A pel vot útil!

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Duem només sis dies de campanya i a Barcelona ja treu el cap el vot útil. És un clàssic i anirà a més a mesura que s'atansi el dia 28-M per provocar canvis de papereta o portar al col·legi electoral a qui no tenia clar si valia la pena fer-ho aquest cop. I té tot el sentit en el context d'una rivalitat que és frec a frec i on també és un reclam apartar l'altre del govern de la ciutat. Les enquestes no acaben de despenjar del tot cap dels quatre principals aspirants ni coincideixen a destacar-ne un per davant dels altres. Aquest vespre, al nostre pòdcast Snooker en parlarem amb Àngels Pont, del Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública GESOP. No us ho perdeu. També avui publiquem una entrevista a l'alcaldessa i candidata dels comuns, Ada Colau, en què es reivindica obertament com "el vot útil" per impedir un govern de Junts i el PSC, una aliança que apareix com una opció molt real —cap dels dos implicats ha tingut el més mínim interès a refredar-la— i que tant els comuns com ERC blasmen com una involució en les polítiques socials i ambientals.

Colau busca així captar votants d'ERC, de la CUP i també de l'ala més progressista del PSC erigint-se en l'única opció real perquè continuï governant l'esquerra. El vot a Trias també es presenta com a útil, és clar. Ell s'ha fet fort amb l'argument que la seva candidatura és la que garanteix fer fora l'alcaldessa. Ho provarà de totes totes si queda primer, afirma que podria fer-ho amb Maragall o amb Collboni, i no creu que tingui l'opció de fer-ho si és segon, tal com ens va explicar. Però si el PSC i el PP s'hi posen bé per sumar-ne 21, qui sap... Collboni diu que és el vot útil perquè ell sigui alcalde, que és el més ben posicionat i qui té menys vetos creuats. Diu que no serà el segon de ningú i ofereix versatilitat. Té clares les seves condicions —que inclouen lleialtat amb el govern espanyol—, però no exclou ni als comuns, ni a Junts ni a ERC.

En aquest context, ERC també intenta fer-se un espai a l'aparador del vot útil. Maragall va afirmar, i és de preveure que hi torni i que ho faci amb més força si vol que el seu missatge qualli, que amb ell el PSC no serà al govern de la ciutat. Esquerra té identificades fronteres clares amb Junts i també amb els comuns, confrontar amb els socialistes té menys contraindicacions electorals, pot mobilitzar independentistes freds, i, a més a més, els singularitza. Colau encara anhela una aliança d'esquerres on voldria incloure el PSC tot i que sense Collboni, amb qui ara ja ha baixat al fang i de qui no paeix la deslleialtat, i Trias no amaga les coincidències programàtiques amb el socialista per més que una part del seu partit, amb la presidenta Laura Borràs al capdavant, negui la sociovergència. Si aquesta arriba a Barcelona després de les eleccions, segurament provocarà un efecte dominó: la Diputació de Barcelona, Sant Cugat del Vallès, Sabadell, Girona i alguna altra capital important es podrien governar en aquesta lògica d'acord, més encara tenint en compte l'autèntica batalla campal entre juntaires i republicans.

Els quatre aspirants reclamen, d'una manera o altra, el vot útil, però la resta també volen el seu protagonisme. Com Colau, la CUP el reivindica cada dia per frenar la dreta perquè, segons la candidata dels anticapitalistes, Basha Changue, l'actual alcaldessa du els socialistes incorporats a la seva oferta. I el PP, disposat a facilitar la sociovergència per allunyar del poder a Colau o a Maragall, es presenta com l'opció fiable de l'espanyolisme. Sembla segur que Daniel Sirera obtindrà representació i, en canvi, no ho tenen ni molt menys garantit Vox, Ciutadans i Valents. Els primers intenten fer forat amb el seu discurs ultra i la inèrcia del seu president, Santiago Abascal, mentre que Anna Grau i Eva Parera opten per cridar l'atenció a qualsevol preu amb discursos excessius i pintorescos.

Sirera vol que el vot espanyolista torni a decantar sense haver de passar, com Valls, pel tràngol de beneficiar Colau. Està disposat a jugar al mal menor que és del que, al final, va aquest clàssic del vot útil. Les municipals són les eleccions menys ideològiques, menys de partits i les més donades al vot tàctic. D'aquí que tots els equips de campanya afinin l'estratègia per pescar-lo.  
 

---

Avui no et perdis

» Entrevista a Ada Colau: «Soc el vot útil perquè no hi hagi un pacte entre Junts i el PSC»; per Joan Serra Carné i David Cobo.

»El pactòmetre de Barcelona: quines aliances són possibles entre vetos creuats i promeses?; per Oriol March.

» Pòquer de campanya: Trias i Collboni, al tot o res per enterrar el fantasma de Manuel Valls; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «Una enquesta sobre les enquestes»; per Montserrat Nebrera.

» Crònica: Borràs i Puigdemont es vesteixen de bombers de Junts a Badalona; per Lluís Girona.

» La distància entre PSOE i PP s'escurça però Sánchez tindria a l'abast la majoria, segons el CIS; per Roger Tugas Vilardell.

» Maragall i Aragonès prometen replantejar el turisme a la Barceloneta: «No pot ser una plaga»; per Carme Rocamora.

» Opinió: «Perifèrics o autocentrats?»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» Entrevista ràndom: Trias, l'ànima de Junts que defensa un referèndum «absolutament legal»; per Ferran Casas i Oriol March.

»Onze empreses catalanes provaran la setmana laboral de quatre dies.

» M’he colat entre bastidors a la LVP i us descobreixo el món del «League of Legends» des de dins; per Víctor Rodrigo.

» La sèrie «Cites Barcelona» s'estrenarà a TV3 el 12 de juny; per Víctor Rodrigo.

» El City de Guardiola atropella un Madrid impotent i es planta a la final de la Champions; per Maria Rabella Ytarte.
 

---

 El passadís

Els actes del PSC en aquesta campanya a Barcelona acostumen a tenir bones xifres d'assistència i pràcticament sempre se supera el centenar de persones. L'equip de campanya de Jaume Collboni té l'hàbit de tenir detalls amb els assistents. Dilluns, per exemple, al barri de les Corts, repartien xocolata desfeta amb melindros. Un dels obsequis habituals són unes tote bags vermelles amb el lema de campanya. A dins, hi ha un ventall vermell amb el missatge "aire fresco para Barcelona" i un llapis amb la frase "Alcalde Collboni. Escriu-me" i un número de telèfon, el 674952426. Maragall contesta per WhatsApp al 663892789. Els alcaldables han de ser propers. 

Vist i llegit

El passat abril es van celebrar eleccions a Finlàndia. Els socialdemòcrates van ser derrotats i s'ultima un govern de coalició entre la dreta i l'extrema dreta. Això ha deixat en mal lloc el sistema d'autogovern dels samis (o lapons), la comunitat indígena i nòmada que viu al nord del país i que també és a Noruega, Suècia i Rússia. N'hi ha uns 80.000 i 10.000 viuen a Finlàndia. Als problemes de representació política se'ls n'afegeixen de culturals, econòmics i, especialment, climàtics. "Els episodis de pluges són cada cop menys extraordinaris en mesos en els quals abans només nevava i això provoca que la neu quedi coberta per una capa gruixuda de gel; un bloc glaçat que és impenetrable per a les peülles dels cèrvids, que moren davant la impossibilitat de gratar per trobar líquens dels quals alimentar-se", escrivia a El País el periodista Carlos Torralba en un interessant reportatge sobre els problemes d'aquesta comunitat i el seu autogovern compromès. Podeu llegir-lo aquí.

 L'efemèride

Tal dia com avui del 1968, mentre els carrers de París bullien, el cantautor de Xàtiva Raimon feia un mític recital a la Facultat d'Econòmiques de la Universitat Complutense de Madrid. Va ser un dels actes de protesta més rellevants del final del franquisme, símptoma del malestar estudiantil, i va acabar reprimit amb duresa per la policia. En aquest vídeo, amb l'emblemàtica cançó Al vent de fons, podeu veure imatges d'aquell concert. Raimon es va retirar dels escenaris l'any 2017 i darrerament ha rebut honors al País Valencià que la dreta li havia regatejat.

 L'aniversari

El 18 de maig de l'any 1920 naixia a Wadowice, a Polònia, Karol Wojtila, que moriria com a Papa de Roma el 2005 amb el nom de Joan Pau II. Va ser designat com a cap de l'Església catòlica el 1978, en plena guerra freda, i va imprimir un tarannà més proper als Estats Units. Malgrat el seu conservadorisme, els seus viatges, actes massius i domini de l'escena mediàtica el van convertir en un sant pare molt popular. Va enfrontar-se als governs comunistes dels països de l'est d'Europa i als bisbes llatinoamericans que van abraçar la teologia de l'alliberament. Durant el seu mandat, corrents com la prelatura de l'Opus Dei van guanyar pes. El papa Francesc el va fer sant el 2014. Així va recollir TVE la darrera visita a Espanya de Joan Pau II, ja malalt de Parkinson, el 2003 i així havia explicat l'any 1978 com era la seva vida com a arquebisbe de Cracòvia.

 ​Fes clic aquí per rebre'l