Un regal independentista

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Cada campanya electoral té els seus codis i el seu relat. Però també els seus comuns denominadors. I, quan es passa l'equador, apareixen les enquestesi també els indecisos i les crides a anar-los a buscar. Sobre les enquestes, una foto fixa del moment que dibuixa quina és la tendència, us aconsello que us escolteu el segon episodi del nostre pòdcast Snooker. Analitzem com estan fetes, quin valor tenen i quin els donen els candidats. No us perdeu les reflexions que fan Àngels Pont, la directora de Gesop, una de les empreses de més prestigi del sector, i el nostre expert Roger Tugas Vilardell. Oriol March, per cert, també explica què deien les enquestes de Barcelona que van precipitar el retorn de Xavier Trias.

Però, com deia, també hi ha el factor dels indecisos. Alguns sondejos i vaticinis ens parlen d'un 30% de ciutadans que encara no saben què faran. A Barcelona, si votessin 750.000 persones, com fa quatre anys quan ho va fer el 66% del cens, serien uns 225.000 votants. No és una massa homogènia i ningú s'atreveix a perfilar-la: n'hi ha que no saben si aniran a votar, altres esperen propostes que els acabin de seduir o dubten quina papereta escollir, i els de més enllà només es mouran per la por a que passi el que no volen. En el cas de Barcelona una sociovergència, un tercer mandat d'Ada Colau o, fins i tot i malgrat que sembla una opció remota, un govern de coalició independentista.

Els partits afinen missatges per fer arribar les seves propostes més engrescadores, desincentivar el vot a l'adversari o ser eficaços en les apel·lacions al ja omnipresent vot útil. El dubte que, a Catalunya, assalta els estrategs electorals i els analistes quan es parla del 30% d'indecisos és si una possible deserció de les urnes afectarà més a uns o a altres o ho farà amb un repartiment que la faci innòcua. A les darreres eleccions al Parlament, de febrer de 2021, fortament condicionades pel context pandèmic, la participació es va ensorrar —va passar del 79% al 53%— però l'equilibri entre blocs no es va alterar i es va mantenir força estable. El PSC les va guanyar, però els independentistes van imposar-se de nou aconseguint un percentatge de vot que, per primer cop, superava el 50%. L'abstenció no va capgirar res. 

Ara, des d'alguns sectors polítics i de l'opinió independentista, es promou l'abstenció sobiranista demanant als que s'han erigit en els darrers anys en defensors de les urnes que en dimiteixin. El que està en joc a Barcelona en temes com el turisme, l'habitatge o la crisi climàtica no els sembla prou important, i tampoc la possibilitat de consolidar els canvis a Lleida i Tarragona després d'anys de governs socialistes. Es tracta, senzillament, de castigar els partits independentistes centrals. És una forma d'exterioritzar la frustració —comprensible si recordem les expectatives generades— després de més de cinc anys de bloqueig i de retrets, o de desbrossar el camí a noves opcions pensant en les eleccions espanyoles de finals d'any o les del Parlament que, com a tard, se celebraran el febrer de 2025.

La crida al vot nul o a l'abstenció independentista, que de prosperar provocaria la pèrdua de poder institucional en benefici dels socialistes, es fa sovint amb discursos populistes —o directament tòxics— que obvien la fortalesa de l'Estat i la complexitat de l'objectiu que es va evidenciar el 2017 i que ho redueixen tot plegat a una qüestió de voluntat o de pit i collons. L'apostolat de la jugada mestra ho alimenta cada dia. 

El cert, però, és que ERC i Junts no han posat, més enllà dels retrets amb el retrovisor al 2017 que ahir van tornar, massa cura en situar també el debat independentista al focus. I això segurament és un error. La CUP, que lluita per superar la barrera del 5% a la capital, els ho criticava aquest cap de setmana. I és que l'agenda dels dos grans partits sobiranistes no té res a veure amb la del 2015, quan els ajuntaments eren presentats com una de les palanques del procés, o amb la del 2019, quan les municipals, que arribaven en ple judici al Tribunal Suprem, havien de ser una resposta a l'Estat i coincidien amb les europees. En aquells comicis, Carles Puigdemont encapçalava la llista europea de Junts i Oriol Junqueras la d'ERC i és segur que això va facilitar la mobilització. Els juntaires van guanyar les europees i els republicans les municipals per primer cop des dels anys de la Segona República malgrat que el PSC ja va emetre senyals de recuperació en vot popular que diumenge vol confirmar amb un gran triomf que li doni l'alcaldia de Barcelona i d'alguna altra capital a més de mantenir l'hegemonia metropolitana.

Ara, debats com el paper que ha de tenir Barcelona i la seva alcaldia en la projecció internacional de Catalunya i la seva causa o la salut del català, que no és gens bona a la capital del país, han passat a un segon pla que no mereixien. És lògic que no siguin "el tema", però han de ser "un tema". És un debat que evita Trias, que busca un vot d'ordre i antiColau que obviï les qüestions nacionals i que nega que el seu model econòmic business friendly ho posi encara més difícil al català. I és un assumpte en el qual Maragall entra amb menys potència de la previsible, més tenint en compte que un dels vectors de la seva campanya és distanciar-se del PSC. Agafar aquesta bandera li permetria, a més, singularitzar-se davant els comuns i Junts.

Una abstenció independentista que allunyi Trias de l'alcaldia és cert que podria aturar en sec l'operació de retorn al vell ordre convergent i mantenir en alt les espases en la lluita interna entre el sector institucional i el de Borràs, però no donaria gasolina a la confrontació o la unilateralitat. I en el cas d'ERC, un mal resultat diumenge podrà ser llegit, malgrat que la campanya no haurà anat d'això, com una esmena a l'agenda de diàleg que fins ara ha tingut un balanç escàs i projectar una imatge de debilitat del govern en solitari de Pere Aragonès. 

En campanya, es necessita tot i no es pot menysprear o regalar cap vot. Tot espai que tu no ocupis per incompareixença, l'ocupa l'altre i li regales l'ocasió de treure profit de les palanques institucionals. El 2011, el 55% va votar a les municipals. La xifra va augmentar fins al 58% el 2015 i fins al 64,8% el 2019. L'espectacular participació de fa quatre anys fa versemblant la xifra d'un 30% que no sap encara que farà diumenge. Si realment Junqueras i Turull n'estan convençutsdel pedigrí i el full de serveis independentista dels seus partits, als seus caps de llista a Barcelona no els hauria de fer por agafar també aquesta bandera i rebatre per la via dels fets els qui aquest cop animen l'independentisme a cedir espais —cosa que els seus adversaris mai no han fet— per fer després no se sap ben bé què ni com.
 

---

Avui no et perdis

» «Soc més independentista que tu»... lluny de Barcelona; per Joan Serra Carné.

» La campanya retrata les dues ànimes de Junts; per Oriol March.

»La batalla pel cinturó roig: ERC intenta fer forat al bastió del PSC; per Carme Rocamora i Bernat Surroca .

» Opinió: «El doble raser»; per Eduard Voltas.

» Emergència climàtica a Barcelona: entre fer‑ne bandera i obviar‑la; per Arnau Urgell Vidal.

» Opinió: «Una campanya enmig d’una terrible sequera»; per Montserrat Tura.

» De gustos i colors: Xavier Trias i la cultura «mainstream»; per Paula Carreras.

» Més pragmàtics que moderats: qui és qui en el nucli dur de Sirera; per Pep Martí.

» Opinió: «De la rectificació a la reparació»; per Xavier Graset.

» La veu de Nació: «Al carrer contra l'ONU!»; per Germà Capdevila.

» La campanya passa per Nou Barris, però els futurs regidors no hi viuen; per David Cobo.

» Opinió: «Cures públiques, privades o comunitàries»; per Marta Ribera.

» El grafiti del brivall: Una altra vida, encara; per Francesc Viadel.
 

---

 El passadís

L'assistència als mítings sempre és un dels principals maldecaps dels equips de campanya. Vint minuts abans que arrenqués l'acte central de Junts, celebrat a Manresa, els operaris de l'empresa que organitza la logística van començar a retirar cadires plegables davant la perspectiva que quedessin buides. A mesura que s'acostaven les 12 del migdia, hora prevista d'arrencada, el públic va començar a arribar amb més afluència, i els mateixos operaris que les havien desat van haver de córrer a tornar-les a posar. El pànic a la fotografia amb cadires buides, senyal de desmobilització, ja havia quedat dissipat.

Vist i llegit

La intel·ligència artificial porta de corcoll no només els tecnòlegs. També periodistes, mestres i molts altres professionals per com configurarà el futur i quins són els seus límits. Com regular-la i posar-la a favor del progrés i no només de qui ja té molt poder, siguin empreses o estats, és una de les preocupacions. Sobre això escriu a El País la periodista Marta Peirano. Afirma que el perill no és la intel·ligència artificial, sinó que és la companyia OpenAi, pionera i fundada per Elon Musk i Sam Altman entre d'altres. S'agafa a les peticions de regulació d'Altman als Estats Units per afirmar que "el director executiu enganya els reguladors amb fantasies apocalíptiques per disfressar els riscos genuïns de la seva versió accelerada del capitalisme". Ho podeu llegir aquí.  

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1980, ara fa 43 anys, es llençava el videojoc Pac-Man, conegut a l'Estat com el popular comecocos. La iniciativa va ser tot un èxit que es va convertir en un referent mundial d'aquesta incipient indústria i una icona dels vuitanta, esdevenint un fenomen social que va portar a la creació de molt de marxandatge derivat. El joc també va acabar amb les convencions populars als videojocs arran de l'Space Invaders. Va acabar amb l'acció shoot-em-up (disparar a tots) per reemplaçar-la per un format únic, humorístic i poc violent que va agradar a les noies a més dels nois. Us deixo dos vídeos. Un, de caràcter humorístic, on es recreen els populars ninots del joc a la vida real, en unes imatges a Youtube que ja porten 74 milions de visites. L'altre, una petita entrevista al creador del Pac-Man, Toru Iwatani.

 L'aniversari

Un 22 de maig de l'any 1946 naixia a Belfast, a Irlanda del Nord, el jugador George Best, que va morir a Londres el 2005. Aquest extrem que feia anar sense problemes tant la cama dreta com l'esquerra va ser la gran estrella del futbol britànic a cavall entre la dècada dels 60 i la dels 70. El club on va triomfar va ser el Manchester United: va guanyar dues lligues i una Copa d'Europa que li va valer la pilota d'or. El final de la seva vida va estar marcat pels problemes amb l'alcohol, però és recordat com un heroi a Manchester, una ciutat que viu per la pilota i que encara celebra el 4 a 0 del City al Madrid a les semifinals de la Champions. Si hi aneu us aconsello passar pel seu Museu Nacional del Futbol. Aquí algunes de les seves millors jugades.

 ​Fes clic aquí per rebre'l