Comprar una rosa per Sant Jordi i ballar la conga són activitats completament oposades. I no perquè una sigui més divertida que l’altra. En el primer cas, la gràcia de l’acció no radica en l’adquisició, sinó en la il·lusió que supuren comprador i receptor abans i després de l’entrega de la flor. Ballar la conga és tot el contrari: ningú recorda què sentia abans de remenar la pelvis o què va pensar amb la mort de la rauxa, però, en canvi, el record de la ballaruga en si mateixa persisteix en la memòria.

Això és el que m’ha vingut al cap aquest matí mentre buscava una rosa per la meva companya de pis; un ésser que posteriorment m’ho agrairà negant-me l’entrada al lavabo de bon matí, quan ella es dutxa i el meu metabolisme dicta amb una regularitat metòdica que és hora d’expulsar l’hummus integral que sopo tot sovint. Però aquest és un altre tema. La qüestió és que eren dos quarts de deu, jo volia una rosa i Barcelona m’ha ofert un ventall enorme de possibilitats. Aquest és un breu i humil recull de tot el que m’he trobat.

noti superfilla

Crònica humil de la compra d’una rosa

Els venedors de roses més insistents i aparentment cordials de la diada són, sens dubte, els estudiants. Establerts en tauletes situades a deu metres de distància les unes de les altres, aquest col·lectiu intenta interpel·lar individus d’una edat propera a la seva amb música de Zoo, Oques Grasses i Al·lèrgiques al pol·len (mal negoci), cartells en què anuncien la disposició a cobrar amb bizum i, sobretot, amb construccions gramaticals com bro-una-rosa-per-la-nòvia-bro.

Malgrat que ara pugui semblar el contrari, el dels estudiants-floristes és un col·lectiu que respecto, i aquest matí no he pogut fer altra cosa que gaudir de la seva efusió mediterrània amb certa condescendència, ja que no fa tants anys jo també vaig ser un estudiant disposat a fer uns calerons durant la diada. Si me’ls he mirat amb benignitat, però, és perquè aquests joves il·lusos mai hauran de viure una jornada funesta com la que servidor va patir l’any 2016; el dia en què tota una generació va descobrir què és la inflació talment com el nen que havia de barallar-se per una llesca de pa a la Berlín del 1922. Ho relataré breument.

Aquell curs, i durant la setmana prèvia a la diada, es va començar a estendre el rumor entre els estudiants de tot el campus que en un polígon industrial del Baix Llobregat es venien roses de procedència dubtosa a un preu insòlitament baix, de manera que el negoci era evident: només calia comprar-ne centenars, mantenir-les mínimament fresques, adornar-les un xic i vendre-les a un preu molt més car per Sant Jordi. El fet que aquells dies el polígon semblés el Corte Inglés no va fer saltar les alarmes de cap de nosaltres, que ens entestàvem a farcir de flors i més flors els nostres Seats com si ens dirigíssim a folrar de vermell la tomba del gegant Polifem. Evidentment, quan va arribar la diada, la relació aproximada era de 17 roses per cada barceloní; de manera que, per resumir-ho ràpidament, gairebé tots els estudiants vam perdre desenes d’euros, no ens vam desempallegar de les flors ni venent-les a 25 cèntims i, segons diu la llegenda, alguns se les van fotre cul amunt i es van convertir en rosers per sempre més.

Però tornem a l’actualitat. No són ni les deu i, mentre esquivo elogis impostats dels estudiants, em fixo en un octogenari sec i elegant que camina corbat i tragina una rosa amb les mans l’esquena. Que un senyor omega-jubilat es llevi (i es mudi) aviat per anar a buscar una flor per la seva senyora m’encigala una mica, però també em fa pensar que tinc un mini-dimoni convergent fent contorsionisme sota el meu encèfal, cosa que no m’agrada gens. Potser tot plegat només emociona per contraposició amb el que començo a trobar-me a Gran Via: un quiosc que ven roses, dracs de peluix i barrets de pana en forma de Pikachu; una princesa Disney que ofereix flors de purpurina; i dos adolescents d’esplai que reparteixen el fatu amb patinets elèctrics. Clarament no estem a la Fira Medieval de Montblanc.

Encara és aviat, i mentre la majoria dels venedors es mengen els mocs, a l’altra banda de l’avinguda destaca una paradeta on ja s’ha format una mena de protocua de tios. Encuriosit, m’hi dirigeixo i descobreixo que qui ven les roses són unes noies joves uniformades coralment amb top, tir baix i Air Max. Me n’alegro molt per elles i no puc evitar pensar que l’home heterosexual és més simple que una albergínia, sobretot tenint en compte que molts d’ells probablement estan comprant les flors per les seves respectives parelles.

La ruta segueix per Rambla Catalunya, on les paradetes institucionals guanyen la partida a les particulars. De fet, en un mateix encreuament coincideixen les d’un parell d’organitzacions solidàries i la d’una joventut política nostrada, i es fa difícil assumir que algú prefereixi finançar una colla d’enganxacartells grandiloqüents abans que l’ONG en favor dels Asperger que hi ha just al davant. També penso que només compraria la rosa a les joventuts si l’alternativa fos un estand d’Al-Qaeda, però això rumio si posar-ho o no a la crònica i sembla que finalment sí.

Una mica més amunt topo amb les paradetes de Ciutadans i el Partit Popular. A la de l’Anna Grau les roses són taronges i a la dels populars vermelles; metàfora visual de qui necessita reivindicar-se malgrat la irrellevància en què flota i de qui com a mínim accepta la seva intranscendència a Barcelona amb dignitat. Això, i que has d’estimar molt poc la teva àvia per regalar-li una rosa del color del butà.

Començo a estar cansat i torno cap a casa sense rosa, esquivant proposicions de fundacions contra el càncer, plataformes per la independència i amables pakistanesos. Al meu carrer, en canvi, trobo uns xavals que diuen que sortegen un ram de flors cada hora entre tots els compradors, i finalment faig el pas i arreplego la rosa. Mentre li dono a la meva companya de pis, em pregunto com cony sabré si m’ha tocat el ram o no, i evidentment em sento un xic estafat. Suposo que haig de ser conseqüent, però, i penso que no passa res: al contrari que la conga, l’instant important és el que s’origina a posteriori. És l’agraïment genuí d’aquest moment. Demà se’l cobrarà ocupant el lavabo quan el drac estigui a punt de sortir de la cova, però això és una altra història.