Un partit sense antenes

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Fa uns dies va morir Josep Piqué. Provinent del PSUC, va ser alt càrrec del govern Pujol i un directiu d'empreses destacat a més de president del Cercle d'Economia. Era una figura rellevant i ben connectada a la societat catalana i l'any 1996, després de signar el Pacte del Majestic amb la CiU de Jordi Pujol, José María Aznar el va fer ministre. Ràpidament, va guanyar-se la seva confiança i d'ocupar la cartera d'Indústria va passar a la de Ciència i Tecnologia, a portaveu del govern i, finalment, a ministre d'Exteriors en un moment clau, amb l'aposta atlantista i per la invasió d'Iraq d'Aznar i a les portes de la presidència de torn espanyola de la UE del 2003.

Piqué era algú a Catalunya i també a Madrid, on exercia de "català d'Aznar". D'ell se'n pot dir, i no només pels resultats electorals, que va ser l'últim gran líder del PP català. Des que va aterrar com a candidat a les eleccions al Parlament del 2003, les que encetaven el postpujolisme, sempre va tenir problemes amb els sectors vidalquadrista i fernandista, més espanyolista i que no acceptaven el seu pretès gir catalanista i li tiraven en cara ser un nouvingut. Un catalanisme que el va dur a participar dels debats i els treballs sobre el nou Estatut, malgrat que se'n va acabar desmarcant.

Va capejar les tensions internes a la sempre convulsa delegació catalana de la dreta espanyola, però li va costar més gestionar, a partir de 2004, la relació orgànica amb la direcció estatal quan Ángel Acebes era el secretari general. Més encara la dura campanya posterior contra l'Estatut, amb recollida de firmes "contra Catalunya" inclosa, que van acabar de fer insostenible la seva relació amb Mariano Rajoy i el seu equip. El 2007 va deixar la política activa i va tornar als negocis, però mentre hi va ser Aznar i Rajoy se l'escoltaven i va influir allà i aquí. Amb ell, el PP no la va encertar, però llegia millor del que ho fa ara la política i la societat catalana.

Alicia Sánchez Camacho va exercir un lideratge frugal i la seva principal aportació va ser animar el joc brut contra els independentistes i no va fer durar massa la col·laboració amb Artur Mas. Xavier García Albiol venia avalat pel seu rol a Badalona (ara torna a estar ben posicionat per recuperar l'alcaldia) però ni tenia projecció política a Catalunya ni era influent a Madrid. Més o menys és el que li passa ara a Alejandro Fernández malgrat la seva habilitat dialèctica. Génova no hi acaba de confiar i, per això, Alberto Núñez Feijóo s'escolta un dels homes de Piqué, l'exdelegat del govern espanyol Enric Millo. Li demana consell malgrat que el polític gironí ja no fa formalment política a Catalunya. Després del seu galdós paper a l'1-O i d'un temps de guaret va marxar a fer política a Andalusia, però mai ha deixat de tenir els ulls i les antenes posades a Catalunya i el líder del PP espanyol el té entre els seus assessors, tal com expliquem.

Fa anys que els populars tenen un problema d'antenes. Van decidir que no volien plantejar-se els costos d'entendre i atendre el cos majoritari de la societat catalana i no són capaços d'exhibir cap proposta política en assumptes que podrien encaixar a la Constitució, com ara les infraestructures, la llengua o el finançament. Són, senzillament, el partit del no a tot que usa Catalunya de forma instrumental per alimentar l'argumentari més espanyolista dels seus dirigents i els seus mitjans i desgastar l'executiu de Pedro Sánchez per la seva política de pactes.

El PP va demostrar la seva desconnexió l'1-O quan, ufana, Soraya Sáenz de Santamaría explicava als quadres catalans del partit que no se celebraria el referèndum perquè li ho havien assegurat "els nois" del CNI. Mariano Rajoy deia que, si de cas, es votaria "en alguns pobles". El govern que lideraven els populars no va saber mesurar aleshores el malestar català, va renunciar a la política i es va limitar a alimentar la guerra bruta de les clavegueres, aplicar el 155 i animar la via judicial. L'independentisme no va guanyar, però ells tampoc i el plet continua obert.

Millo va ser corresponsable de tot allò i hi ha el dubte, més que raonable, que n'hagi extret alguna lliçó. Les intencions que declara Feijóo demostren que, o bé no se l'escolta gaire, o bé l'exdelegat del govern espanyol no ha fet propòsit d'esmena per aspirar a tornar com un nou Piqué.  
 

---

Avui no et perdis

»Millo «torna»: s'erigeix en el conseller d'assumptes catalans de Feijóo; per Pep Martí.

»Així argumenta el TC per què no calen percentatges de castellà a l'escola; per Bernat Surroca.

» El TSJC condemna Meritxell Serret a un any d'inhabilitació per l'1‑O; per Bernat Surroca.

» L'alcalde de Sabadell durant l'1‑O, a judici: «Evitar la votació no estava en les meves competències»; per Albert Hernàndez.

» El centenar de municipis catalans que ja tenen nou alcalde; per Lluís Girona.

» La Junta Electoral tomba la presència de Marcel Vivet com a número 3 de Dolors Sabater a Badalona; per Carme Rocamora.

» La llista fantasma i «familiar» de Junts en un poble del Moianès; per Pere Fontanals i Irene Montagut.

» Opinió: «Ajuntaments i impuls empresarial»; per Marc Arza.

» Anàlisi: Polític, no cal que ballis per obrir‑te un canal a TikTok; per Xavier Tomàs, consultor.

» La Moncloa assegura que la nova obra de lloguer social també es construirà a Catalunya; per Maria Rabella.

» Memòria nacional: La Reixa; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» Netflix perd un milió d'usuaris a l'Estat des de la fi dels comptes compartits.
 

---

 El passadís

Ahir es va celebrar el funeral per Vicenç Oller, personalitat important de la societat civil catalana mort el dia de Sant Jordi a 84 anys. Oller va ser el primer conseller d'Indústria i Energia de l'etapa de Jordi Pujol, ocupant el càrrec durant quatre anys. Provenia de la Unió del Centre, un partit impulsat per la burgesia catalana molts membres del qual es van incorporar a CDC. Oller sempre va mantenir la seva independència, però el vincle amb Pujol va ser estret aquells anys. Més tard seria, com Piqué, president del Cercle d'Economia. Al funeral d'Oller va sobtar l'absència de membres del Govern i de l'antiga Convergència així com de Junts. L'excepció va ser l'exconseller juntaire Jaume Giró, que havia mantingut un vincle amb Oller al llarg dels anys. Qui també hi era va ser l'expresident Jordi Pujol. Seia gairebé sol, amb una de les seves filles, fins que se li va afegir Giró. Qui no va fallar al sepeli va ser el Cercle d'Economia, amb l'actual president, Jaume Guardiola, i els expresidents Antón Costas, Salvador Alemany, Joan Molins i Joan Mas Cantí. Altres expresidents com Carles Tusquets, Javier Faus i Juan José Brugera van passar pel tanatori per donar el condol a la família.

Vist i llegit

L'estafa de Willy Valadés de més de 400.000 euros als seus companys de la redacció d'esports de la Cadena Cope està aixecant passions. El cap de la colla, Paco González, va comparèixer dimarts a la nit davant dels micròfons sense saber massa què dir després de l'aixecada de camisa cobrant diners del pot comú que gestiona el seu equip. Ahir, a El Mundo, retrataven el peculiar funcionament de la redacció d'esports de la cadena dels bisbes, la baixa "verbal" per un suposat tumor en fase terminal de Valadés, les festes, el seu baix nivell professional, l'amistat de ferro i els secrets guardats d'algunes estrelles del micròfon... Tot plegat una història que evoca passatges de les novel·les de picaresca del Segle d'Or literari espanyol. La informació, que podeu llegir aquí, és de Quico Alsedo.  

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1947 se celebrava l'acte d'entronització de la Mare de Déu a Montserrat. La iniciativa de posar la verge negra en un nou tron pagat gràcies a donatius va servir per mobilitzar el catalanisme tradicional a l'escalf del monestir benedictí, dirigit aleshores per l'abat Escarré. Es va constituir una Comissió Abat Oliba per organitzar l'acte, pilotat per figures del vell catalanisme conservador com Ventosa i Calvell, i va aplegar activistes que serien rellevants en l'antifranquisme, com Josep Benet i Joan Reventós. La festa va donar per primer cop un clar protagonisme al català i va permetre que l'oposició es fes visible pràcticament per primer cop des del final de la Guerra Civil. Massa evident pel règim, que uns dies després cessava el governador civil, Bartolomé Barba. Així ho van recordar fa 23 anys al programa Giravolt de TVE a Catalunya.

 L'aniversari

​Avui també fa 76 anys la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet. Referent de la música tradicional dels Països Catalans, la seva carrera arrenca l'any 1967 a Barcelona, on comença a cantar amb la colla d'Els Setze Jutges i s'integra al moviment de la Nova Cançó. L'any següent, la censura va prohibir-li una de les seves cançons emblemàtiques: Què volen aquesta gent? (la podeu escoltar aquí, que encara és molt vigent, al Concert per la Llibertat al Camp Nou). Bonet la va compondre amb la lletra d'un poema de Lluís Serrahima per denunciar la repressió franquista i la mort de Rafael Guijarro a mans de la policia per encobrir un cas de violència policial. A més dels seus 50 anys de trajectòria artística, Bonet és també un referent pel que fa al compromís amb la llengua i la cultura del país. Sentir-la cantar l'himne de Mallorca, la Balanguera (aquí), emociona molt. El nostre articulista Jordi Bianciotto va publicar un llibre sobre ella: Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres).

 ​Fes clic aquí per rebre'l