L'obra magna de Guardiola

Rep el butlletí cada matí al teu correu

Ronald Koeman i Pep Guardiola compartien habitació en concentracions i desplaçaments quan eren dues peces essencials en la columna vertebral del dream team. I l'holandès, més experimentat i menys obsessiu que el noi de Santpedor, va etzibar-li un dia que era molt pesat sentir-lo a tota hora parlar de futbol. Sense saber-ho, Koeman va definir en un lament l'adveniment del Guardiola entrenador. Perquè aquell migcampista fi de veu adolescent, més ràpid de cap que de cames, vivia pensant en el joc. I el patia. Com li va passar el 20 de maig del 1992, quan només va ser capaç de menjar-se un iogurt en les hores prèvies a la final de la Copa d'Europa, conscient que l'esperava la glòria de Wembley, l'escenari que va trencar la malastrugança europea del Barça. El principi d'una era daurada que se sublimaria dècades després.

El Guardiola jugador es va enlluernar amb la proposta revolucionària de Johan Cruyff, de qui en va ser amic i alumne avantatjat, perquè sempre va intuir que, quan la carrera de futbolista s'esllanguís, podria expressar-se des de les banquetes. Més cruyffista que Cruyff, innovador i perfeccionista, el Guardiola entrenador va modernitzar la partitura del mestre. Va posar treball a la inspiració, una mirada actualitzada que va impulsar el Barça fins a la perfecció, immaculada com va ser la temporada del triplet. L'esplendor de Messi, una generació madura i la visió del tècnic van conduir l'equip a governar el futbol continental sotmetent els rivals.

La mateixa sensació d'inferioritat que el Reial Madrid va tastar dimecres a la nit a Manchester, on l'extècnic blaugrana ha exportat i evolucionat el mètode que el va entronitzar al Barça i que també va sacsejar el futbol alemany. Fins i tot a Madrid s'han hagut de rendir a la superioritat del City, dictatorial en totes les facetes del joc, també davant el club més còmode en el cos a cos de la Champions. Al Madrid mai li va fer faltar proposar més que l'adversari per guanyar a Europa mentre que Guardiola no entén la competició sense dominar el joc a partir del monopoli de la pilota. El xoc d'estils no va tenir color, encara que la propaganda blanca hagués alimentat un City poruc per la història blanca.

Relatava Marcos López a les pàgines d'El Periódicoque, tres hores abans del partit a l'Etihad, Guardiola va enviar un missatge a Rio Ferdinand -excentral del Manchester United i comentarista a la televisió anglesa-, amb aquesta frase: "Creu-me, els guanyarem". El de Santpedor ha parit un equip que juga de memòria i ha entès que la línia recta cap a la victòria és la creença irrenunciable en l'estil. La persistència en la idea el conduirà a guanyar la cinquena Premier en set anys i potser a la primera Champions del club, després d'una final fallida i la presència permanent entre els millors del continent. El mateix que havia aconseguit a Barcelona, primer, i Munic, després. A Manchester, amb un element afegit a favor que no sempre va trobar al Camp Nou: la companyia protectora d'un entorn afí, de Txiki Begiristian a Manel Estiarte i Ferran Soriano. Només cal llegir el llibre Cuaderno de Manchester, de Lu Martín i Pol Ballús, per comprendre la importància que ha tingut aquesta cuirassa des de la llotja. 

La lliçó que projecta Guardiola, però, no té final a la gespa ni en els triomfs, un plaer visual que es degusta cada tres dies. El discurs que posa en valor la regularitat per davant de l'èxit té més recorregut i ascendent, i deixa una petjada més profunda. "Hem jugat amb el dolor de l'any passat", reconeixia el tècnic al final del partit de dimecres per explicar com l'eliminació cruel del 2022 al Bernabéu va llaurar la victòria incontestable del 2023. Talent, constància i aprenentatge. La fórmula de l'obra magna de Guardiola. Només queda un regust aspre. Van ser només quatre anys a la banqueta del Camp Nou, però quins quatre anys.  
 

---

Avui no et perdis

»Entre un Sánchez resistent i la dreta a la conquesta de l'Estat: el que ens ve a sobre el 28-M; per Pep Martí.

» Pòdcast Snooker: «Episodi 2: La cuina de les enquestes».

» L'entrevista «random»: Ada Colau, l'alcaldessa que vol transformar «hàbits» per combatre l'emergència climàtica; per Joan Serra Carné i David Cobo.

» Joaquim Forn, l'alcaldable que ha passat a «una millor vida»; per Oriol March.

» Votar-se ell mateix, la pista de Collboni per ser alcalde sense guanyar?; per Bernat Surroca.

» Secció Garlem!: «Vota llengua»; per Míriam Martín Lloret.

» Aragonès i l'abat de Montserrat, una trobada amb vuit mesos de cuina; per Pep Martí.

» Opinió: «Per necessitat, entusiasme o inèrcia»; per Francesc-Marc Álvaro.   

» Opinió: «La temptació de Netflix»; per Marina Fernàndez.

» Opinió: «Cures públiques, privades o comunitàries»; per Marta Ribera carbó.

» La meitat de la conca de l'Ebre estarà en emergència a finals de maig.

» La natalitat a Catalunya baixa després de la Covid: on neixen més criatures?

» Els Mossos busquen al port i al Delta del Llobregat el jugador de rugbi desaparegut a Barcelona.

» Rafa Nadal anuncia la seva retirada: «L'any que ve serà l'últim».

» Next: Per què funciona «Fast and Furious» si té arguments ridículs? Les claus d'una saga amb motor «blockbuster»; per Victor Rodrigo.
 

---

 El passadís

En campanya, els errors penalitzen. N'hi ha que són transcendents i, d'altres, simplement resulten anecdòtics, perquè no superen la categoria de curiositat. Li va passar a Junts amb la desorientació de la furgoneta de campanya de Xavier Trias -que va equivocar el recorregut a la plaça de les Glòries- i li ha succeït al PP, que va repartir informació electoral del seu candidat a Sant Joan Despí als carrers de Sant Feliu de Llobregat. Veïns d'aquest municipi del Baix Llobregat van comprovar amb sorpresa aquesta setmana com apareixia a les bústies propaganda electoral d'Esteban Gesa, que és candidat del PP, però d'una ciutat veïna, Sant Joan Despí. Gesa defensava en els pamflets més seguretat, abaixar impostos i construir una residència per a la gent gran. No se sap si la recepta li servirà per guanyar. Però a Sant Feliu de Llobregat, per molt que hi combreguin, no el podran votar.   

Vist i llegit

El programa Sense Ficció de TV3 ha emès en els darrers dies La diplomàcia del caviar, un documental dirigit per Benoît Bringer que desemmascara, resseguint la perillosa feina de periodistes locals, la corrupció a la República de l'Azerbaidjan, governada per Ilham Aliyev. El treball, una producció de Forbidden Films en coproducció amb ARTE France, detalla com la dictadura liderada per Aliyev ha aconseguit disfressar-se de democràcia a ulls d'Occident amb l'ajuda de suborns a dirigents internacionals i contractes amb artistes de renom. L'Azerbaidjan, un dels cinc estats que voregen el mar Caspi, és rica en petroli i en caviar, uns recursos dels quals n'ha tret molt profit, especialment, la família del president.    

 El nom propi

Carles Puigdemont participa puntualment en actes electorals de candidats de Junts, però aquest dijous va acaparar titulars per una altra qüestió: el comitè de Drets Humans de les Nacions Unides ha condemnat l'Estat per haver violat els drets polítics de l'expresident de la Generalitat el 2018, quan se'l va suspendre com a diputat al Parlament. Puigdemont, que era el candidat amb més suports per aspirar a la presidència després de les eleccions del 21 de desembre del 2017, va topar amb la barrera imposada pel Tribunal Constitucional (TC). Cinc anys després, l'ONU assenyala l'estat espanyol per aquella vulneració. Ara bé, el dictamen també argumenta que no considera una "violació" d'aquests drets el fet que Puigdemont no pogués ser investit de forma telemàtica, un episodi que va esquinçar les relacions entre Junts i ERC. El president del Parlament en aquell moment, Roger Torrent, va suspendre el ple d'investidura, que va quedar aparcat de forma definitiva. Nacions Unides, doncs, constata la vulneració de drets denunciada per Puigdemont -que ahir va demanar que la resolució tingués la "màxima difusió" política- i, alhora, avala la decisió de Torrent.  

 Els imperdibles

La recomanació de la setmana no és cap novetat editorial. És, simplement, un gran llibre que no caduca ni fa quedar malament al prescriptor.Giuliano da Empoli narra a El mag del Kremlin (en català, a Edicions 62) la història de Vadim Baranov, assessor polític de Vladímir Putin, que passa de controlar el relat projectat pel president rus a voler-se allunyar del teatre del qual n'és còmplice. La novel·la, una radiografia de la gestió del poder més fosc, es passeja per episodis com els de la guerra de Txetxènia, els Jocs Olímpics de Sotxi o la crisi entre Moscou i Kíiv. Val molt la pena. Bon cap de setmana!

 ​