Quarta i última entrega d’
Un pop al garatge, la sèrie d’articles que hem fet sobre les
xarxes dels candidats a l’alcaldia de Barcelona. Per sort aquest diari només em va encarregar que em fixés en els quatre alcaldables amb opcions reals de guanyar els comicis; ja que si ara m’hagués de posar a mirar l’Instagram d’Anna Grau o Daniel Sirera possiblement ho deixaria tot, em plantaria a la platja de la Mar Bella, m’arrebossaria el cos amb melmelada i
ganchitos i deixaria que 120 gavians m’esquincessin la pell i les entranyes. Aquest cop, torn per l’alcaldessa,
Ada Colau, l’única de la llista que
no està activa a Twitter, cosa que té
pros i
contres. Els contres, que perds presència a la xarxa on possiblement es fa més política –si és que se’n pot dir política, del que fan els polítics a Twitter–; els pros, que t’estalvies haver d’aguantar les impertinències d’usuaris que posarien en joc la salut física i mental de la seva iaia paralítica si això els fes sumar tres
likes.
Sense presència en aquest abocador de pensaments intrusius des del 2021 i amb una xarxa social,
Facebook, que s’ha convertit en un
mur de postals de l’estil bon-dia-torrades-plenes de-petons (o això diu la llegenda, perquè ningú s’atreveix a entrar-hi); el principal terreny de joc d’Ada Colau és
Instagram, un espai molt més
amable que Twitter, on les opinions controvertides o les pixades fora de test –com la mítica de Salvador Puig Antich– no són tan castigades o, en tot cas, queden eclipsades per centenars d’emojis ensabonadors d’argentins i gent del món de la cultura de Madrid.
Segurament per aquest motiu, el perfil d’Instagram de l’alcaldessa és el més treballat dels quatre aspirants amb possibilitats de governar la ciutat; i sens dubte és l’únic que transpira certa
autenticitat. En altres paraules, i potser m’equivoco, em puc imaginar Ada Colau demanant que un contingut es publiqui d’una manera o altra, o fins i tot agafant el mòbil i fent una foto per ella mateixa; cosa que Maragall i Trias, convertits en les respectives Giocondes dels Oompa Loompas que tenen per
community managers, clarament no poden dir. Però no tot són flors i violes per sopar.
Navegant pel
feed de l’alcaldessa és inevitable acabar topant amb la
cançó de la seva campanya,
Això sí que és culpa de Colau, un tema que, com tantes altres coses en aquesta vida, s’empara en la ironia per no haver d’afrontar la realitat, i no només parlo de la seva condició de
cagarro musical. “A les nostres campanyes no falta mai la rumba, el ball… i el sentit de l’humor!”, afirma l’alcaldessa; i és que sempre s’ha dit que el sarcasme i l’autoparodia són recursos molt sans i útils per desdramatitzar la vida. El que no se sol comentar tant, en canvi, és que també són una
via d’escapament simpàtica per no haver d’afrontar les nostres
carències i
mancances. Així, rere un “si et trobes l’ex per Barcelona [...] és culpa de Colau”, un “imaginem les cares de
haters i la patronal” o un “almenys ella sap ballar”, el que hi ha és una persona que amb un somriure a la cara s’estalvia parlar de l’impossibilitat d’accedir a l’habitatge, de la invasió d’
expats o de la situació del català a la seva ciutat.
Dit això, el plat fort de la proposta a xarxes de Colau ha estat el
pòdcast que es va inventar fa un mes i que té el nom menys original de la història del podcasting, “
Un cafè amb...”. Encara menys original va ser el
primer convidat, Marc Giró, una figura que en els darrers mesos s’ha convertit en el
comodí ideal per molar; només l’has de fer venir, deixar que parli i gaudir de l’espectacle amb la certesa que ell s’ho passarà encara més bé que tu, perquè si hi ha una cosa que a aquest bon home li agrada és escoltar-se. Sense ser jo un expert en comunicació, diria que l’alcaldessa té traça per encaminar-lo cap als temes que vol tocar –superilles, elits, estètica, no es podia saber–, però també demostra ser molt sapastre quan intenta colar les seves peripècies heroiques i presumptuoses cada cop que Giró li dona un nanosegon de marge entre frase i frase.
La proposta de Colau està bé i sens dubte
és dels pocs continguts frescos de la campanya de Barcelona, però també és cert que els següents convidats–Sílvia Abril, Andreu Buenafuente, Maria Arnal– tracen una línia d’interès descendent que culmina amb un episodi en què l’alcaldessa xerra amb les seves germanes; vídeo que probablement només t’interessarà si duus el carnet de Barcelona En Comú a la ratlla del cul, subjectat amb natja i natja, o si ets la mateixa Ada Colau.
Per fi un Tiktok amb criteri
Si hi ha una cosa que cal valorar de les xarxes d’Ada Colau –o de
Barcelona en Comú, que ve a ser el mateix–, és el seu
TikTok. I la raó és ben senzilla: el de l’alcaldessa és l’únic partit que ha entès que per
arribar a la gent jove el millor que es pot fer és entregar aquesta aplicació a una
persona jove i deixar que faci el que vulgui, encara que això impliqui que la majoria de boomers pateixin una embòlia cerebral de tercer grau cada cop que intentin interpretar vídeos com els següents.
Però alerta,
no ens precipitem. Estem dient amb això que la
millor estratègia per captar el
vot de l’electorat
jove és crear
contingut absurd a internet simplement perquè els fa gràcia? Doncs
sí, és exactament el que estem dient.
Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te'n subscriptor
hola