Governar l'aigua

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Els ruixats d'abril, un mes tradicionalment plujós, han estat molt puntuals. I, tal com vam explicar, no sembla que la situació de greu sequera que fa més de dos anys que dura s'hagi de revertir aquesta primavera. No hi ha aigua i ens hem d'acostumar a ser un país sec de veritat. El segle XX, encara que no en siguem conscients, va ser força benigne, però l'esclat de la crisi climàtica en un escenari que alguns experts ja comparen amb les megasequeres de la Petita Edat del Gel medieval, ens ha situat de ple en el nou paradigma. Les dades del projecte Copernicus són clares: Europa és el continent que més s'escalfa del món i el Mediterrani és la zona zero del canvi climàtic, amb ecosistemes absolutament amenaçats, com el nostre Delta de l'Ebre.

En els darrers anys les administracions podrien haver fet més. És segur. Es podria haver millorat la xarxa de distribució per reduir les fuites, fet més eficients els regadius i invertit més en dessaladores i reaprofitament. Però també seria injust dir que estem igual que al darrer episodi de sequera greu, el del 2008, malgrat les estretors econòmiques de l'Agència Catalana de l'Aigua. S'hauria d'haver collat i invertit més, és clar, i també sensibilitzat més. Els darrers mesos s'han pres mesures i, si hi ha diners, se'n prendran encara més. En cas contrari, les restriccions serien més dures.

El tema, però, és de fons perquè no som davant un episodi puntual. És de model de país. El nostre és cada cop més sec i això ha de tenir, necessàriament, impacte en molts àmbits. En primer lloc, en el nostre paisatge perquè és impossible gestionar, i apagar quan crema en incendis cada cop més virulents, tanta massa forestal seca. En segon lloc, en la nostra economia perquè hi ha indústries, com ara el turisme, que són depredadores, també dels recursos hídrics. Un hoste d'un hotel de cinc estrelles gasta cinc vegades més aigua que un barceloní. La riquesa que creen per alguns municipis i empresaris segurament ja no compensa el cost que té una aposta de poc valor afegit i que paga sous que ens converteixen en un país precari.

El sector ha pres mesures, però són poca cosa més que cosmètiques. Aposta sense manies, i amb suport d'alguns poders, pel Hard Rock a Tarragona, per portar més turistes a Barcelona amb un aeroport encara més gran, per uns jocs d'hivern als Pirineus, que d'aquí a trenta anys tindran la meitat de neu i l'haurien de fer artificial -amb aigua-, o per una Ryder Cup a Girona, territori abastit amb les castigades conques internes. Aquest darrer projecte, per 2031, contempla centenars de xalets amb jardí -i és possible que amb piscines privades- i un nou camp de golf. De moment sembla que, en aquest darrer cas, el Govern no s'hi posa bé.

En l'actual context no encaixa doncs més turisme -cap empresari del sector voldrà dir als clients que no es poden dutxar durant més de cinc minuts o tancar piscines- i tampoc que els ajuntaments es posin de perfil. El nou paradigma ha d'aterrar als municipis. I això vol dir posar al dia la xarxa de distribució per fer-la més eficient, limitar la propagació de jardins i piscines privades, i sancionar a qui no s'adapti a la nova realitat. Caldran campanyes ciutadanes de sensibilització, és clar, però també treure l'aigua del debat polític.

L'espectacle electoralista de les darreres setmanes amb partits rebutjant les sancions als ajuntaments o les restriccions cauran a plom quan s'hagi de limitar més l'ús i s'exigeixi compensar econòmicament els sectors afectats. No es tracta d'assenyalar a ningú, però sí de millorar. I no és admissible que, en l'era de la transparència, els consums d'aigua de cada municipi no siguin públics.

Invertir i fer eficaces les infraestructures, la gestió forestal, el model econòmic i el compromís polític i ciutadà són clau per sortir-nos-en. Si volem ser coherents amb un model de desenvolupament sostenible, millorant la nostra qualitat de vida i omplir el cistell al mercat sense haver d'hipotecar-nos és injust que la sequera la pagui, de nou i exclusivament, el sector primari, els ramaders i els pagesos, que aquesta setmana han vist com es tancava l'aixeta del canal d'Urgell. Més conreus —adaptats també a la nostra realitat climàtica i més eficaços en l'ús de l'aigua— equivalen a més equilibri territorial i menys despoblament, a menys incendis perquè són els millors tallafocs, i també a més producció de proximitat.

Governar no és dedicar-se a administrar, mirar d'acontentar tothom i anar posant pedaços aquí i allà entregant-se al qui dia passa, any empeny. Ha de ser fixar amb claredat les prioritats, tenir un model i tractar els ciutadans com a adults. No podrà agradar a tothom perquè partim d'una realitat que no és triada i que és incontrovertible: d'aigua no n'hi ha per tot ni per tothom.

» Ahir vam viure un Sant Jordi multitudinari. Segurament no convencerem els partidaris que caigui en feiner de les seves virtuts, però el dia, fantàstic, va permetre que molta gent de fora de Barcelona pogués acostar-s'hi i gaudir de la diada del llibre i la rosa. Avui tornem a la rutina, que és de precampanya electoral, i veurem com reacciona el Tribunal Suprem a la plantada que els farà l'eurodiputada de Junts Clara Ponsatí, que ha tornat de l'exili després de la reforma del codi penal que ha suprimit el delicte de sedició. També sabrem com entomen els sectors més dretans el trasllat de les restes de José Antonio Primo de Rivera, líder de la Falange, del Valle de los Caídos a un cementiri.
 

---

Avui no et perdis

»L'avanç imparable del canvi climàtic: 10 males notícies d'un any de rècords; per Arnau Urgell Vidal.

»Què passarà si Clara Ponsatí no compareix dilluns al Tribunal Suprem?; per Bernat Surroca.

» La tria de la substituta de Borràs agita el debat intern a Junts camí del 28‑M; per Oriol March.

» Opinió: «Rodalies, català i amnistia (i 2)»; per Enric Marín i Otto.

» Alcaldes històrics (I): Rius i Taulet, el creador de la primera marca Barcelona; per Pep Martí.

» Alcaldes històrics (II): El doctor Robert, el primer català emprenyat; per Pep Martí.

» Opinió: «Sanitat i política»; per Montserrat Tura.

» Crònica: Teoria i pràctica de les cues de Sant Jordi: agafar tanda com al mercat; per David Cobo.

» Flaix: Un Sant Jordi massiu a Barcelona; per Adrià Costa Rifà.

» Crònica: Comprar una rosa, ballar la conga; per Pau Cusí.

» Gemma Ruiz i La Sotana, els més venuts aquest Sant Jordi.

» Gemma Ruiz i Gemma Ventura: un Sant Jordi per fer realitat el «tot és possible»; per Pep Martí.

» Un Sant Jordi entre l'acord de claredat i les superilles; per Carme Rocamora.

» Opinió: «El català oblidat»; per Clara Tena.

» No te les pots perdre: les 12 pel·lícules que has de marcar al calendari per aquest 2023; per Víctor Rodrigo.

» Opinió: «Quan Bruce Springsteen va deixar de ser perfecte»; per Jordi Bianciotto.

» Quins són els equips de la Lliga realment més beneficiats i perjudicats pels àrbitres?; per Roger Tugas Vilardell.
 

---

 El passadís

Aquest dijous, el Reial Club de Polo de Barcelona celebrarà la seva assemblea general. L'entitat ha dut a terme unes importants obres de reforma per construir una zona de fitness i piscina coberta que han generat crítiques entre la massa social, però res indica que l'assemblea hagi de ser agitada. Amb un sistema de compromissaris, com succeeix també al Barça, és encara més improbable que es manifestin veus dissidents. Però el Polo celebrarà eleccions el gener vinent i aquests dies socis de diverses sensibilitats mantenen contactes per intentar construir una alternativa a l'actual junta. Al club ha generat sorpresa la filtració d'una votació interna a la junta directiva, un fet avançat per Nació, on es van expressar divisions entre dos possibles aspirants a la presidència, Pablo Sánchez i Javier Moreno. La manca de cohesió de la directiva ha donat esperances als crítics de cara a les eleccions. Caldrà veure si les converses que s'estan produint —i que continuaran els pròxims dies— fructifiquen. Us en tindrem al cas.

Vist i llegit

Per homologar-se en tots els àmbits i ser útil i necessària, la llengua catalana necessitava una enciclopèdia, un contenidor de saber en àmbits com la llengua, la ciència, les humanitats o la geografia. I així va néixer el 1969 la iniciativa de la Gran Enciclopèdia Catalana. Impulsada inicialment per Edicions 62 se'n van vendre més de 200.000 col·leccions, però la seva història va ser de conflictes, estretors i incerteses per la situació política i social del moment i les discrepàncies internes. Va arribar a bon port gràcies a la suma de voluntats i als diners, el patriotisme i el talent, segons el cas, de Max Cahner, Jordi Pujol, Jordi Carbonell, Joan Fuster, Heribert Barrera o Enric Lluch. Ara, les enciclopèdies en paper han deixat de tenir sentit, lògicament, però la Catalana encara la podeu consultar en línia. A l'En Guàrdia! de Catalunya Ràdio, que cada setmana condueix Enric Calpena amb Josep Maria Solé i Sabaté i que just ha complert mil programes, van explicar-ne la història de la mà del doctor en Història Contemporània Josep Lluís Martín Berbois. És un llegat del qual ens en podem enorgullir. Podeu recuperar aquí el programa.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1916 els independentistes irlandesos s'aixecaven en armes contra el domini britànic en el que es va conèixer com la revolta de Pasqua. Els enfrontaments armats entre els voluntaris republicans i l'exèrcit anglès, que estava immers en la Primera Guerra Mundial, es van succeir a Dublín i a altres punts de l'illa. Els anglesos molt superiors, es van imposar militarment, però aquell alçament, amb màrtirs i proclamació unilateral de la república inclosa, va ser determinant per aconseguir l'objectiu independentista. Després de sis anys de tensions i guerrilla i funcionant amb una assemblea parlamentària, els irlandesos van aconseguir el reconeixement i l'estat propi el 1922. La república va nàixer, però, esquarterada perquè els comptats de l'Ulster van seguir —i encara ho estan— sota administració britànica.

Els acords de Divendres Sant, dels que s'acaben de celebrar els 25 anys, contemplen, amb acceptació de Londres, que la província decideixi en referèndum si s'integra a Irlanda, fet que es podria accelerar si el Sinn Féin confirma les seves bones perspectives electorals també al sud. Així es va recrear i celebrar a Dublín el 2016 anys el centenari de la revolta i la proclamació que va inspirar l'independentisme català dels anys vint. Aquí us deixo el text de proclamació que aquell dia de Pasqua va llegir, davant de l'oficina de correus de la capital, Patrick Pearse i que aleshores era un text molt avançat. La història d'Irlanda és de lluita.  

 L'aniversari

El 24 d'abril de l'any 1947, avui fa 76 anys, naixia a la Pobla de Segur Josep Borrell, que es va retirar de la primera línia política el 2007 després d'haver estat ministre de Foment i president de l'Eurocambra per dedicar-se a l'activitat empresarial. Va tornar a la política el 2018 per ser ministre d'Exteriors del govern de Pedro Sánchez. Un any després, l'executiu central el va promoure com a vicepresident de la Comissió Europea i Alt Representant per a Assumptes Exteriors i la Política de Seguretat. Davant l'agressió russa a Ucraïna no ha dubtat a alinear la Unió amb l'OTAN i avalar l'enviament d'armes amb diners comunitaris a aquell país per defensar-se. Borrell, que va intentar liderar el PSOE a finals dels 90 i va flirtejar amb Cs en els moments àlgids del procés, forma part de l'ala més jacobina del PSC i és recordat per algunes intervencions molt dures contra els líders independentistes. Fa uns dies, els ciutadans del seu poble van acordar en consulta canviar el nom de l'avinguda que tenia dedicada pel d'1 d'Octubre. Posteriorment, el PSC li va fer un reconeixement per la defensa dels valors europeus i un vídeo d'homenatge en castellà que podeu veure aquí. Podeu recuperar aquí la seva intervenció d'agraïment, majoritàriament en català, a partir de les 2 hores i 7 minuts abordant el moment polític internacional i català. 

 ​Fes clic aquí per rebre'l