13
de maig
del
2023
Després d’uns mesos intentant coincidir -perquè es trobava fora fent una residència-, ens citem amb Pol Guasch (Tarragona, 1997) a l’entrada del Mirador torre Glòries de Barcelona. És un dilluns al vespre qualsevol i arriba directe de Tarragona, després de visitar la família, ens explica. D’aspecte relaxat i tranquil, entrem a l’espai que acull el mirador i pugem fins a dalt de tot, on trobem l’obra interactiva de Tomás Saracenco, Cloud Cities Barcelona. Un indret fantàstic que ofereix unes vistes 360° de tota la ciutat on viu Guasch, des que va venir a estudiar-hi quan tenia 17 anys.
Ara, amb 25 anys i amb tres obres publicades sota el braç -Tanta gana (Labreu),Napalm al cor (Llibres Anagrama) iLa part del foc (Viena Editorial)-, ens confessa que li costa molt definir-se o pensar-se a si mateix; "tinc la sensació que soc moltes coses i, si et digués conceptes, me'n deixaria molts". Rumiant-hi, ens diu que li agrada molt estar amb els altres per descobrir que li agrada molt estar amb si mateix, i que batalla per tenir temps per escriure i llegir. Això sí, cada dia quan es desperta, el primer que fa és anar a nedar.
- Com veus la ciutat des d’aquí dalt?
- M'agrada. Soc feliç aquí, m'agrada ser a Barcelona. Però és cert que hi ha vegades que penso que soc aquí perquè em costa pensar en un lloc millor on ser, no perquè sigui el lloc on hagi de ser. Estic obert a descobrir altres llocs on poder viure bé.
- A on t’imagines o a quin indret t’agradaria anar a viure?
- Crec que a molts llocs. M'agradaria, si més no, provar. Estar a Berlín un temps. A Copenhaguen. Quan marxo del Mediterrani, m'adono que l'enyoro, però hi ha alguna cosa en la meva manera de ser que és molt nòrdica. No per la fredor o el tancament, perquè no em considero una persona freda ni tancada, potser per una cosa que té més a veure amb la disciplina, la racionalitat o l'ordre.
- Escrius des de fa temps… D’on et neixen les ganes d’escriure?
- Crec que vaig arribar a la literatura i a l'escriptura -a la creativitat passada per la llengua- per una incapacitat. És a dir: em veia incapaç de fer moltes altres coses i vaig descobrir que si no era bo en atletisme, en futbol o en música, escriure és el que sabia fer millor. De les primeres coses que recordo haver escrit, hi ha una redacció que vaig fer sobre un arbre ballarí -quan potser feia primer de primària-, per Sant Jordi. Però, activament, em vaig posar a escriure conscient que l'escriptura era una cosa que volia desenvolupar metòdicament i on volia dedicar part del meu temps i de la meva vida, entorn dels 16, 17 anys. Abans no escrivia.
- Tens tres llibres publicats i intueixo que nous projectes en camí. Quan trobes els moments per dedicar-te a l’escriptura?
- Hi ha dos processos o moments d’escriptura molt diferents. Els darrers anys, des de Napalm al cor, he pogut escriure sobretot gràcies a residències, a llocs on m'han convidat i on he pogut, durant un mes o dos, desaparèixer i concentrar-me totalment en l'escriptura, focalitzant-me molt, sense exigències externes. Pot sonar tòpic, però la manera com em relaciono amb l'escriptura és una forma de vincular-me al món. A la ciutat, em costa molt més trobar estones per desenvolupar el projecte en què treballo, que vol dir dedicar-hi hores, hores i més hores, però no vol dir que en fugi o que no hi estigui pensant contínuament. Quan estic immers en un procés d'escriptura, hi estic tota l'estona, sense parar. Hi ha una part de mi que s'acosta a l'escriptura per fugir de mi, com crec que hi ha una part del lector que s'acosta a la lectura per fugir d'ell mateix i, per tant, això fa que consideri o pensi l'escriptura com un lloc on jo i el lector ens trobem.
- Quina ha estat l’evolució respecte al procés d’escriptura dels inicis a l’ara, quan ja tens unes obres publicades i un públic que et segueix?
- Potser han canviat moltes coses, però no ha canviat la manera en com em relaciono amb l’escriptura, que és des del gaudi i del plaer. Sempre m’he acostat a la literatura, sigui com a lector o com a escriptor -que per mi no hi ha tanta diferència-, pel gaudi, perquè fer això sempre m'ha dut a un lloc genuïnament millor dels llocs on soc normalment. No tant perquè la imaginació em permeti fugir, com et deia, si no per què de vegades, la imaginació em permet descobrir fins a quin punt és difícil fugir, fins a quin punt imaginar altres mons possibles és realment una tasca molt exigent, demandant i cansada.
Imaginar és molt difícil, per això també m’agrada tant escriure, perquè és un repte. No escric perquè tingui facilitat en l’escriptura, escric perquè escriure em situa a un lloc que és sempre el del repte. M'entusiasma que, després de tants anys escrivint, sigui encara un repte tan fort, tan inassumible com el del primer dia, que l’entrenament no serveixi de res. Potser genera la falsa sensació que tens el domini sobre el llenguatge, que a poc a poc vas aprenent una mica els corriols que vols seguir, les estratègies que pots entomar, però sempre fracasses.
- Sí, sempre fracasses?
- Mai trobes la paraula exacta per la idea que tens. I crec que escriure és també fer-te càrrec d'aquesta frustració. Em fa més feliç que no pas em frustra, això d'escriure: el dia que guanyi la frustració probablement ho deixaré de fer, però ara mateix és una frustració activa, potent, imaginativa. És excitant!
- En aquests moments, estàs fent la tesi sobre amor i poesia. Quan un es dedica a ser doctorand sobre amor i poètica, a què dedica la seva jornada laboral?
- Dedico part important del meu temps -4 anys de la meva vida-, a investigar sobre qüestions al voltant de l'amor i com podem repensar l'amor si ho fem a través dels mecanismes que la literatura ofereix. Aleshores, llegeixo i escric molt. Una de les coses que més m'ha sorprès, és que visito molts textos psicoanalítics, aproximacions a l'amor des de la psicoanàlisi. Hi ha, actualment, i aquest també és el punt de partida de la tesi, una moda que pensa l'amor des de l'antropologia i la sociologia, és a dir, com un fenomen sociològic i, per tant, per pensar l'amor la moda se centra en qüestions que tenen a veure amb la societat en un sentit global, com l'amor està travessat pel capital, el sistema socioeconòmic, la història, la cultura.
En canvi, a mi m'interessa pensar com l'amor ha estat i és una escriptura que hem anat modulant al llarg del temps i com, malgrat que l'amor, com tot allò que té a veure amb l'element social de la dimensió humana, està travessat per components culturals, sociològics i antropològics, l'amor també carrega el pes d'una tradició literària. Aleshores, els textos psicoanalítics són precisament -per imaginatius, fabulatius i perquè treballen amb una matèria no evident que és l'inconscient-, són molt literaris i es basen en l'estudi del llenguatge. Aquest punt m'interessa bastant per a la investigació.
- I per Pol Guasch, quin significat té l'amor?
- Em seria impossible respondre amb una pregunta una cosa que m'estic preguntant a través d'una tesi, i no només d'una tesi, sinó a través de tota la meva escriptura, perquè és un tema que travessa tots els meus llibres i la resta del que escric. L'amor és una pregunta en marxa. Si abans et deia que l'escriptura és un repte, també penso l'amor com un repte: això és el que fa que continuï vinculant-m'hi.
- T'inspiren les teves vivències a l'hora d'escriure o d’imaginar-te els mons que després relates?
- Fins ara -i no sé què passarà en el futur-, m'ha interessat poc la meva vida com a matèria literària, o com a punt de partida d'escriptura. És difícil deslligar la mirada que tinc sobre el món de l'escriptura, això sí. Escric sobre coses que em travessen, que m'interessen o que m'inquieten, però això no significa necessàriament que ho passi per la meva vida o per les meves experiències. Escriure té a veure amb fugir de mi: encara que els meus llibres estiguin escrits en un en primera persona molt forta, no tenen res a veure amb la meva experiència vital.
- En quin moment vital et situes en cada una de les teves obres?
- Tanta gana va ser el primer llibre de poesia que vaig escriure i va ser la primera aproximació a la literatura. Té molt a veure amb un moment vital d'intent i de provatura, de quan tenia 17, 18, 19 anys. La part del foc es va publicar després de Napalm al cor -tot i que les vaig escriure a l’inrevés-. Ambdues em porten a un moment on estava estudiant a la universitat, començava a treballar amb feines relacionades amb el món de la cultura i era una època en què descobria un món nou obrint-se davant meu.
- Tornaries en alguns d’aquests moments?
- M'agrada pensar que tornaria a tots els moments que he viscut, sobretot perquè pensar això em fa pensar que el moment que estic vivint ara és important, que el moment on soc ara és un moment on sempre voldré tornar. Si tingués la possibilitat de tornar-hi, al passat, però, no hi tornaria: em quedo amb el present, que no és poca cosa.
- Tendim a llegir poca poesia. A què ho atribueixes?
- A tants factors! Des de l'aura inassolible que carrega la poesia històricament a qüestions que tenen a veure amb el màrqueting, inevitablement, amb allò que es promociona i allò que es ven. On hi ha un mercat molt sòlid és al voltant de la narrativa i, la poesia, en canvi, no apareix tant a les nostres vides mediades pel capital i les lleis del mercat.
- No creus que hi pot haver un problema de falta de comprensió en alguns dels textos?
- Possiblement. També crec que ens exigeixen constantment la necessitat de comprendre, quan la literatura té més a veure amb la incomprensió que amb la comprensió. Per això, les autores que més m'interessen són aquelles que s'aproximen a la incomprensió des de les seves propostes: Clarice Lispector o Marina Tsvetàieva, autores fonamentals per a mi i que la seva manera d'acostar-se a la literatura no està mediada per l'imperatiu de la comprensió ni el de la transparència.
Mai no hi haurà la paraula exacta per a la idea que tens, mai la paraula que has trobat generarà en el lector la idea que et va generar a tu en escriure-la. Hi ha un procés de dol en l'acte d'escriure que té a veure amb la incomprensió que genera l'escriptura, aquest lloc de destrobada, de confrontació, perquè mai el que volies dir i el que l'altra persona llegirà coincidirà. Això fa que en l'escriptura, quan la penses des del lloc de la recepció, sempre hi hagi un element de tristesa, de dol.
- Has recollit el Premi Francesc Garriga 2018 per Tanta gana; el Premi López-Picó 2020 per La part del foc i els premis Llibres Anagrama 2021, 42 Revelació en català i el Premio Talento a bordo per Napalm al cor. A banda d’aquests reconeixements, un cop tens les obres publicades, amb quines anècdotes et quedes?
- Hi ha molta alegria en veure que el text que has escrit genera trobades. I és igual si són 3 o 10.000, l'important és que siguin reals i sinceres. I crec que així ha estat. Una vegada em van explicar que un grup d'amics va esdevenir grup d'amics a través de Napalm al cor, llegint el llibre. Van muntar un club de lectura per primera vegada per a llegir la novel·la i van deixar de ser un club de lectura per convertir-se en amics. Pensar que aquesta novel·la va generar una trobada tan transcendent és emocionant.
Una altra vegada, recordo que em va venir un noi i em va demanar que li dediqués el llibre a un altre noi que estava coneixent, quan li vaig preguntar el nom de la persona a qui li havia de dedicar, em va dir; "no el posis perquè estem en un moment tan inicial que no sabem cap a on anirà la cosa". Pensar que la literatura era una ofrena, un gest d'acostar-se a algú, que el llibre sencer podia ser una dedicatòria, va ser molt bonic. M'agradaria saber com ha acabat aquesta història.
- En què estàs treballant ara?
- Estic escrivint, més novel·la que poesia. Amb Napalm al cor vaig descobrir que explicar històries és molt bonic, i que les històries que m'interessa explicar ara les puc desenvolupar millor a través de la prosa, no tant a través de la forma del poema. Quan em poso a escriure no sé què escriuré i no sé què passarà amb els personatges que apareixen allà, ni amb aquells mons, ni amb aquells escenaris, ni amb res. Explicar què escric seria trair l'escriptura i, a la vegada, enganyar-vos totalment, perquè no ho sé ni jo.
- Utilitzes la improvisació constantment?
- Sí, la intuïció, el desig...
- Com et visualitzes en el futur?
- Quin terror haver de pensar en això! No hi penso mai. Fa cinc anys no pensava on voldria estar ara o què voldria fer, i ara tampoc ho faig. Així abraces l'obertura. D'aquí a cinc anys seré en un lloc que ara no puc imaginar. Aquest lloc tindrà molt a veure amb el que faré durant aquest període i amb el que m'interessarà l'any que ve, per exemple, i com que no ho sé… Potser m'interessa el teatre i em poso a escriure teatre o, qui sap, em munto un negoci d'enciams eco-urbans . Torno al vers de Gamoneda que t'he dit abans: "Me quedo con el presente que no es poca cosa".
Ara, amb 25 anys i amb tres obres publicades sota el braç -Tanta gana (Labreu),Napalm al cor (Llibres Anagrama) iLa part del foc (Viena Editorial)-, ens confessa que li costa molt definir-se o pensar-se a si mateix; "tinc la sensació que soc moltes coses i, si et digués conceptes, me'n deixaria molts". Rumiant-hi, ens diu que li agrada molt estar amb els altres per descobrir que li agrada molt estar amb si mateix, i que batalla per tenir temps per escriure i llegir. Això sí, cada dia quan es desperta, el primer que fa és anar a nedar.
- Com veus la ciutat des d’aquí dalt?
- M'agrada. Soc feliç aquí, m'agrada ser a Barcelona. Però és cert que hi ha vegades que penso que soc aquí perquè em costa pensar en un lloc millor on ser, no perquè sigui el lloc on hagi de ser. Estic obert a descobrir altres llocs on poder viure bé.
- A on t’imagines o a quin indret t’agradaria anar a viure?
- Crec que a molts llocs. M'agradaria, si més no, provar. Estar a Berlín un temps. A Copenhaguen. Quan marxo del Mediterrani, m'adono que l'enyoro, però hi ha alguna cosa en la meva manera de ser que és molt nòrdica. No per la fredor o el tancament, perquè no em considero una persona freda ni tancada, potser per una cosa que té més a veure amb la disciplina, la racionalitat o l'ordre.
- Escrius des de fa temps… D’on et neixen les ganes d’escriure?
- Crec que vaig arribar a la literatura i a l'escriptura -a la creativitat passada per la llengua- per una incapacitat. És a dir: em veia incapaç de fer moltes altres coses i vaig descobrir que si no era bo en atletisme, en futbol o en música, escriure és el que sabia fer millor. De les primeres coses que recordo haver escrit, hi ha una redacció que vaig fer sobre un arbre ballarí -quan potser feia primer de primària-, per Sant Jordi. Però, activament, em vaig posar a escriure conscient que l'escriptura era una cosa que volia desenvolupar metòdicament i on volia dedicar part del meu temps i de la meva vida, entorn dels 16, 17 anys. Abans no escrivia.
- Tens tres llibres publicats i intueixo que nous projectes en camí. Quan trobes els moments per dedicar-te a l’escriptura?
- Hi ha dos processos o moments d’escriptura molt diferents. Els darrers anys, des de Napalm al cor, he pogut escriure sobretot gràcies a residències, a llocs on m'han convidat i on he pogut, durant un mes o dos, desaparèixer i concentrar-me totalment en l'escriptura, focalitzant-me molt, sense exigències externes. Pot sonar tòpic, però la manera com em relaciono amb l'escriptura és una forma de vincular-me al món. A la ciutat, em costa molt més trobar estones per desenvolupar el projecte en què treballo, que vol dir dedicar-hi hores, hores i més hores, però no vol dir que en fugi o que no hi estigui pensant contínuament. Quan estic immers en un procés d'escriptura, hi estic tota l'estona, sense parar. Hi ha una part de mi que s'acosta a l'escriptura per fugir de mi, com crec que hi ha una part del lector que s'acosta a la lectura per fugir d'ell mateix i, per tant, això fa que consideri o pensi l'escriptura com un lloc on jo i el lector ens trobem.
"La manera com em relaciono amb l'escriptura és una forma de vincular-me al món"
- Quina ha estat l’evolució respecte al procés d’escriptura dels inicis a l’ara, quan ja tens unes obres publicades i un públic que et segueix?
- Potser han canviat moltes coses, però no ha canviat la manera en com em relaciono amb l’escriptura, que és des del gaudi i del plaer. Sempre m’he acostat a la literatura, sigui com a lector o com a escriptor -que per mi no hi ha tanta diferència-, pel gaudi, perquè fer això sempre m'ha dut a un lloc genuïnament millor dels llocs on soc normalment. No tant perquè la imaginació em permeti fugir, com et deia, si no per què de vegades, la imaginació em permet descobrir fins a quin punt és difícil fugir, fins a quin punt imaginar altres mons possibles és realment una tasca molt exigent, demandant i cansada.
Imaginar és molt difícil, per això també m’agrada tant escriure, perquè és un repte. No escric perquè tingui facilitat en l’escriptura, escric perquè escriure em situa a un lloc que és sempre el del repte. M'entusiasma que, després de tants anys escrivint, sigui encara un repte tan fort, tan inassumible com el del primer dia, que l’entrenament no serveixi de res. Potser genera la falsa sensació que tens el domini sobre el llenguatge, que a poc a poc vas aprenent una mica els corriols que vols seguir, les estratègies que pots entomar, però sempre fracasses.
Pol Guasch. Foto: Yvelisse Teixeira
- Sí, sempre fracasses?
- Mai trobes la paraula exacta per la idea que tens. I crec que escriure és també fer-te càrrec d'aquesta frustració. Em fa més feliç que no pas em frustra, això d'escriure: el dia que guanyi la frustració probablement ho deixaré de fer, però ara mateix és una frustració activa, potent, imaginativa. És excitant!
"Mai trobes la paraula exacta per la idea que tens"
- En aquests moments, estàs fent la tesi sobre amor i poesia. Quan un es dedica a ser doctorand sobre amor i poètica, a què dedica la seva jornada laboral?
- Dedico part important del meu temps -4 anys de la meva vida-, a investigar sobre qüestions al voltant de l'amor i com podem repensar l'amor si ho fem a través dels mecanismes que la literatura ofereix. Aleshores, llegeixo i escric molt. Una de les coses que més m'ha sorprès, és que visito molts textos psicoanalítics, aproximacions a l'amor des de la psicoanàlisi. Hi ha, actualment, i aquest també és el punt de partida de la tesi, una moda que pensa l'amor des de l'antropologia i la sociologia, és a dir, com un fenomen sociològic i, per tant, per pensar l'amor la moda se centra en qüestions que tenen a veure amb la societat en un sentit global, com l'amor està travessat pel capital, el sistema socioeconòmic, la història, la cultura.
En canvi, a mi m'interessa pensar com l'amor ha estat i és una escriptura que hem anat modulant al llarg del temps i com, malgrat que l'amor, com tot allò que té a veure amb l'element social de la dimensió humana, està travessat per components culturals, sociològics i antropològics, l'amor també carrega el pes d'una tradició literària. Aleshores, els textos psicoanalítics són precisament -per imaginatius, fabulatius i perquè treballen amb una matèria no evident que és l'inconscient-, són molt literaris i es basen en l'estudi del llenguatge. Aquest punt m'interessa bastant per a la investigació.
- I per Pol Guasch, quin significat té l'amor?
- Em seria impossible respondre amb una pregunta una cosa que m'estic preguntant a través d'una tesi, i no només d'una tesi, sinó a través de tota la meva escriptura, perquè és un tema que travessa tots els meus llibres i la resta del que escric. L'amor és una pregunta en marxa. Si abans et deia que l'escriptura és un repte, també penso l'amor com un repte: això és el que fa que continuï vinculant-m'hi.
"L'amor és una pregunta en marxa"
- T'inspiren les teves vivències a l'hora d'escriure o d’imaginar-te els mons que després relates?
- Fins ara -i no sé què passarà en el futur-, m'ha interessat poc la meva vida com a matèria literària, o com a punt de partida d'escriptura. És difícil deslligar la mirada que tinc sobre el món de l'escriptura, això sí. Escric sobre coses que em travessen, que m'interessen o que m'inquieten, però això no significa necessàriament que ho passi per la meva vida o per les meves experiències. Escriure té a veure amb fugir de mi: encara que els meus llibres estiguin escrits en un en primera persona molt forta, no tenen res a veure amb la meva experiència vital.
Pol Guasch. Foto: Yvelisse Teixeira
- En quin moment vital et situes en cada una de les teves obres?
- Tanta gana va ser el primer llibre de poesia que vaig escriure i va ser la primera aproximació a la literatura. Té molt a veure amb un moment vital d'intent i de provatura, de quan tenia 17, 18, 19 anys. La part del foc es va publicar després de Napalm al cor -tot i que les vaig escriure a l’inrevés-. Ambdues em porten a un moment on estava estudiant a la universitat, començava a treballar amb feines relacionades amb el món de la cultura i era una època en què descobria un món nou obrint-se davant meu.
- Tornaries en alguns d’aquests moments?
- M'agrada pensar que tornaria a tots els moments que he viscut, sobretot perquè pensar això em fa pensar que el moment que estic vivint ara és important, que el moment on soc ara és un moment on sempre voldré tornar. Si tingués la possibilitat de tornar-hi, al passat, però, no hi tornaria: em quedo amb el present, que no és poca cosa.
- Tendim a llegir poca poesia. A què ho atribueixes?
- A tants factors! Des de l'aura inassolible que carrega la poesia històricament a qüestions que tenen a veure amb el màrqueting, inevitablement, amb allò que es promociona i allò que es ven. On hi ha un mercat molt sòlid és al voltant de la narrativa i, la poesia, en canvi, no apareix tant a les nostres vides mediades pel capital i les lleis del mercat.
- No creus que hi pot haver un problema de falta de comprensió en alguns dels textos?
- Possiblement. També crec que ens exigeixen constantment la necessitat de comprendre, quan la literatura té més a veure amb la incomprensió que amb la comprensió. Per això, les autores que més m'interessen són aquelles que s'aproximen a la incomprensió des de les seves propostes: Clarice Lispector o Marina Tsvetàieva, autores fonamentals per a mi i que la seva manera d'acostar-se a la literatura no està mediada per l'imperatiu de la comprensió ni el de la transparència.
"La literatura té més a veure amb la incomprensió que amb la comprensió"
Mai no hi haurà la paraula exacta per a la idea que tens, mai la paraula que has trobat generarà en el lector la idea que et va generar a tu en escriure-la. Hi ha un procés de dol en l'acte d'escriure que té a veure amb la incomprensió que genera l'escriptura, aquest lloc de destrobada, de confrontació, perquè mai el que volies dir i el que l'altra persona llegirà coincidirà. Això fa que en l'escriptura, quan la penses des del lloc de la recepció, sempre hi hagi un element de tristesa, de dol.
Pol Guasch. Foto: Yvelisse Teixeira
- Has recollit el Premi Francesc Garriga 2018 per Tanta gana; el Premi López-Picó 2020 per La part del foc i els premis Llibres Anagrama 2021, 42 Revelació en català i el Premio Talento a bordo per Napalm al cor. A banda d’aquests reconeixements, un cop tens les obres publicades, amb quines anècdotes et quedes?
- Hi ha molta alegria en veure que el text que has escrit genera trobades. I és igual si són 3 o 10.000, l'important és que siguin reals i sinceres. I crec que així ha estat. Una vegada em van explicar que un grup d'amics va esdevenir grup d'amics a través de Napalm al cor, llegint el llibre. Van muntar un club de lectura per primera vegada per a llegir la novel·la i van deixar de ser un club de lectura per convertir-se en amics. Pensar que aquesta novel·la va generar una trobada tan transcendent és emocionant.
Una altra vegada, recordo que em va venir un noi i em va demanar que li dediqués el llibre a un altre noi que estava coneixent, quan li vaig preguntar el nom de la persona a qui li havia de dedicar, em va dir; "no el posis perquè estem en un moment tan inicial que no sabem cap a on anirà la cosa". Pensar que la literatura era una ofrena, un gest d'acostar-se a algú, que el llibre sencer podia ser una dedicatòria, va ser molt bonic. M'agradaria saber com ha acabat aquesta història.
"L'escriptura també és sempre aquest lloc com d'incomprensió, de destrobada, de confrontació"
- En què estàs treballant ara?
- Estic escrivint, més novel·la que poesia. Amb Napalm al cor vaig descobrir que explicar històries és molt bonic, i que les històries que m'interessa explicar ara les puc desenvolupar millor a través de la prosa, no tant a través de la forma del poema. Quan em poso a escriure no sé què escriuré i no sé què passarà amb els personatges que apareixen allà, ni amb aquells mons, ni amb aquells escenaris, ni amb res. Explicar què escric seria trair l'escriptura i, a la vegada, enganyar-vos totalment, perquè no ho sé ni jo.
- Utilitzes la improvisació constantment?
- Sí, la intuïció, el desig...
- Com et visualitzes en el futur?
- Quin terror haver de pensar en això! No hi penso mai. Fa cinc anys no pensava on voldria estar ara o què voldria fer, i ara tampoc ho faig. Així abraces l'obertura. D'aquí a cinc anys seré en un lloc que ara no puc imaginar. Aquest lloc tindrà molt a veure amb el que faré durant aquest període i amb el que m'interessarà l'any que ve, per exemple, i com que no ho sé… Potser m'interessa el teatre i em poso a escriure teatre o, qui sap, em munto un negoci d'enciams eco-urbans . Torno al vers de Gamoneda que t'he dit abans: "Me quedo con el presente que no es poca cosa".