El laberint del carrer: «És molt difícil accedir al mercat laboral i, alhora, regularitzar els papers»

Les darreres dades compartides per l'Ajuntament de Barcelona alerten d'un augment del 52% el nombre de persones en situació de sensellarisme respecte el 2015. Albert Sales, investigador de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, atribueix aquest increment a la combinació de quatre factors: problema en l'accés de l'habitatge -tema de debat els darrers dies arran dels canvis en la legislació estatal-, precarietat laboral, sistema de protecció laboral dèbil i fracàs d'acollida migratòria.

La darrera qüestió està vinculada als diferents obstacles que han de plantar cara les persones estrangeres per poder trobar feina i un habitatge, un cercle viciós per a molts. Tòfol Marquès, director del centre residencial Creu dels Molers, considera que l'impacte de la nova reforma de la llei d'estrangeria aplicada el 2022 és mínim. Una persona en situació irregular que aposti per l'arrelament per formació haurà de combinar l'estudi amb una feina en l'economia submergida, ja que "el permís per formació admet el permís de residència, però no el permís de feina", explica. Per tant, el principal problema al tràmit de regularització és l'econòmic, tenint en compte que la majoria de les persones que es troben en situació de sensellarisme han tingut o tenen dificultats per mantenir-se i pagar-se els estudis alhora. 

D'aquestes persones en una situació de vulnerabilitat, fins a un 50% fa menys de cinc anys que resideixen a la capital catalana. Unes dades que indiquen dos punts: existeix una dinàmica de mobilitat cap al centre de la metròpolis a mesura que s’agreugen els problemes d’accés a l’habitatge i que les persones migrades pateixen en grau més alt l’exclusió de l’habitatge. Sales indica, per una banda, que les grans metròpolis atrauen les situacions de màxima precarietat econòmica. "On millor es pot teixir estratègies de supervivència si no tens estabilitat laboral o no tens ingressos, on millor pots sortir-te és a la ciutat", assegura. 

Per altra banda, Sales reivindica la manca d'eficiència dels sistemes de protecció per als migrants. "Quan es veuen immersos en una situació sense llar, tenen dues opcions: posar-se a la cua evangèlica, perquè els donin diners, o acabar al centre residencial de persones sense llar", comenta. És el cas de diverses persones de procedència estrangera amb qui Nació ha contactat per recollir el seu testimoni.

Willber Alexander Castillo (42 anys) va migrar fins a Barcelona fugint de la situació de "precarietat econòmica i inseguretat" que vivia en el seu país d'origen, El Salvador, farà quatre anys. Tot just arribar a la ciutat va incorporar-se en una companyia de mudances, però la irrupció de la pandèmia va deixar el Willber sense feina, moment en què decideix accedir als serveis socials. El servei va oferir-li la incorporació a un alberg després de temptejar diverses alternatives. "Tractava d'integrar-me", comenta l'home sobre l'etapa al refugi de Nou Barris, on hi va ser un any. "La convivència en aquests espais pot ser complicada", afirma.

 

"És molt difícil accedir al mercat laboral i, alhora, regularitzar els papers", comenta Willber. Tot i la incertesa del futur, aquest salvadoreny es veu treballant d'aquí a un any com a tècnic d'energia fotovoltaica, títol cursat durant la seva estada al centre Creu dels Molers. 

Hi ha històries més dures, com la de S., de 50 anys, que prefereix mantenir l'anonimat per evitar que la seva família el reconegui "Van llençar benzina i van calar foc a la tenda de campanya mentre dormia", relata per descriure la seva experiència. Fill de mare alemanya i pare marroquí, no va aconseguir la nacionalitat del país matern, tot i haver-hi nascut i crescut durant 8 anys. "Això m'ha dificultat poder trobar segons quina feina i llogar un pis", comenta. 

El 2010 va perdre la feina i es va veure obligat a ocupar una fàbrica amb més persones en una situació similar, fet que li va conduir cap a una depressió. Al cap de deu anys, les autoritats els van desallotjar, moment en què va haver d'espavilar-se al carrer, en una tenda de campanya a un parc de Barcelona. Després de viure durant un any a ras, el 2022, S. va demanar ajuda als serveis socials i el van derivar al centre Creu dels Molers. 

Aquest sensesostre desitja trobar una feina i curar-se de la mala vida portada. El seu domini d'idiomes -en parla set de forma fluida- és insuficient per aconseguir una feina, atesa la seva situació administrativa irregular. Tot i sumar 24 anys residint a Barcelona, S. no ha aconseguit la regulació permanent "a causa d'un error administratiu", apunta. Ara li demanen els tres anys d'estança a l'Estat i, per tant, es troba en la mateixa situació que una persona arribada recentment.

A Creu dels Molers, un centre residencial especialitzat en persones sense llar impulsat per Sant Joan de Déu (SJD), incentiva l'autonomia dels residents i compta amb un acompanyament personalitzat. Els plans de futur i la salut mental són dos factors que determinen si una persona és apte o no per contribuir a una bona convivència en el centre o bé, ha de continuar la seva residència en albergs o al carrer. Tòfol, director del centre, comenta que "des de l'Ajuntament de Barcelona es valoren tots els casos i es decideix quin recurs és més adient per cadascú".  

"Vam venir penjats de la porta d'accés al pàrquing d'un vaixell transmediterrani quan encara érem menors", expliquen Mohamed El Maknassi (25 anys) i Khalid Rachidi (26 anys). Tots dos van compartir el trajecte de 8 hores que els va dur des de Melilla fins a la península Ibèrica. Una vegada arribats a Màlaga, cada un va prendre camins diferents per arribar a la ciutat comtal. 

 

En Mohamed, establert a Barcelona el 2019, comença a fer els primers passos per la ciutat amb un amic, una relació d'amistat nascuda durant el seu període a Andalusia. Els primers tres mesos els va passar en una tenda de campanya a Montjuïc, mentre es dutxava en el Gimnàs Social de Sant Pau. Posteriorment, va residir en una fàbrica abandonada en Torrassa, mentre treballava en un basar. Els anys següents va combinar infrahabitatges amb treballs temporals fins aconseguir un pis a través d'un projecte de l'Hospital de Santa Anna, el 2021.

Un any més tard, en Mohamed va aconseguir treballar en un magatzem que compaginava amb un curs de logística de magatzems, alhora que li permetia llogar un pis de forma autònoma a la ciutat. En aquest cas, gràcies a la darrera modificació de la llei d'estrangeria, el jove va aconseguir el permís de residència i feina, després d'haver cursat una formació obligatòria.

 
En Khalid, en canvi, va estar els primers mesos d'estada a Barcelona recollint ferralla dormia en diferents infrahabitatges, com una obra abandonada a Sant Joan Despí. Més tard, va deixar el carrer per la prendre cura d'una persona gran, en Joaquín, a canvi d'aliments i poder dormir al pis on residia. El jove marroquí continua vivint al domicili de l'avi, encara que perdés la vida ara farà un any, gràcies a un acord amb la família del senyor. Amb els papers al dia i un sostre on viure, en Khalid assegura "estar més tranquil".
 
 
Actualment, en Mohamed i en Khalid comparteixen vestuari d'un equip de futbol impulsat pel programa Esports Sense Sostre de l'Hospital Santa Anna. Un moment de la setmana que els serveix "per oblidar tots els problemes i gaudir amb els amics". Ara bé, altres joves que es troben en situacions similars prenen altres vies. En Mohamed respon sempre que pot aconsellar-los: "Tingueu més calma i espereu el vostre moment, perquè la vida fàcil sempre finalitza".

Els quatre testimonis, tot i trobar-se en situacions administratives divergents, coincideixen en haver experimentat dificultats per aconseguir el permís de residència i de feina. "Els requisits per accedir a aquests papers són inassolibles per a persones que no tenen un domicili estable", destaca Albert Sales. Un empadronament i un contracte laboral són dos requisits "gairebé impossibles" per a persones en determinades situacions, com són els estrangers sense una xarxa social àmplia en el municipi on es troben i, en cas que en tinguin, es troben en les mateixes circumstàncies. 
 

Oscar Fernández Rapalo (78 anys), nascut a la capital industrial d'Hondures, San Pedro Sula, va marxar als Estats Units amb els pares amb tan sols 11 anys. Un vegada instal·lats a la Gran Poma, la família es va adaptar al ritme frenètic de la ciutat. Sent major d'edat i treballant a l'obra, l'Oscar va descobrir la identitat del seu pare biològic i, al cap d'uns anys, va decidir demanar la nacionalitat d'aquest: l'espanyola. Amb 69 anys va agafar un vol que el portaria a Madrid i d'allà un tren que el deixaria a l'Estació de Sants. L'home esperava signar un contracte en un restaurant a la ciutat comtal, però l'oferta de treball mai es va fer efectiva. Atesa la situació, es va moure per la ciutat treballant en "petites feines" que li apareixien i dormint al carrer. 

"Vago pel carrer coneixent museus i biblioteques", explica l'Oscar quan respon a la pregunta què fa en el seu dia a dia. Des de fa quatre anys i mig, però, compte amb un ajut de la Generalitat -la renda garantida de ciutadania- amb el que "va fent". "Al carrer es pateix molt, dormint a l'asfalt, cases abandonades...", afegeix. Però ho prefereix abans que dormir en albergs. 

 

Atesa l'edat i el seu problema al cor, l'Oscar desitjaria disposar de més temps amb la seva filla, que es troba a Múrcia. "Vull estar amb la meva filla, perquè una vegada no em pugui valdre per mi mateix necessitaré algú que em cuidi", afirma amb certesa. Una vegada finalitzada l'entrevista, agafa un bus per dirigir-se a la casa abandonada on es troba instal·lat a dia d'avui. "Allà on visc puc cuinar els meus frijoles i plàtan fregit, no em cal res més", conclou. 

"Disposar d'equips d'intervenció en l’espai públic de la ciutat" és l'opció que considera Albert Sales més adient per fer treball social realment efectiu i revertir la situació de la ciutat. I és que des del 2015 hi hagut un increment (52%) de persones en situació de sensellarisme i un augment (59%) del pressupost -fins arribar als 49 milions d'euros el 2022- a la capital catalana. 

La proposta de Sales comportaria l'atenció de totes aquelles persones que tenen un alt risc de trobar-se en una situació d'exclusió social greu. El primer pas és assumir que "hi ha molta gent que no anirà a un espai d’intervenció social o que farà la seva vida sense acudir a l’administració", exposa Sales. L'actuació ràpida que suposarien aquests equips d'intervenció "reduiria les persones amb llarga trajectòria al carrer i prevendria el nombre de persones que cauen al carrer". Conseqüentment, els recursos que s’hauran de destinar per acompanyar a les persones en aquesta recuperació es veuran disminuïts.

Així doncs, el darrer recompte s'enfila fins a les 1.080 persones sense llar a la capital catalana. Una dada que s'agreuja tenint en compte que el pressupost destinat als programes per fer front la problemàtica va arribar als 43 milions l'any passat, un 59% més respecte del 2014, i que el nombre de places en programes residencials o d’allotjament ha augmentat des de l’any 2015 fins a l’actualitat un 67%, un total de 2.800.

L'abordatge del sensellarisme genera controvèrsia, encara que ciutats com Barcelona sigui la cara més visible, des de l'Ajuntament consideren que la problemàtica és més àmplia. "La situació requereix una política de país" reclamen des de la institució. Mentre esperen l'aprovació de la llei de sensellarisme al Parlament de Catalunya, les fonts municipals asseguren que "calen més equipaments en el conjunt del país i en tota l'àrea metropolitana".