Josep Maria de Porcioles, l'elit que va pactar amb Franco

Josep Maria de Porcioles va ser "l'alcalde" de la Barcelona franquista. Sens dubte, la seva va ser la figura més carismàtica de les que van ocupar el càrrec durant la dictadura. Cap altre va tenir la seva ambició, tant personal com de ciutat. La seva personalitat el diferencia clarament de la resta d'alcaldes, en la seva majoria personatges grisos i mesells, sotmesos a les exigències d'una dictadura que, a més, suportava poc cap tipus d'heterodòxia. 

L'historiador Josep Lluís Martín Berbois va publicar recentment Josep Maria de Porcioles. Biografia d'una vida singular (Editorial Base), un estudi que ofereix una visió completa, amb episodis certament sorprenents, del personatge. Per a la història de Barcelona quedarà per sempre l'acció d'un governant amb pocs escrúpols, vinculat a l'etapa del desarrollisme i l'especulació urbanística. Un jerarca cínic i disposat a totes les mudances polítiques. Però el barrut que no va tenir problemes per lligar política i negocis, escombrant cap a casa, en aquest cas cap a la seva notaria de la Gran Via, va ser també un home complex.

Un dels qui fou un dels seus principals col·laboradors, Albert Serratosa, un catalanista dels anys difícils que seria regidor de CiU amb la democràcia, definia Porcioles com "el català més llest que havia conegut". Militant catalanista en la seva joventut, l'exalcalde va tenir sempre enemics acèrrims dins del règim franquista. Certament, Porcioles convida al debat i no facilita lectures fàcils. Però és això suficient per presentar-lo com a precedent de la Catalunya sorgida de la lluita per les llibertats?   

Un supervivent entre faccions

La vida de Porcioles (1904-93) va ser la d'un jove jurista gironí que va créixer seguint el batec del moviment catalanista. Adscrit a la Lliga de Francesc Cambó, va establir-se a Balaguer com a notari els anys trenta, sent un dels dirigents més brillants de la dreta catalana de les terres ponentines en aquells anys. En el moment d'esclatar la Guerra Civil, es va negar a adherir-se al moviment militar quan així li va proposar un oficial complotat amb els rebels. Aquest fet i el seu conegut catalanisme a Balaguer van fer que fos sempre vist amb hostilitat des de sectors de l'extrema dreta i de Falange.

Va ser empresonat a la Model durant la guerra per ser un home de dretes, però va poder ser alliberatdesprés d'un judici, marxar a l'exili i passar a zona franquista. Amb el triomf de Franco el 1939, va haver de respondre pel seu passat catalanista i fou també processat. Aleshores va mobilitzar Déu i ajut, aconseguint que sectors conservadors i eclesiàstics testimoniessin en favor seu. De seguida es va refer, sent nomenat president de la Diputació de Lleida.

Cap a Barcelona

Va obtenir plaça de notari a Barcelona després d'una pugna en què sembla que va haver de competir amb un altre jove i ambiciós fedatari: Blas Piñar, futur líder de la facció més ultra del franquisme. Va exercir com a director general del Notariat gràcies a la seva amistat amb un altre exmembre de la Lliga adherit al règim i ministre, Eduardo Aunós. El 1957 va ser designat alcalde de Barcelona. Perquè això es produís van haver de passar moltes coses: la mediocritat de l'administració municipal, el desgast dels alcaldes que van anar succeint-se aquells anys, de Miquel Mateu al baró de Terrades, funcionaris llagoters, mentre s'estenia el malestar social, les vagues de tramvies del 1951 i el 1957, que van espantar el règim. 

Especulació, Jocs Florals i Museu Picasso

L'alcaldia de Porcioles es va consolidar de la ma del triomf dels joves quadres tecnòcrates, molts d'ells membres o propers a l'Opus Dei, organització de la qual se'n sabia aleshores molt poc. Laureano López Rodó estava al davant del grup, crescut a l'entorn de l'almirall Carrero. Homes amb camisa blanca, enfront les camises blaves falangistes. Una aliança que va permetre a Porcioles derrotar les resistències contra ell dels més ultres, com el governador civil Acedo Colunga. 

L'alcalde va simbolitzar el triomf d'una classe ascendent que va fer l'agost mentre la ciutat creixia. Això sí, sense manies, del Turó de la Peira a la Mina. Un desarrollisme despietat, on molts no van tenir sort, com els ofegats en els aiguats del 1962. Un sector negocis del règim va olorar el diner fàcil i l'alcalde el va protegir. Josep Lluís Martín explica en el llibre esmentat l'abast del problema migratori que una ciutat com Barcelona va haver d'afrontar, amb l'arribada de més de 260.000 persones a la ciutat la primera dècada de la dictadura. Una xifra que en els anys 1950-75 creixeria fins als 100.000 anuals, la gran majoria provinents del camp espanyol i amb qualificació escassa.

Francesc Candel va deixar escrites pàgines memorables de la Barcelona d'aquells anys, mentre un nou urbanisme -amb noms com Oriol Bohigas- denunciava la manca d'una política urbana integral, mentre s'estenia l'especulació, amb la construcció d'edificis amb materials dubtosos, barraquisme i marginalitat, tot amanit amb unes regulacions de màniga ampla que van obrir la porta a construir en els sobreàtics.

En paral·lel, Porcioles jugava la seva partida política, qui sap si somiant en esdevenir un dia alguna cosa més que alcalde franquista. Era el Porcioles que ballava sardanes, que impulsava uns Jocs Florals edulcorats -els de veritat se celebraven a l'exili- i que va fer possible museus com el Picasso o la Fundació Miró.

Va ser Porcioles qui va assolir les anomenades tres C: el retorn del castell de Montjuïc a la ciutat, la compilació del Dret Civil català i la Carta Municipal del 1960, que tant poder donava a l'alcalde. Era el Porcioles que protegia alguns fills de les famílies catalanistes, com els Maragall. Els qui vulguin justificar l'actuació de Porcioles, trobaran material per fer-ho. 

Polèmica fins a la mort

El porciolisme dels darrers anys va haver d'afrontar una oposició creixent. Els anys seixanta van ser també els d'un moviment veïnal organitzant-se cada cop més combatiu. També en els mitjans, tot i sotmesos a censura, eren cada cop més habituals les crítiques a la gestió municipal. El que no es podia dir sobre el règim polític es tolerava si es parlava de plans urbanístics o especulació. L'alcalde, a més, havia acumulat massa enemics. A la pressió creixent de veïns i urbanistes -amb un llibre que va fer furor, Barcelona, ¿adónde vas?, d'Eduard Moreno i Francesc Martí-, s'afegien també sectors del falangisme i l'entorn d'un Manuel Fraga hostil als tecnòcrates de l'Opus que protegien Porcioles. Finalment, el maig del 1973, Porcioles va ser rellevat. 

Mai més tornaria al primer pla. Però la seva figura seguiria planant per la memòria barcelonina. Fins a la seva mort, el 1993, i encara després. Un elogi fet per l'alcalde Pasqual Maragall amb motiu del seu funeral, el 1993, va desfermar nova polèmica. Havia estat Porcioles un precursor de la Barcelona sorgida amb les llibertats recuperades? En aquell moment, va ser l'escriptor Manuel Vázquez Montalbán, en un article titulat La neteja ètnica dels senyorets, qui va sortir al pas dels intents de rehabilitació. Vázquez Montalbán, admetent que l'exalcalde no pertanyia als matarifes del règim, va recordar el "col·laboracionisme" porciolista com a mostra dels qui "demanaven almoina al dictador i pietat per a la Catalunya equivocada". I concloïa de manera demolidora: "Només és perfecte aquell crim que no se sap si ha estat comès". Vázquez Montalbán dixit.