Cambray perd a Cornellà

La Fira de Cornellà cau lluny de tot, fins i tot de la Fira de Cornellà. Per anar al míting central de la campanya metropolitana d'Esquerra, doncs, se n'han de tenir moltes ganes. Ganes com les que han tingut els treballadors d'Educació, que pocs minuts abans de les 12 ja ballen tranquil·lament amb els Mossos a uns metres de la nau, a punt per donar el tret de sortida al seu propi míting.

La primera intervenció de l'acte, a càrrec de Noemí Egea, una militant de les JERC tan simpàtica com fràgil, la trobareu poc per les xarxes socials. També circularan poc algunes de les cares d'estupefacció que s'han vist entre el públic en aquest moment (sobretot, entre els aliens al partit). Però bé, aquest no és el problema que avui preocupa a l'organització.

El problema és que amb l'inici de la rua de candidats metropolitans (la primera és la cornellanenca Raquel Albiol) comença també el so de les botzines llunyanes i els crits de "Cambray dimissió!" i "Aragonès, el 6% on és?", que des de fora del recinte interrompen la formalitat de l'acte. Al mateix temps, als accessos de la sala, a la rereguarda, el personal de seguretat del partit manté alguna tensa negociació amb algun treballador d'Educació que prova d'entrar amb normalitat a l'espai, llops solitaris que no dissimulen els seus principis ni les ganes de reivindicar-los durant el míting.

Mentre les negociacions continuen, surt un Ernest Maragall envalentit, amenaçant la sagrada hora del vermut: "Si al final m'heu de tallar, talleu-me". En aquest acte de força republicana enmig de la vermellíssima àrea metropolitana, el candidat barceloní té el paper del socialista convertit que renega dels seus antics companys de viatge. "Els conec bé, i hem vingut a dir-los que això s'ha acabat". De fet, en parlar de la "corruptela sistemàtica" socialista, Maragall s'anima i sentencia: "Sé el que dic". Home, doncs fa de mal saber.

Quan torna a aparèixer Egea, la presentadora, encara tan simpàtica i tan fràgil, proposa al públic un joc. I aquest recurs de guió acaba posant-ho en safata als mestres que s'han escolat entre l'audiència. "Anem a buscar entre el públic algú que no té por. Algú que planta cara". Ella fa referència a Gabriel Rufián, és clar, però una de les docents lluitadores ja té l'excusa per cridar alt i clar "Jo!". De seguida, aquest crit queda acompanyat per nous "Cambray dimissió!"... i el galliner s'esvalota subtilment, d'aquella manera tan catalana en què un galliner no arriba a esvalotar-se.

Però si una cosa té Rufián és picardia, i tan bon punt el clima s'enrareix engega una arenga intensíssima d'homenatge a líders i represaliats que a l'instant queda farcida d'aplaudiments que duren, i duren, i duren. Duren el temps just perquè els pertorbadors quedin desallotjats de la sala sense massa afectacions.

Rufián adopta després el seu to de predicador. "Us demano que somieu". "Tanqueu els ulls". Se sent còmode fent paràboles pràcticament religioses i posant exemples molt i molt terrenals. Un home de contrastos, Rufián. I encara se sent més còmode provocant, just abans que el president Aragonès pugi a l'escenari groc. "Balmón, Parlón, tic-tac, tic-tac". Que vinguin els titulars, aquí el té la calma.

Per introduir la intervenció d'Aragonès, la presentadora torna a voler jugar amb la gent. "Anem a buscar una persona valenta entre el públic". Veient el precedent, sembla increïble que això estigui tornant a passar, però Esquerra ha vingut aquí a jugar: a jugar amb el públic, però sobretot amb el risc. Per sort, aquest cop ja no queden professors a la sala. Bé, només un, que amb un silenci escrupolós sosté durant tota la intervenció del president un document poc llegible.

Es noten els anys d'intendència amb la repressió i l'exili, perquè la posterior connexió en directe amb Marta Rovira des de Suïssa és impecable. Imatge nítida, so immillorable. Rovira posa la banya en Rodalies, sap que els trens metropolitans van tan carregats de retards com de vots. Es mostra més dura del que sol ser habitual ("Som la dissidència, hem vingut a canviar el sistema"), però el cert és que l'emblemàtica cantarella acaba apropant-se bastant a l'habitual.

Finalment, arriba Junqueras i ho fa amb una veu esgargamellada que, en els moments d'èxtasi propis del president d'Esquerra, fa un cert respecte. La seva presa avui és Junts, queda clar des del primer minut. Reivindica a crits les urnes, exhibeix orgull de partit, assenyala el retorn de Convergència, i en algun moment de pausa (probablement endut per la tensió i el clímax) arriba a aplaudir les seves pròpies paraules.

Quan acaba tot plegat, a fora ja fa estona que els manifestants han desaparegut. Han marxat de l'esplanada quan Aragonès ha marxat de l'escenari. A terra, però, hi ha un rastre de la protesta. És un cartell mig estripat i trepitjat on s'hi veu un home amb el bigoti de Hitler i el lema "El petit dictador". Podria ser Jorge Javier Vázquez (segons es diu pels passadissos de Mediaset), però és Josep Gonzàlez-Cambray. Agafo el cartell i el llenço a la paperera. En aquest país cal invertir més en educació.