01
de maig
del
2023
La Segona República va venir de la mà d'unes eleccions municipals a tot l'Estat, l'abril del 1931. A Catalunya, el triomf de les candidatures republicanes va ser aclaparador. Mentre Francesc Macià esdevenia president de la Generalitat, el nou partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) assolia el govern municipal de Barcelona. En aquells anys, van ser diversos els alcaldes, però probablement va ser Carles Pi i Sunyer la figura més emblemàtica i qui va simbolitzar la il·lusió col·lectiva d'aquella etapa.
L'Ajuntament de Barcelona no es trobava el 1931 en la millor de les situacions. El consistori havia d'afrontar un fort endeutament. La ciutat venia de l'Exposició del 1929, que havia deixat la hisenda municipal escurada. A més, fins a l'Estatut del 1932, la Generalitat no tenia regulades les seves competències. Jaume Aiguader, el primer alcalde republicà, i després Pi i Sunyer, elegit després de les eleccions del gener del 1934, van haver d'afrontar el tema del deute, racionalitzant la gestió, enfrontant-se a l'especulació i fent una aposta per la creació de noves escoles municipals.
Però el pas de Pi i Sunyer per l'alcaldia va ser accidentat. Fill d'una família de metges i dirigents republicans (l'avi, Francesc Sunyer, va ser ministre d'Ultramar durant l'efímera Primera República), va cursar estudis d'enginyeria i va ser un dels professionals que va treballar per la Mancomunitat com a director de l'Institut de Mecànica Agrícola. Catalanista ferm, va militar a Acció Catalana, partit nacionalista i de centre esquerra, que va abandonar el 1932 per ingressar a ERC.
Quan Barcelona va fer costat a la Generalitat
Els anys 30, la Generalitat tenia potestat de convocar eleccions municipals i Pi i Sunyer va ser el candidat d'Esquerra en les de 1934. Les va guanyar, però el seu mandat es veuria marcat pel Sis d'Octubre. Aquell dia, Lluís Companys va proclamar l'Estat Català després que a Madrid es constituís un govern de dretes del qual formava part la CEDA, formació molt conservadora que no s'havia adherit a la República. Pi i Sunyer es va alinear amb Companys. Les tropes de capitania general que van ocupar el Palau de la Generalitat també van penetrar a l'Ajuntament, que va ser dissolt.L'alcalde va compartir la sort del president. Tots dos foren empresonats durant gairebé un any i mig. Les eleccions de febrer del 1936, amb la victòria del Front Popular, tots els presos polítics foren alliberats i Pi i Sunyer va tornar a l'alcaldia. Però la normalitat era tan sols aparent. Només uns mesos després, va esclatar la Guerra Civil.
Una ciutat al servei dels ciutadans
Per aprofundir en la gestió dels ajuntaments republicans d'aquells anys, és útil la tesi d'Alexandre Solano sobre aquell període que podeu consultar aquí. Solano explica l'obra d'Aiguader i Pi i Sunyer, que va consistir bàsicament a posar ordre en l'administració municipal, pensant en les necessitats de la majoria de la població. Això pot semblar sorprenent, però fins aleshores no era així. Així es va fer amb el codi de circulació, considerat referencial per tot l'estat, o en la creació d'una xarxa de transports públics -amb vuit línies d'autoòmnibus- que fins aquell moment obeïen als interessos de les companyies. Es va plantejar la conveniència de construir cases barates i es va plasmar en la Casa Bloc, símbol d'una arquitectura amb vocació social. Amb Pi i Sunyer es redueixen els 157 nivells de sous existents a una tercera part i el consistori crea una borsa de treball per respondre a l'atur obrer. S'estableix l'obligació de conèixer el català a l'Ajuntament. El darrer alcalde de Barcelona seria Hilari Salvadó, un dirigent d'ERC d'origen humil, de la Barceloneta, sovint oblidat, que va ser qui va afrontar els pitjors bombardejos de la Guerra Civil.
La trajectòria de Carles Pi i Sunyer va ser llarga i amb molts vessants. El 1937, va abandonar l'alcaldia per exercir com a conseller de Cultura. Va ser ell qui va protegir la gent de la cultura en la fugida i l'exili, el 1939. També va ser breument ministre de Treball. Després, des de Londres, emergiria com una figura decisiva per ajudar els refugiats catalans, presidint el Consell Nacional Català i intentant fer de mediador entre les diverses branques de l'exili, també de l'espanyol, fent de pont entre els socialistes Indalecio Prieto i Juan Negrín.
Pi i Sunyer té també un important vessant com a acadèmic, amb una robusta obra publicada. L'aptitud econòmica de Catalunya, on s'endinsa en les característiques de la societat catalana, va causar impacte en un jove Vicens Vives. Un estudi dels anys cinquanta, El comerç de Catalunya amb Espanya, nodreix d'arguments als qui sostenen que mai Catalunya n'ha sortit beneficiada de l'estat espanyol.
L'exalcalde va morir el 1971 a Caracas, on va ser professor de Tecnologia a la Universitat Central. Les seves restes van tornar a Catalunya el 1980, sent rebut amb honors d'alcalde de Barcelona, la ciutat que va contribuir a tornar als ciutadans.