L'actual alcaldessa de Barcelona i candidata dels comuns per revalidar el càrrec, Ada Colau, s'ha fet pregar molt però finalment li hem arrencat el perfil cultural. Li amoïnava molt que es descontextualitzés alguna cosa i s'analitzés tot amb una mirada reduccionista. Aprofito aquest neguit per dir que, efectivament, d'una sola tria cultural no podem conèixer tots els matisos de les personalitats dels candidats. Però estem jugant. L'alcaldessa que més i millor balla segur que ho pot arribar a entendre. A jutjar per les tries que fa, m'atreviria a dir que és de les poques candidates amb qui podria anar a fer uns beures i tindríem conversa per estona. Encara que no sigui per coincidir en tot. És de les poques caps de cartell que ha escollit obres connectades amb el moment actual, i això és important.
Llibre
Un llibre, per a Ada Colau (bé, de fet són dos llibres). Per una banda, La ciudad de los prodigios, d'Eduardo Mendoza. Una de les grans novel·les contemporànies amb Barcelona no només com a paisatge sinó que també com a protagonista. Colau comenta que és un llibre que va lleigr durant l’adolescència i que podria llegir una i altra vegada. I, per altra banda, Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà. L'actual alcaldessa diu que és una obra que la va trasbalsar molt i que li sembla increïble la manera d'escriure de la Solà, que està impacient per llegir el seu nou llibre. Ja l'aviso, però, que Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres requereix una lectura pausada i entregada, requereix temps. Cosa que Colau no sé si naspira a tenir, els propers quatre anys.
Portada de «La ciudad de los prodigios», d'Eduardo Mendoza.
Portada de «Canto jo i la muntanya balla», d'Irene Solà.
Sèrie
Una sèrie: Smiley, a Netflix. Ai, per favor. Colau reivindica el nom de Guillem Clua (el creador de la ficció), i la presència molt constant i important de Barcelona en la trama. Diu l'actual alcaldessa que és "una sèrie molt d'aquí". Bé. El cas és que sí que és una història ambientada a Barcelona però amb alguns matisos: en un local que no existeix al mapa de la ciutat i reproduint uns estereotips classistes a través de la llengua que fomenten encara més la diglòssia actual. És d'aquelles sèries que, malgrat no s'aguanti per enlloc, aquí servidora la va veure sencera i d'una sola tirada. Diguem-ho tot.
Cançó
A la vida, de Maria Arnal. Una preciositat de cançó, que té un equilibri ideal entre força i tendresa. Diu l'alcaldessa que aquest tema l'ha acompanyada molt els últims anys. Ja ho vam poder veure en aquell cafè al Cafè de l’Òpera que, aquí mateix, el Modernet va analitzar -com sempre- amb molta finezza. Ho sabem de sobres, que Colau i Arnal s'adoren mutuament. Precisament per això, m''hauria agradat saber què més hi ha a la llista dels més escoltats de l'Spotify de l’alcaldessa.
Pel·lícula
Una pel·lícula: Estiu 1993, de Carla Simón. Colau explica que valora molt la mirada de la Carla Simón. Com gairebé tot el país (i part de l'estranger), tot sigui dit. Carla Simón, però, de la mateixa manera que passa amb Irene Solà, són noms que generen bastanta unanimitat a l'hora de lloar-los. Tothom que ha vist o llegit una d'aquestes dues artistes, se n'enamora. Destacar-les com a autores preferides demostra que tens molt bon gust, això és indubtable, però com la gran majoria de catalans. Suposo que ja busca això, un alcaldable.
Bar
I, per últim, un bar de Barcelona: la bodega La Palma, al barri Gòtic. Diu que ja era un lloc on hi anava abans de ser alcaldessa i on hi continua anant-hi ara. Potser aquesta és la millor tria de local que hem vist fins ara. Bon menjar, bon preu, bon ambient i servei amabilíssim. Vaig descobrir la bodega La Palma gràcies a un bon amic i, des d'aleshores, la freqüento moltíssim. Potser no tant com Colau, perquè queda just darrere l'Ajuntament. Espero, però, que si canvia de lloc de feina, no canviï de bodega de capçalera. Als bons llocs s'hi ha d'anar quedin lluny o a prop.
