Pich i Pon, el lerrouxisme analfabet

La història de Barcelona no és la dels seus alcaldes sinó la de la seva gent. Però molts alcaldes han estat cabdals a l'hora de canalitzar il·lusions col·lectives o simbolitzar moments gloriosos o dramàtics de la ciutat. D'altres, en canvi, han passat pel consistori amb perfil baix, com figures desdibuixades. Alguns han tingut un protagonisme gris, tot i haver destacat per alguna decisió concreta. Però n'hi ha d'altres que són bastant inclassificables. Un d'ells és Joan Pich i Pon (1878-1937), que va ser alcalde de Barcelona el 1935, però que va entrar al consistori com a regidor molt abans, el 1905, exercint nombrosos càrrecs polítics i sent alcalde accidental diverses vegades.

Pich i Pon és conegut sobretot per les seves sortides de to i lapsus lingüístics, que es van conèixer com a piquiponades i que el van acompanyar al llarg de tota la seva vida. Fins al punt que és possible que ell, astut de mena, no s'esforcés en dissimular gaire ja que les seves relliscades el feien encara més popular. Una de les més conegudes va ser quan, després de prendre possessió d'un càrrec municipal, va proclamar que per governar bé, calien tres coses: "Les tres M: ministració, ministració i ministració". 

Del populisme d'esquerres als negocis de dretes 

Joan Pich i Pon era un producte del lerrouxisme, el moviment polític fundat a inicis del segle XX per Alejandro Lerroux, amb el seu Partit Republicà Radical. Força política que va fer forat en les classes populars, d'un llenguatge aparentment obrerista, anticlerical i anticatalanista, va penetrar amb força a l'Ajuntament de Barcelona des del 1905, arribant a obtenir les majories en diverses ocasions, sempre en pugna amb el catalanisme conservador de la Lliga i els republicans catalanistes.

Pich i Pon va arribar a la política des d'uns orígens humils. Lampista de professió, no va anar a l'escola i no sabia llegir ni escriure. Però era molt llest en qüestió de números i aviat es va obrir pas. Els lerrouxistes van gestionar l'Ajuntament en diversos períodes, generant controvèrsies i escàndols. Un important contracte municipal per estendre l'enllumenat elèctric a la ciutat va suposar un immens negoci per a Pich i Pon, que també olorava el diner amb una habilitat sorprenent. Amb actituds de nou ric, quan va tenir prou fortuna, va encarregar a l'arquitecte Puig i Cadafalch que li construís una casa a la plaça de Catalunya. 

El regidor va seguir l'evolució política de Lerroux, que de l'orador radical i menjacapellans que va ser de jove, aviat va esdevenir un republicà cada cop més conservador. Un dia, en una sessió del Congrés sent diputat, quan algú li va retreure a Lerroux poca honestedat, ell li va contestar: "Aquí, amb excepció de tres o quatre, tots ens podem dir de tu". El mateix va fer Pich i Pon, que de jove i rebel regidor el 1905 va passar a president de la Cambra de la Propietat. Precisament va ser observant la ciutat que creixia des del Tibidabo, no va poder evitar exclamar una altra piquiponada, però que en aquest cas no era exactament un lapsus: "Quanta propietat urbana!".

Com s'ho feia aquest home per llegir discursos? Doncs se'ls aprenia de memòria, escoltant-los de la seva secretària, mentre en els actes públics, amb papers a la mà, feia veure que llegia. Una vegada que presidia el consistori, va dir: "Comencem per ordre, per la lletra A: Acienda". Durant la Primera Guerra Mundial, sent regidor, va dir aicò davant el conflicte: "No hem de ser ni aliadòfils ni gemanòfils: tots hermafrodites". En una ocasió, va afirmar que "l'ideal seria que tothom visqués a casa seva: els francesos a França, els italians a Itàlia i els belgues a Belgrad".

Els anys 20 ja presidia la Cooperativa de Fluid Elèctric i Publicaciones Gráficas, que editava mitjans de comunicació com La Tribuna i El Día Gráfico. Era un home influent, que va ser un dels comissaris de l'Exposició del 1929. Quan va venir la Segona República, fet ja un conservador però dins dels rengles lerrouxistes, va agrair que el canvi de règim s'hagués produït sense "infusió de sang". 

Les seves relliscades eren contínues, com quan es mostrava cofoi pels resultats que el seu partit havia obtingut a "la circuncisió de Barcelona". Li agradava fer cites històriques, quasi sempre errònies, com quan es referia a la "la batalla de Waterpolo". També val a dir que moltes de les piquiponades se les inventaven els seus detractors. La revista Mirador va arribar a fer una crida als lectors perquè enviessin suposades frases divertides del polític. 

Alcalde després del Sis d'Octubre 

Quan l'autonomia va ser suspesa per Madrid després de la proclamació de l'Estat Català per Lluís Companys, la majoria dels ajuntaments foren suspesos. També el de Barcelona, dirigit pel carismàtic Carles Pi Sunyer. Pich i Pon va ser designat aleshores com a alcalde i ho va ser entre gener i octubre. Uns mesos més tard, el polític lerrouxista va assumir també el càrrec de governador general de Catalunya. Havia arribat al cim de la seva carrera. La glòria li duraria poc, però. Sembla que va ser ell, sempre atent al negoci, qui va presentar a Lerroux un suposat promotor, Daniel Strauss, que volia introduir una màquina de ruleta a Espanya, on el joc estava prohibit. La proposta anava acompanyada de suborns i el cas es va convertir en un escàndol. 

L'anomenat cas Estraperlo es va endur la carrera de Lerroux, la de Pich i Pon, que va dimitir, i la del partit lerrouxista. Faltava poc perquè el país desemboqués en la Guerra Civil. Un conflicte que va superar l'exalcalde, que va fugir a França, on va morir el 1937. Així acabaria la vida qui com a alcalde volia fer de Barcelona "una petita París".