Una reunió amb Obama

Rep El Despertador cada matí al teu correu

El Govern va ser ahir font de titulars. En primer lloc, perquè va decidir cessar a la directora general de Funció Pública. Es discutible si n'hi ha prou, però no ho és que la situació viscuda amb les oposicions va ser greu i que, per tant, calia actuar i assumir responsabilitats. I s'ha fet. Del caos de les proves, però, se n'hauria de treure un aprenentatge que obliga a actuar sempre en conseqüència, més en el cas d'un govern d'esquerres: externalitzar és delicat i no hauria de ser la norma a l'administració sinó l'últim recurs, més encara quan no se'n fa un seguiment directe i amb garanties. Ahir també van tenir protagonisme el xec universal de 100 euros per material escolar per a tots els alumnes de primària sense distició de renda i el debat sobre la sequera.

L'executiu d'ERC intentava posar també el focus en el mal funcionament dels trens de rodalies, que ahir es va fer de nou evident en una greu incidència a la línia R2 sud. Al pas que anem, la notícia serà el dia que no hi hagi incidències en el servei. La ineficàcia del govern espanyol per gestionar-les -amb planificació, inversió i execució- és de les que fan època. Els republicans han intentat en aquesta legislatura, i en alguns moments semblava que els socialistes s'hi posaven bé a Madrid, negociar un traspàs que l'Estatut va deixar mal resolt, ja que afectava el servei però no la infraestructura. Serà tema de campanya —sobretot d'Esquerra en el seu intent de fer forat a l'Àrea Metropolitana de Barcelona— i el PSC, el partit de la ministra de Transports, l'exalcaldessa de Gavà Raquel Sánchez, haurà de capejar el temporal. Dic capejar el temporal perquè d'explicacions -o excuses- raonables ja no els en queden i d'aquí al 28 de maig no es resoldran anys de poca inversió i mala gestió. 

Però ahir encara s'arrossegaven del cap de setmana els concerts de Bruce Springsteen, que va arribar a Barcelona acompanyat del director de cine Steven Spielberg i del matrimoni Obama, que venien de cap de setmana. La presència de l'expresident americà va generar comentaris també perquè no va tenir interès a reunir-se amb cap autoritat del país, de la ciutat o estatal. Des de Junts van lamentar, per exemple, que no s'hagués fet tot el possible per propiciar una trobada o fins i tot es va afirmar que amb Jordi Pujol o Artur Mas -no es va dir res de Carles Puigdemont i de Quim Torra- hauria estat diferent. La portaveu del Govern, Patrícia Plaja, va ser preguntada pel tema i va concedir que els contactes per reunir-s'hi aprofitant el cap de setmana de turisme per Barcelona "no van fructificar". Des de l'entorn del president es puntualitzava, però, que no es va demanar explícitament cap trobada, sinó que es van limitar a posar-se a la seva disposició pel que calgués, a més de facilitar el dispositiu de seguretat. La visita era privada.

L'assumpte és, segurament, poc rellevant, però també pot ser il·lustratiu de quin paper ocupa Catalunya al món i el debat obliga a plantejar-se si s'està o no disposat a assumir els costos de les apostes polítiques, a més del principi de realitat de les relacions internacionals quan hi ha estats pel mig. És evident, per exemple, que Pujol era hàbil en aquest assumpte i també que el movia l'anhel de projectar una Generalitat amb més poder del que realment tenia. Això darrer ho han lamentat alguns dels seus successors, tips de rebre manifestacions a la plaça de Sant Jaume contra una Generalitat mal finançada i amb poders limitats i delerosos que les protestes fessin cap a la delegació del govern espanyol. 

Pujol tenia, a més, un relat particular. Que era el seu -i que després va evolucionar-, que interessava al govern espanyol i que avui ofendria a una part molt majoritària de l'independentisme si el fes un president. El discurs de Pujol -només cal consultar les hemeroteques dels seus anys de govern- presentava Catalunya com un model d'èxit i de convivència, una vella nació que havia aconseguit mantenir la seva personalitat i encaixar en el marc d'una Transició i una Constitució espanyola en la que havia estat implicada i determinant. Tret d'algunes anècdotes protocol·làries als viatges -sovint magnificades-, a l'estranger Pujol no esmenava Madrid i exhibia bona relació amb la Corona.

En el cas de la reunió de sis minuts amb George Bush a la Casa Blanca el 1990 va caldre, a més, pagar a un lobby americà per poder-la organitzar. La crònica de la trobada de José Antich a El País explica que, en aquest temps breu, Pujol va poder elogiar la Transició just quan els països de l'Est obrien processos similars després de la caiguda del mur. El relat imperant sobre la Transició és avui crític a Catalunya i continua sent complaent a Madrid. Sobre aquell viatge a Washington us aconsello també l'exercici d'arqueologia que, anys després, va fer-ne Maiol Roger a l'Ara. Les versions quadren.

És evident que si Aragonès es reunís avui amb Obama o amb qualsevol altre líder mundial no podria dir el que Madrid vol sentir sobre el passat recent o el moment actual amb les ferides del procés encara obertes, el Catalangate o la negativa del govern central a negociar un referèndum. Com tampoc ho podien fer Puigdemont, Torra o Mas des del 9-N, quan es va atiar el conflicte amb l'Estat i el van deixar de rebre a les cancelleries i a Brussel·les. Com a periodista, la tardor del 2013 vaig poder acompanyar Mas, aleshores president, a Israel i a l'Índia. A tots dos països el van rebre ministres i els viatges van tenir un bon balanç comercial a més de polític. El president no es va treure del damunt, en cap moment, els respectius ambaixadors espanyols, Fernando Carderera i Gustavo de Arístegui. L'aleshores president aprofitava encara una inèrcia d'anys que va situar Catalunya al món com un agent regional fiable i motor d'Espanya en contrast, per exemple, amb el que passava a Euskadi.

Això feia que la diplomàcia espanyola s'hi posés bé i que facilités -dins d'un ordre- l'agenda exterior i fotos amb emperadors del Japó o presidents alemanys, per exemple. Ho facilitaven ells perquè els estats -i els seus dirigents- tenen la mania de relacionar-se amb els estats, si més no públicament i a l'hora de fer-se fotos. En els primers anys del govern Mas, a més, també va ajudar-lo que optés per situar al capdavant de l'aparell exterior català, aleshores molt més petit que l'actual, dos diplomàtics espanyols molt ben connectats amb el PP: Senén Florensa com a secretari d'Exteriors —encara no tenia rang de conselleria— i Joan Prat com a delegat a Brussel·les.      

A Mas, tot això se li va acabar el 9-N i els que han vingut tampoc ho ha tornat a tenir. Les reunions cancel·lades a última hora, les negatives a una foto o el desistiment han estat a l'ordre del dia malgrat que sí que ha funcionat, per exemple, la diplomàcia pública o els contactes amb representants polítics amics, com és el cas de la trobada d'Aragonès amb la líder de l'emergent Sinn Féin o les de Torra o Puigdemont amb els presidents d'Escòcia o Flandes, respectivament. Només la recuperació de les relacions amb el govern espanyol, que no de la confiança política, ha facilitat que l'actual president hagi estat rebut de nou a Brussel·les podent explicar també l'espionatge a l'independentisme. Escoltar i prou, però.

De les relacions internacionals se'n poden fer lectures voluntaristes o oportunistes, però la seva lògica és freda i l'agenda pública i les fotos de qualsevol president de la Generalitat estaran, mentre no sigui un cap d'Estat, condicionades per la relació amb Espanya, un país ben incardinat internacionalment. El comportament de la Unió Europea o dels Estats Units amb el procés haurien d'haver servit per entendre-ho una mica millor. "Portar-se bé" no garanteix una foto amb Obama ni amb cap altre líder, però esmenar de forma total o parcial l'Estat i els seus aparells la fa directament impossible. 
 

---

Avui no et perdis

»Aragonès va intentar reunir‑se amb Obama: «Els contactes no van fructificar»; per Oriol March.

» Opinió: «Sort de Montserrat»; per Joan Foguet.

»Els alumnes de primària rebran un xec de 100 euros per gastar en material escolar; per Irene Montagut.

» Entre la incertesa i el descontrol: el caos en les oposicions a la Generalitat, des de dins; per Bernat Surroca.

» La veu de Nació: «​Ivan Lendl i les oposicions»; per Joan Serra Carné.

» Renúncia en bloc de la candidatura de Junts a Fonollosa per «fortes pressions»; per Pere Fontanals.

» La CUP acusa la Junta Electoral de «racisme» per la impugnació de vuit candidatures.

» Com saber si m'ha tocat formar part de la mesa electoral per a les eleccions municipals del 28‑M?

» Els comuns reclamen un canvi de llei als pisos turístics: reduccions massives i llicències de tres anys; per David Cobo.

» El consens per la sequera s'obre pas al límit mentre s'eleven les restriccions; per Carme Rocamora i Oriol March.

» Catalunya necessita 10 episodis de pluja com el del cap de setmana per superar la sequera; per Arnau Urgell Vidal.

» Els cinc escenaris de la sequera i les limitacions a l'ús d'aigua que comporten; per Arnau Urgell Vidal.

» Crònica: L'endemà del crim a Sant Hipòlit de Voltregà: «Estem en xoc»; per Irene Giménez Vinyet.

» Opinió: «Millora o no?»; per Alessandra Palomar.

»Canadell entra de ple en la batalla per la Cambra; per Pep Martí.
 

---

 El passadís

El procés que ha de dur a la renovació de les cambres catalanes ja s'ha engegat i culminarà el setembre vinent amb les eleccions que celebraran aquestes tretze corporacions. El Govern ha aprovat aquest dimarts el decret que ho regularà. Totes les mirades estan concentrades en el que pugui passar a la Cambra de Barcelona. Fa uns dies es va saber l'empresa que gestionaria el vot electrònic. En les anteriors eleccions va ser la catalana Scytl la que va fer-ho. Una sentència judicial va considerar que l'administració tutelant, la Generalitat, no havia blindat amb prou garanties el vot digital, generant-se confusió en un seguit de vots nuls i donant lloc a litigis judicials. El 2019 era el primer cop que es podia votar electrònicament a la Cambra.

El Consell de Cambres ha escollit una filial d'Indra, Minsait, per gestionar el procés en aquesta ocasió, com es va anunciar fa uns dies. Però el cert és que va ser després d'un procés de concurrència frec a frec amb Scytl, que va estar a punt d'imposar-se de nou davant la multinacional espanyola que està participada pel govern central i que té com a president Marc Murtra. Scytl té també prestigi, sent proveïdor en 800 comtats dels Estats Units en les eleccions del 2020. En tercera posició per organitzar el vot electrònic a la Cambra va competir una companyia xilena, descartada en l'inici del procés. 

Vist i llegit

No és Homeland, però també va d'espies i de països àrabs i de molta acció. I, a més, és real. Ho explica el The New York Times. El passat gener, l'Iran va condemnar a mort el seu antic viceministre de Defensa. Era el càrrec del govern de més rang que s'executava des de 1982. Aleshores, ja es va afirmar que podria haver estat espia del servei secret britànic, però també es concedia que tot pogués ser només una purga política entre faccions del país. Ara, una investigació del diari afirma que, en efecte, era espia, i molt rellevant. Documenta les seves activitats durant anys, que va informar sobre plantes d'enriquiment d'urani, sobre científics de la indústria militar del seu país -alguns assassinats per Israel després-, i que va ser desemmascarat per la intel·ligència russa. La feina d'investigació és de Farnaz Fassihi i Ronen Bergman després d'entrevistar-se amb fonts diplomàtiques i militars americanes, angleses, israelianes, alemanyes i iranianes. No passa només a la ficció.  

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1937, fa 86 anys, esclataven els Fets de Maig. Les tensions entre les faccions republicanes en plena Guerra Civil (la discussió sobre si la prioritat era fer la revolució o guanyar als feixistes) van enfrontar la Generalitat, Estat Català i els comunistes amb els anarquistes de la CNT i la FAI i el POUM. Les tensions, amb enfrontaments armats i mig miler de víctimes mortals, van durar quatre dies i es van resoldre a favor dels primers, més partidaris de l'ordre, però la moral del bàndol legítim se'n va ressentir i l'ambient a la rereguarda també. Llegiu aquest reportatge per saber-ne més. I així ho recreava la pel·lícula Terra i llibertat, del director anglès Ken Loach, d'idees trotskistes.

 L'aniversari

El 3 de maig de l'any 1934 va nàixer a Egipte, fill de pares jueus-grecs, el cantant Georges Moustaki, una de les veus més compromeses i populars de la cançó d'autor contemporània. L'hem recordat en aquest recull de les seves cançons, moltes d'elles versionades al català per Marina Rosell, amb qui va tenir una estreta relació fins a la seva mort l'any 2013.

 ​Fes clic aquí per rebre'l