L'aniversari

El 25 de maig de l'any 1989, avui fa 34 anys, va néixer a Barcelona el pilot de motos Esteve "Tito" Rabat. És fill dels propietaris de la famosa joieria Rabat i actualment corre a Moto GP elèctrica després d'haver debutat el 2005 a la categoria de 125 centímetres cúbics. El 2014 es va proclamar campió del món de Moto2 a Malàisia. Aquí respon en un test ràpid algunes preguntes. Sap que el diamant és el mineral més dur!

 ​Fes clic aquí per rebre'l