Lluís XIV, una trista vigència

Rep El Despertador cada matí al teu correu

"L'ús del català repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa". La frase podria ser d'ahir, del tribunal administratiu de Montpeller, però es va escriure, en un document oficial, ja fa més de 300 anys. Concretament, va quedar negre sobre blanc en un edicte reial del 2 d'abril de l'any 1700, titulat "Prohibició oficial de la llengua catalana". El va signar el monarca Lluís XIV, un Borbó despòtic que va pronunciar la frase de l'"estat sóc jo" i que, anys després, enviaria el seu net, Felip, a disputar als Àustries el tron d'Espanya. L'aconseguiria i acabaria regnant amb el nom de Felip V i aplicant la mateixa plantilla que el seu avi, però en aquest cas amb matriu castellana. 

No ve d'ara i no ha deixat de ser mai així el tractament que França, ja fos com a monarquia o com a república, en això no hi ha cap diferència, ha donat al català i a les altres llengües diferents del francès. El que va dir ahir el tribunal de Montpeller davant l'intent dels ajuntaments de la Catalunya del Nord de celebrar plens municipals també en català, que el francès és "la llengua de la República" i que no se'n pot "vulnerar la primacia", mostra de nou quin és el terreny de joc per al català, però també per al basc, el bretó, el cors o l'occità, que fa segles conformaven un ric patrimoni lingüístic que la república s'entesta a esborrar amb més èxit del que seria desitjable. "Llibertat, igualtat i fraternitat" és la divisa de França des de la seva revolució, però aquesta no s'aplica als seus ciutadans que tenen llengües diferents del francès. N'hi ha que són de segona perquè parlen el que despectivament les elits de París descriuen com a patois.

La tradició jacobina mai hi ha desaparegut i la globalització, amb la puixança de l'anglès i l'arraconament del francès com a llengua franca dels negocis o la diplomàcia al món, ha fet els francesos encara en més porucs i refractaris a la diversitat que continua atresorant el seu estat, un vell imperi declinant. El Tractat dels Pirineus de 1659, signat a l'Illa dels Faisans, a Euskadi, i que cedia territoris de la corona hispànica a França va dividir Catalunya, i les comarques del nord van quedar administrades per París. Des d'aleshores les revoltes contra els francesos es van succeir al Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i l'Alta Cerdanya, comarques que havien tingut un gran protagonisme i incidència en la vida catalana des de feia segles, i el rei va anar prenent diferents mesures per anorrear-ne la població i la seva parla fins a la prohibició definitiva del 1700 per part del Rei Sol. 

Una prohibició que, a diferència del que ha passat a Espanya, on hi ha hagut, gràcies a la persistència catalana i no pas a la generositat estatal, períodes d'oficialitat de la llengua que han permès dinamitzar-la, mai s'ha aixecat a França. Els reglaments municipals impugnats fa uns mesos pel govern francès —l'assumpte va acabar als tribunals perquè el prefecte va recórrer l'acord d'Elna que també havien pres Els Banys, Portvendres, Tarerac i Sant Andreu de Sureda— fan evident fins a quin punt el govern Macron, com els anteriors i segurament els que vindran, no estan disposats a fer que el català sigui massa més que un vestigi folklòric que, a molt estirar, es pugui ensenyar sense gaire suport públic a algunes escoles o parlar en l'àmbit privat. 

L'oficialitat —ens ho demostra el gaèlic— no salva una llengua. Però si no n'és, i per tant ni es fa necessària ni se li dona prestigi, no té un bon horitzó i és encara més difícil que se'n surti quan conviu amb una altra tan potent com el francès, el castellà o l'anglès. La realitat social i també la política de la Catalunya del Nord, sense una presència significativa de partits catalans, ja siguin autòctons o arrelats al sud, que en reivindiquin els drets col·lectius complica extraordinàriament el futur d'una llengua que el 2015 afirmava entendre el 61% de la població i que deia parlar el 35%. Per fer-vos la idea de com tracta la república les "singularitats regionals" us aconsello dos bons productes: l'impactant llibre Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, de Joan-Lluís Lluís, i el documental Catalunya Nord, la llengua enyorada, que farà que us plantegeu fins a quin les dades oficials sobre l'ús social són realment certes. 

Des de la Catalunya autonòmica poca cosa s'hi pot fer més enllà de donar suport polític i material a les entitats que, com la Bressola, Arrels o l'Òmnium local, lluiten de forma incansable per mantenir la llengua i la identitat de les comarques del nord. Els alcaldes afectats, alguns d'ells militants de partits francesos, començant pel d'Elna, difícilment aconseguiran estovar les autoritats estatals o tenir suport si desobeeixen, com es planteja fer Nicolas Garcia, si no poden convertir la causa del català en majoritària entre la població. 
 

---

Avui no et perdis

»França prohibeix l'ús del català als plens de la Catalunya Nord; per Lluís Girona.

» Junts s'escuda en ERC per esquivar el debat successori de Borràs abans del 28‑M; per Oriol March.

» El Parlament autoritza Antifrau perquè investigui presumptes irregularitats a la cambra.

» Collboni i Trias s'emboliquen per la «sortida de l'armari» del candidat de Junts.

» D'un corredor verd al carrer Aragó a un equip per combatre narcopisos: les 2.000 propostes de Maragall; per Carme Rocamora.

» La CUP recorrerà la decisió de la CCMA d'excloure‑la dels debats de Barcelona i Lleida; per Marc Orts.

» Junts insta a respectar la llista més votada a Girona mentre Guanyem, PSC i ERC apropen posicions per a un canvi. 

» Camí del 28‑M: què hi ha en joc a Badalona?; per Lluís Girona.

» Opinió: «La ministra de Gavà»; per Josep Huguet.

»​La dessalinitzadora del Foix es connectarà a les xarxes de Tarragona i Barcelona; per Arnau Urgell Vidal.

» Reportatge: El laberint del carrer: «És molt difícil accedir al mercat laboral i, alhora, regularitzar els papers»; per Joan Guzmán.

» Opinió: «No es parla prou de la salut mental materna»; per Alba Carreres.

» Bomba de Netflix: estrenarà una pel·lícula de terror apocalíptica ambientada a Barcelona; per Víctor Rodrigo.

» Les millors estrenes de sèries del maig que no et pots perdre a les plataformes.
 

---

 El passadís

Els socialistes innoven com cap altre partit en la posada en escena dels mítings. Fa temps que a la seu del carrer Pallars hi ha un gran videowall que fa més dinàmics els actes i les presentacions i la posada en escena de les intervencions de Salvador Illa es cuida fins al darrer detall. L'última és que als actes de gran format els socialistes hi han incorporat drons amb càmera per poder servir imatges aèries de tot el públic i dels oradors. Els van fer anar per primer cop la setmana passada, en l'acte al Fòrum amb Pedro Sánchez, Illa i el candidat de Barcelona, Jaume Collboni. Dilluns, Illa deia que n'estava molt satisfet. De l'acte i dels drons.

Vist i llegit

El filòsof Joan Burdeus escrivia ahir a Núvolun article que, com gairebé tots els que escriu, feia pensar. Era sobre Barcelona i els que van i venen de la ciutat, per viure o treballar i de quins efectes té la "resignació guai" d'haver-ne de marxar. "Expulsar els barcelonins del padró feudalitza, convertint la ciutat en un palauet pacificat per a la noblesa propietària i el clergat de consultors globals, mentre els serfs treballen a les oficines de dia i de nit tornen a dormir al camp", escrivia. I això, és clar, té efectes: "Els empadronats a la trenta-dosena corona no poden lluitar organitzats pel barri de Sants. Només una classe mitjana que s’hipoteca i vota al mateix lloc on penca pot lluitar perquè els anhelats efectes multiplicadors de la ciutat multipliquin les coses que han de multiplicar", denunciava. Barretada! I ara, que algú hi faci alguna cosa a partir del dia 28.

 L'efemèride

El 10 de maig del 1981, avui fa 42 anys, François Mitterrand guanyava les eleccions a la presidència de la República Francesa. Seria president 14 anys, dos mandats i no es mouria dels ideals jacobins. Feia 23 anys que la dreta governava i el guanyador era el candidat del Partit Socialista Francès, però era molt més que això. El PSF se situava a l'ala esquerra de la Internacional Socialista i anava de la mà del Partit Comunista. "La força tranquil·la" va ser el lema ideat pel publicista Jacques Séguéla en aquella campanya.

En el nou govern, l'esquerra va engegar moltes reformes: abolició de la guillotina, estatalització de part del sistema financer, increment del salari mínim... Després, la rosa socialista es pansiria. L'augment de l'atur va fer créixer el descontentament. L'hegemonia neoliberal als països occidentals va "aïllar" la França socialista. Els comunistes aviat van passar a l'oposició. Amb els anys, Mitterrand —culte i malèvol— va adoptar un color més gris, mentre sortien a la llum episodis desconeguts (com la relació amb Anne Pingeot, amb una filla, Mazarine) o la seva joventut conservadora i el vincle amb el règim col·laboracionista de Pétain. L'home que volia "canviar la vida" havia reescrit la seva. "Un cínic que escriu bé", el va definir un dia Manuel Vázquez Montalbán. Mitterrand, que va morir el 1996, tenia una mala llet còsmica, com va demostrar en un debat el 1988 amb el dretà Jacques Chirac en un fragment que podeu recuperar aquí. 

 L'aniversari

El 10 de maig de 1960, avui fa 63 anys, va néixer a Dublín, a la República d'Irlanda, el cantant Paul David Hewson, més conegut com a Bono. És el líder dels U2, un grup de rock fundat el 1976, encara en actiu i un dels més exitosos a la dècada dels 80 i 90. A més de guanyar Grammys i vendre milions de discs, el grup irlandès s'ha dedicat a causes solidàries d'arreu del món. El grup ha gravat 14 àlbums. Us deixo amb la seva cançó Sunday Bloody Sunday, que denuncia la repressió a l'Ulster, en aquest cas de la massacre de Derry, i que encara fa esborronar amb el seu missatge contra la violència.

 ​Fes clic aquí per rebre'l