Pasqual Maragall, la història més brillant de Barcelona

La societat catalana està dividida en molts àmbits, esquerra versus dreta, unionisme enfront independentisme, sobiranistes pragmàtics versus unilateralistes, defensors d'una política d'emprenedoria respecte els qui propugnen el decreixement. Però potser hi hagi un llegat entorn del qual es podrien reclamar si no la unanimitat, sí la immensa majoria d'opinions. El llegat de Pasqual Maragall ha assolit un sorprenent consens. L'esperit de la Barcelona maragalliana és reclamat per un ampli ventall de l'espectre polític. Aquesta és la principal victòria de l'exalcalde i expresident, reivindicat encara aquesta setmana per les forces d'esquerres de la ciutat per la seva defensa pionera de moure's per la ciutat sense cotxe.

L'alcaldia de Pasqual Maragall (1982-97) va transformar Barcelona. No va ser, certament, l'obra d'un home sol, sinó que Maragall va saber personificar un moment i una necessitat de la ciutat. La puixança del nou moviment veïnal, foguejat en les lluites contra l'especulació urbanística, va generar un pòsit que ja es va fer avinent en els darrers ajuntaments predemocràtics, en especial el de Socias Humbert. 

De fet, es va trobar amb l'alcaldia d'una manera que va tenir alguna cosa d'accidental. Les esquerres havien guanyat les primeres eleccions municipals després de la dictadura, el 1979. Ho havien fet a Barcelona, a Catalunya i a bona part del conjunt de l'Estat. La designació de Narcís Serra com a ministre de Defensa a finals del 1982 va convertir Maragall en alcalde.

No s'ha subratllat prou la transcendència històrica dels ajuntaments democràtics en l'evolució del país sortit de la dictadura. Des de finals dels setanta, les ciutats i pobles de Catalunya van canviar de rostre. Des dels anys de la República, amb alcaldes mítics com Carles Pi i Sunyer, no s'havia produït una simbiosi entre governants i ciutadans. Amb Maragall, l'aposta estratègica per la transformació urbana es va dur a la realitat. 

L'aliança contradictòria amb Samaranch

L'aposta maragalliana no va ser exactament revolucionària sinó reformista. I no hauria sortit tan bé sense les aliances de tot ordre que es van haver de teixir, començant per un Estat que va veure amb desconfiança la proposta delsJocs del 1992, continuant per una coalició del poder polític amb el món empresarial i acabant amb un Joan Antoni Samaranch al cim del poder olímpic. La bona entesa entre alcalde i exjerarca franquista va donar llums i ombres, però va ser un èxit que va contribuir a transformar Barcelona. 

La transformació va tenir en la muntanya de Montjuïc un dels grans centres neuràlgics, passant de tenir un estadi i unes piscines a un complex esportiu simbolitzat per l'anella olímpica. L'skyline de la ciutat va canviar, de la torre de Collserola al Palau Sant Jordi, del nou barri de la Vila Olímpica a la reurbanització de la Diagonal i de la Vall d'Hebron.

L'obertura al mar va simbolitzar la redefinició d'una nova Barcelona. El paper jugat per tot una escola d'urbanistes, d'Oriol Bohigas -sens dubte la figura més emblemàtica- a Joan Antoni Acebillo va ser cabdal per rentar la cara de la ciutat i fer que els ciutadans toquessin amb les mans els espais que els havien estat arrabassats, dels nous centres cívics a les grans places i els parcs públics. A més, l'estètica de la nova ciutat va venir acompanyada de l'ètica. Ja l'organització dels Jocs es va caracteritzar per una gestió eficaç i transparent.   

De la poesia al futur imaginat

Pasqual Maragall afegia a la seva acció el fet de ser net d'un dels grans poetes catalans, somiador com ell de realitats plasmades com va ser Joan Maragall. Quan el futur alcalde va néixer a Barcelona el 1941, l'avi ja feia trenta anys que era mort. Però en aquella casa era ben viu el seu record. Com ho era el nervi catalanista i transformador del llinatge, ben preservat pels pares, Jordi Maragall i Basi Mira. Pasqual Maragall va fer Dret i Ciències Econòmiques a la UB i es va empeltar de modernitat i nou urbanisme al Nova York dels anys seixanta. 

Va conèixer de prop l'Ajuntament de Barcelona dels anys franquistes, quan l'alcalde era Josep Maria de Porcioles, per qui en algun moment va mostrar respecte. Potser compartien ambició, però era una ambició diferent. I a mesura que la trajectòria política de Maragall avançava, la influència de l'avi poeta es feia cada cop més determinant. 

L'any 1997, de manera inesperada, Pasqual Maragall va anunciar que deixava l'alcaldia. Començaria aleshores una nova cursa transformadora, aquest cop amb la mirada posada en la política catalana i la voluntat de donar-hi un tomb després de dècades de règim pujolista. No va ser a la primera, però el 2003 Maragall assumia la presidència de la Generalitat al capdavant del primer govern tripartit. l que vindria seria ja una altra història. Corrent contra el temps, el 2006 Maragall va ser aturat per un context polític endimoniat i per una malaltia que el va deixar fora de circulació. 

Com a president, encara se n'ha de fer un balanç, tot i que va ser també transformador i intuïtiu, oferint una nova manera d'encaix amb Espanya i assenyalant apostes de futur que van ser ridiculitzades en el seu moment i que el temps dirà si no eren també pensades intel·ligents, com l'Euroregió. Però com a alcalde, ja ningú li nega, ni tan sols els grans detractors d'ahir, haver construït amb les mans la història més brillant de Barcelona.