13
de maig
del
2023
Actualitzat
a les
18:58h
L'Arqueòleg corre per la Plaça Major de Nou Barris. Fa un ressol estrany, francament amenaçador, però a ell se'l veu content de ser allà, a punt de veure de prop una de les ministres del govern més comunistot de la història. És un dia gros pels comuns, sí: hi seran l'Ada i la Yolanda. Però el format del míting és força reduït, amb un públic que presenta una mitjana d'edat més gran que no pas l'escenari.
La primera promesa electoral del matí es formula dos minuts abans de l'hora d'inici establerta, quan una de les organitzadores del míting puja a l'escenari per informar que "començarem amb 10 minuts de retard, però em comprometo que només siguin 10 minuts". Baixa de l'escenari i pels altaveus endollen música de la totpoderosa Róisín Murphy: un servidor signaria que el retard fos d'una hora llarga.
Entre els assistents, que esperen tranquil·lament, algunes samarretes amb lemes diversos, alguna dessuadora d'Open Arms, i alguns treballadors de Siresa (gestió de residus) que allà al fons, en silenci i amb les granotes mig fluorescents de treball, aguanten una pancarta en què reclamen que es respecti el seu conveni. Per fer visible la seva pròpia campanya, utilitzen el lema "Juguem net". Trobo que molt bé.
La promesa horària dels Comuns acaba desfeta per la realitat: l'acte comença, finalment, amb 23 minuts de retard. I ho fa amb Janet Sanz, que protagonitza un discurs entusiasta però breu, bàsic, pensat per ser una mera introducció sense gruix polític ni carisma. "Aquí no us han regalat res, vau construir casa vostra, i gràcies a vosaltres s'ha pogut construir Barcelona". En acabar, dona la paraula a l'activista veïnal Aurora Álvarez (emblema de l'Ateneu Popular Nou Barris), que demana el vot per l'alcaldessa amb convicció. L'Aurora, però, no parla des del faristol des d'on ha parlat la Janet, sinó des d'un costat de l'escenari, amb un micro a la mà.
Enmig de quatre gotes que de seguida reculen, arriba el torn de Yolanda Díaz. Una alegria grossa entre la gentada. A Díaz, llesta i hàbil, li han calgut pocs minuts per integrar al discurs amb naturalitat (el repte era fer-ho sense calçador) la lluita dels treballadors de Siresa; els assenyala, els beneeix i els posa d'exemple. Després, dedica tota la intervenció a reivindicar la seva obra de govern. La reivindica parlant en tot moment de coses tangibles -hipoteques, preus, bancs, autònoms, salaris-, amb una mestria pròpia de líders mastodòntics, captivadors, fermíssims; els clàssics líders d'esquerres que després fan patir quan Jordi Évole els entrevista.
Ada Colau i Yolanda Díaz, en el primer gran acte de campanya, a Nou Barris Foto: Ricard Novella
I, per fi, surt el sol. No em refereixo a Ada Colau, tot i que també és el seu moment. Quan l'alcaldessa s'apropa al faristol, ho fa per mimar intensament Nou Barris, el districte que ja fa mesos que entra massa sovint als perfils de Jaume Collboni i Pedro Sánchez per fer-hi likes sospitosos. Ada Colau ho sap: per això es desfà en cures verbals cap al públic, amb un to molt menys abrandat, molt més tendre que el de Díaz, subratllant cadascuna de les lluites que els veïns han guanyat. I per això després alerta a tothom, "amb preocupació", que allò vermell que veuen als cartells no és una ovella, sinó un llop: socialistes i convergents poden arribar a pactar l'endemà del 28 de maig.
"No deixarem Barcelona en mans de la dreta". Aquesta proclama serveix per tancar l'acte, amb una Colau contentíssima que s'abraça a la seva millor amiga Yolanda i s'hi fa una foto mentre assenyala la samarreta que porta la ministra, omnipresent entre el públic més orgullós: La culpa de todo la tiene Ada Colau. No ho sé, potser no tot és culpa d'Ada Colau. De fet, em sembla que si avui els assistents marxen satisfets cap a casa és per culpa de Yolanda Díaz.