06
de maig
del
2023
Actualitzat
a les
8:17h
És possible que la figura de Josep Maria Socias Humbert (1937-2008) hagi quedat difuminada entre dues llargues etapes històriques de la ciutat de Barcelona, la dictadura i la ciutat reconstruïda amb la democràcia i les llibertats. Però seria injust que aquesta sèrie sobre els alcaldes històrics de la ciutat oblidés un governant que no va ser precisament un parèntesi.
Socias no respon a categories previsibles. Ni va ser un combatent antifranquista ni un oportunista del règim que, veient-les venir, va posar-se ràpidament al dia. Nebot del pintor Manuel Humbert, que va destacar com a dibuixant del setmanari Papitu, l'exalcalde es va formar com a jurista a la Universitat de Barcelona els anys cinquanta. Pels patis de la UB s'hi movien aquells anys figures com Josep Maria de Loperena, Miquel Roca, Joan de Sagarra, Lluís Permanyer o Sebastià Auger, futur editor de Mundo Diario.
Socias no amagava que pertanyia a Falange, tot i que sembla que ja en aquell moment mostrava distància envers els sectors ortodoxos del Movimiento. Amb els anys, faria carrera en l'estructura de l'Organització Nacional Sindicalista, és a dir, el sindicat vertical. Allí coincidira amb figures d'una sintonia ben diferent als Sagarra i Loperena. La coneixença amb Rodolfo Martín Villa seria clau en la seva carrera, sent un dels seus homes de confiança, molt abans que el dirigent franquista fos designat governador civil de Barcelona a les acaballes de la dictadura.
Adscrit als sectors reformistes del règim, Martín Villa va considerar que era l'home ideal per governar Barcelona durant la Transició. La ciutat havia sortit feia poc del llarg mandat de Josep Maria de Porcioles (1957-73), caracteritzat per un creixement urbanístic sense control, l'enriquiment ràpid de grups de promotors i una reorganització del moviment veïnal. Els anys finals del règim a Barcelona van ser contradictoris: un intent d'obertura política amb l'alcalde Enric Massó (1973-75), empresari aliè al porciolisme; un retorn a l'immobilisme que va representar Joquim Viola (1975-76); i un intent reformista amb Humbert, designat el desembre del 1976.
L'exalcalde va arribar a l'Ajuntament per preparar el terreny al que serien les primeres eleccions democràtiques als municipis. Era considerat una peça dels governs d'Adolfo Suárez i la UCD. Però es va trobar una ciutat convulsa, amb uns moviments ciutadans que exigien ser partícips de la gestió. Socias ho va entendre de seguida i, hàbil i sensible, va obrir les portes de la Casa Gran. Entre 1976 i 1979, l'alcalde va passar de ser el darrer jerarca del règim al primer regidor de la Barcelona democràtica.
De l'adquisició de sòl a governar per a tothom
Socias va emprendre decisions històriques. Va optar per l'adquisició de sòl que després va ser molt útil per als primers governs municipals elegits, amb la compra per part del consistori de més de 60 hectàrees, des de la Meridiana a l'Espanya Industrial, dels terrenys que Renfe tenia al Clot al parc de l'Oreneta. Va començar a idear les transformacions que es farien al Raval.Va imprimir un canvi radical de segell, amb reunions amb membres de l'associacionisme, en el que avui seria titllat de populisme. Però l'alcalde va entendre el moment i va sortir del despatx. No es podia tornar a l'etapa de Porcioles. I va començar a integrar figures de l'oposició democràtica al cartipàs. L'urbanista Joan Antoni Solans va ser cridat a la Casa Gran. L'escriptor Joan de Sagarra va quedar astorat quan un dia Socias li va proposar ser delegat de Cultura. I precisament a Cultura van passar coses sorprenents dins d'un ajuntament que, sobre el paper, responia encara als esquemes franquistes: Ovidi Montllor va cantar al Tinell, el bibliotecari catalanista Jordi Rubió i Balaguer va ser guardonat, i el fons eròtic de Picasso va ser mostrat al museu del carrer de Montcada.
En aquest temps, Socias també va canviar. Empeltat de la societat barcelonina que s'estava aixecant, va acabar sentint-se més atret per les forces d'oposició que per les que l'havien dut a l'alcaldia. El gener del 1979, a pocs mesos de les primeres municipals democràtiques, va renunciar al càrrec. El va succeir Manuel Font Altaba, un altre heterodox, que poc després entraria a militar a ERC.
Socias no tornaria al primer pla i estaria molts anys en un cert ostracisme polític, dirigint el seu bufet professional. No va amagar la seva proximitat al PSC. Una manera d'entroncar -ell que venia del sindicalisme vertical- amb la nova Catalunya democràtica que també va contribuir a portar. Un càncer de pulmó se'l va endur el 2008.