18
d'abril
del
2023
Actualitzat
el
19
d'abril
a les
18:24h
El cas Negreira ha derivat en una guerra oberta entre el Futbol Club Barcelona i el Reial Madrid. Les afirmacions de Joan Laporta equiparant el club blanc amb l'"equip del règim" van tenir com a resposta un vídeo, difós a les xarxes socials de l'entitat presidida per Florentino Pérez, en què s'establien complicitats entre els blaugrana i el franquisme. La deformació de la història practicada en el vídeo per contraatacar les paraules de Laporta va fer que aquest dimarts el Govern instés el Reial Madrid a retirar el missatge.
Del vincle entre franquisme i esport n'és especialista l'historiador i professor Carles Santacana, que va ser director del Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona i ha escrit diversos llibres sobre la petjada del règim a Catalunya, com El Barça i el franquisme. Crònica d'uns anys decisius per a Catalunya (1968-1978). En aquesta conversa amb Nació, Santacana detalla, en episodis concrets, l'impacte que va tenir Franco en la vida del club blaugrana i desgrana el favoritisme de les autoritats al Reial Madrid durant el llarg hivern de la dictadura.
- Quina és la primera agressió del franquisme al Barça?
- L'any 1939 hi ha un fet que és molt particular. Cap altre club de futbol de l'època el pateix. El primer partit que es juga al camp de les Corts després de la guerra, el juny del 1939, es converteix en una cerimònia d'expiació de tots els mals que se li atribueixen al club, pel que ha passat els anys anteriors en aquell camp, que és la vinculació amb el catalanisme. El 1925 s'havia produït, per exemple, la xiulada a l'himne espanyol. Aquell estiu del 1939 s'organitza un partit en el qual no hi ha jugadors del Barça, perquè el Barça encara no s'ha pogut reconstruir. El duel el juguen una selecció espanyola amb la samarreta del Barça i uns juvenils de l'Athletic Club de Bilbao.
Però el més important no és el partit sinó tot el cerimonial, en el qual diverses persones del règim intervenen per explicar que el club, de llavors en endavant, ja no tornarà a estar impregnat de discurs polític ni serà el lloc on es camuflaran els catalanistes. Es projecta un club incorporat a l'Espanya nacional. Un dels discursos és de Manuel Bravo Montero, del Rondín Antimarxista, la força parapolicial que buscava gent per liquidar en els primers mesos del règim a Barcelona. Era soci de l'Espanyol i el converteixen en directiu del Barça. Un partit d'aquestes característiques, amb un acte d'aquesta mena, no es va produir en cap altre camp, ni als camps bascos quan van reprendre l'activitat després de la guerra.
- Va haver-hi altres mesures generals, que també van afectar el Barça.
- Es va obligar a canviar les denominacions dels clubs que eren anglòfones. El Futbol Club Barcelona va passar a ser Club de Futbol Barcelona. Això també va passar amb els Athletic i els Racing, que eren noms anglesos. I, particularment en el cas del Barça, es van suprimir les quatre barres que figuraven en un quarter de l'escut per dues franges. I això es manté durant deu anys, fins al 1949, que la directiva tira pel dret i torna a posar les quatre barres a l'escut.
- I es nomena un president del Barça que és de Madrid i no ha vist mai un partit del club. És Enrique Piñeyro, el marquès de la Mesa de Asta, declarat feixista.
- Correcte. Un president que plega el 1943, després del famós partit de l'11 a 1 al camp del Reial Madrid, de tornada d'una semifinal de la Copa del Generalísimo. D'aquell episodi és molt significatiu no només el resultat i les pressions que s'han explicat sempre sobre els jugadors, que això és difícil de demostrar, sinó els detalls que envoltaven el partit. A la premsa de Madrid de l'època, Eduardo Teus, que era el seleccionador espanyol, va incitar l'afició madrilenya a escridassar el Barça amb l'argument que, amb la xiulada als blancs en el duel d'anada al camp de les Corts, s'estava xiulant l'himne d'Espanya. L'equivalència l'establien ells mateixos.
- En aquests primers anys de franquisme, el règim es planteja la desaparició del Barça?
- Hi ha una nota al Marca, que a l'època es deia un suelto, que apunta aquesta possibilitat, però que allò fos una idea amb entitat plantejada per gent de prou nivell no està demostrat.
- És quan al Marca es publica que el Barça passi a dir-se Club de Fútbol España i que els colors blaugrana es canviï pels colors de la bandera espanyola.
- Això mateix. Hi ha una dada molt significativa: l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona és el 26 de gener del 1939; l'Espanyol ja funciona a finals de febrer i, en canvi, el Barça necessita mesos per reprendre l'activitat. El primer partit que dèiem que s'organitza a les Corts encara no és amb jugadors del Barça. Hi ha una mena de stand-by d'uns mesos que relega el club. Les autoritats no s'acaben de decidir si el club ha de desaparèixer o han de trobar dirigents afins al règim per poder mirar endavant.
- Troben dirigents afins al règim. A la cúpula del Barça, en els anys de dictadura, hi havia franquistes acèrrims, com Miró Sans.
- En Miró Sans, quan anava a veure en Franco, es posava l'uniforme de la Falange. Havia fet la guerra al bàndol franquista.
- Abans de Miró Sans, Enric Martí Carreto viu com a president l'escàndol del cas Di Stéfano, que és l'episodi més il·lustratiu de com les autoritats de l'època maniobraven a favor del Reial Madrid.
- La història real del cas Di Stéfano és coneguda. Hi ha una cosa que s'ha de tenir present. El franquisme va copiar del feixisme italià la idea del control de l'esport. De fet, el control de l'esport no era ni de l'Estat, era del partit. La Delegación Nacional de Deportes era de la Falange. El partit, des de la cúspide, nomenava el president de la Delegación Nacional de Deportes i, aquest, els presidents de les federacions i, en cadena, els presidents dels clubs, almenys fins als anys 60. La possibilitat d'intervenció per part de les autoritats era absoluta.
En el cas de Di Stéfano, el Barça va tenir problemes, fins i tot, per fer l'avançament dels diners al River Plate. S'havia de pagar en dòlars i en l'Estat franquista, per tenir dòlars, calia passar per l'Instituto de Moneda Extranjera, que depenia del ministeri. El Barça no va aconseguir els dòlars. El club va obtenir-los després gràcies a gent catalana exiliada a l'Argentina. Les dificultats eren de tota mena. El Madrid no tenia aquestes dificultats. No només pel paper de Santiago Bernabéu sinó també pel rol de Raimundo Saporta.
- Quina influència exerceix Saporta?
- Saporta, com a directiu també d'un banc, tenia les portes obertes de l'esfera econòmica.
- Una època en què es construeix la llegenda de les Copes d'Europa.
- Del 1939 al 1953, el Madrid no guanya cap Lliga i el Barça n'aconsegueix tres. Però és un panorama en què en guanya també el València i l'Athletic Club de Bilbao. A partir del 1953 i fins al 1975, el Madrid en guanya 15. A partir de Di Stéfano es marca un canvi de tendència. Ni el Barça ni els altres equips treuen gaire el cap. De fet, aquest favoritisme permet al Reial Madrid iniciar el cicle de les Copes d'Europa, que vestien molt internacionalment.
- Eren evidents els vincles amb l'estament arbitral?
- És més difícil de poder demostrar. Però hi ha com un clima d'època, que el Madrid representa Espanya i, per tant, se li han de concedir facilitats. Per exemple, el més lògic per a les finals de la Copa del Generalísimo hauria estat que es disputessin en un camp neutral. Però moltes de les que va guanyar el Madrid es van jugar al Bernabéu. Per exemple, la del 1968, coneguda com "la final de les ampolles", que és un Madrid-Barça que es juga, com a camp neutral, al del Madrid. I guanya el Barça. És poc conegut que, en la final de la Copa posterior a l'escàndol de Guruceta, un València-Madrid que es va jugar al Camp Nou, s'elaboren uns informes de la policia alertant de la venda d'entrades i com s'ha d'evitar que hi hagi una presència important d'aficionats del Barça que puguin xiular Franco. Van decidir que les entrades les regalaven a través d'organismes oficials per distribuir gent seva per tot el camp i controlar una possible xiulada al dictador. La percepció d'antagonisme és clara.
- El català és una llengua proscrita al Camp Nou fins a la mort de Franco. De fet, fins al partit de Lliga contra el Madrid del 28 de desembre del 1975, un mes després de la mort del dictador, no s'ofereix tota la informació per megafonia en català.
- I aquell partit també és el primer en què s'entren al Camp Nou, de manera clandestina, les senyeres.
- Un miler de senyeres confeccionades i vehiculades a l'estadi amb la col·laboració de la directiva de Montal.
- Això mateix. Els promotors d'aquella acció eren Joan Granados i el pare de Sandro Rosell, Jaume Rosell, que era gerent del club. Les senyeres es van confeccionar clandestinament, perquè no es podien comprar enlloc. L'operació no es podria haver fet sense l'ajuda de la directiva. Sobre l'episodi de la megafonia i el català, ja es va intentar el 1972, que va acabar comportant que el governador civil cités el president Montal, tot i que els missatges a l'estadi es van fer en les dues llengües.
- Amb el final del franquisme, el Barça deixa de sentir-se perjudicat?
- El franquisme té unes particularitats específiques. I hi ha un altre element que està sobreposat al règim però que, quan desapareix el franquisme, persisteix, que és el centralisme. On és l'univers federatiu? Es cou tot a Madrid. Potser ara no és tan així, per una sèrie de disputes que tenen a veure més amb el negoci futbolístic, però des del punt de vista de la identitat, és clar com ha estat sempre.
- Fins a quin punt és perillós el que ha fet el Reial Madrid de distorsionar la història de l'etapa franquista?
- Ho és pel que pot arribar a molta gent que té unes determinades fonts d'informació. És una perversió absoluta de la història. El que trobo molt greu és que aquest missatge tingui el segell d'una institució. Crec, però, que és un error del Reial Madrid, perquè algú amb una mica de seny ja veu que això no va enlloc. No sé si han calculat l'impacte que tenia el missatge.
Del vincle entre franquisme i esport n'és especialista l'historiador i professor Carles Santacana, que va ser director del Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona i ha escrit diversos llibres sobre la petjada del règim a Catalunya, com El Barça i el franquisme. Crònica d'uns anys decisius per a Catalunya (1968-1978). En aquesta conversa amb Nació, Santacana detalla, en episodis concrets, l'impacte que va tenir Franco en la vida del club blaugrana i desgrana el favoritisme de les autoritats al Reial Madrid durant el llarg hivern de la dictadura.
- Quina és la primera agressió del franquisme al Barça?
- L'any 1939 hi ha un fet que és molt particular. Cap altre club de futbol de l'època el pateix. El primer partit que es juga al camp de les Corts després de la guerra, el juny del 1939, es converteix en una cerimònia d'expiació de tots els mals que se li atribueixen al club, pel que ha passat els anys anteriors en aquell camp, que és la vinculació amb el catalanisme. El 1925 s'havia produït, per exemple, la xiulada a l'himne espanyol. Aquell estiu del 1939 s'organitza un partit en el qual no hi ha jugadors del Barça, perquè el Barça encara no s'ha pogut reconstruir. El duel el juguen una selecció espanyola amb la samarreta del Barça i uns juvenils de l'Athletic Club de Bilbao.
"El primer partit que es juga a les Corts després de la guerra, el juny del 1939, ja es converteix en una cerimònia d'expiació de tots els mals que se li atribueixen al club"
Però el més important no és el partit sinó tot el cerimonial, en el qual diverses persones del règim intervenen per explicar que el club, de llavors en endavant, ja no tornarà a estar impregnat de discurs polític ni serà el lloc on es camuflaran els catalanistes. Es projecta un club incorporat a l'Espanya nacional. Un dels discursos és de Manuel Bravo Montero, del Rondín Antimarxista, la força parapolicial que buscava gent per liquidar en els primers mesos del règim a Barcelona. Era soci de l'Espanyol i el converteixen en directiu del Barça. Un partit d'aquestes característiques, amb un acte d'aquesta mena, no es va produir en cap altre camp, ni als camps bascos quan van reprendre l'activitat després de la guerra.
- Va haver-hi altres mesures generals, que també van afectar el Barça.
- Es va obligar a canviar les denominacions dels clubs que eren anglòfones. El Futbol Club Barcelona va passar a ser Club de Futbol Barcelona. Això també va passar amb els Athletic i els Racing, que eren noms anglesos. I, particularment en el cas del Barça, es van suprimir les quatre barres que figuraven en un quarter de l'escut per dues franges. I això es manté durant deu anys, fins al 1949, que la directiva tira pel dret i torna a posar les quatre barres a l'escut.
- I es nomena un president del Barça que és de Madrid i no ha vist mai un partit del club. És Enrique Piñeyro, el marquès de la Mesa de Asta, declarat feixista.
- Correcte. Un president que plega el 1943, després del famós partit de l'11 a 1 al camp del Reial Madrid, de tornada d'una semifinal de la Copa del Generalísimo. D'aquell episodi és molt significatiu no només el resultat i les pressions que s'han explicat sempre sobre els jugadors, que això és difícil de demostrar, sinó els detalls que envoltaven el partit. A la premsa de Madrid de l'època, Eduardo Teus, que era el seleccionador espanyol, va incitar l'afició madrilenya a escridassar el Barça amb l'argument que, amb la xiulada als blancs en el duel d'anada al camp de les Corts, s'estava xiulant l'himne d'Espanya. L'equivalència l'establien ells mateixos.
- En aquests primers anys de franquisme, el règim es planteja la desaparició del Barça?
- Hi ha una nota al Marca, que a l'època es deia un suelto, que apunta aquesta possibilitat, però que allò fos una idea amb entitat plantejada per gent de prou nivell no està demostrat.
- És quan al Marca es publica que el Barça passi a dir-se Club de Fútbol España i que els colors blaugrana es canviï pels colors de la bandera espanyola.
- Això mateix. Hi ha una dada molt significativa: l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona és el 26 de gener del 1939; l'Espanyol ja funciona a finals de febrer i, en canvi, el Barça necessita mesos per reprendre l'activitat. El primer partit que dèiem que s'organitza a les Corts encara no és amb jugadors del Barça. Hi ha una mena de stand-by d'uns mesos que relega el club. Les autoritats no s'acaben de decidir si el club ha de desaparèixer o han de trobar dirigents afins al règim per poder mirar endavant.
- Troben dirigents afins al règim. A la cúpula del Barça, en els anys de dictadura, hi havia franquistes acèrrims, com Miró Sans.
- En Miró Sans, quan anava a veure en Franco, es posava l'uniforme de la Falange. Havia fet la guerra al bàndol franquista.
- Abans de Miró Sans, Enric Martí Carreto viu com a president l'escàndol del cas Di Stéfano, que és l'episodi més il·lustratiu de com les autoritats de l'època maniobraven a favor del Reial Madrid.
- La història real del cas Di Stéfano és coneguda. Hi ha una cosa que s'ha de tenir present. El franquisme va copiar del feixisme italià la idea del control de l'esport. De fet, el control de l'esport no era ni de l'Estat, era del partit. La Delegación Nacional de Deportes era de la Falange. El partit, des de la cúspide, nomenava el president de la Delegación Nacional de Deportes i, aquest, els presidents de les federacions i, en cadena, els presidents dels clubs, almenys fins als anys 60. La possibilitat d'intervenció per part de les autoritats era absoluta.
"El franquisme va copiar del feixisme italià la idea del control de l'esport"
En el cas de Di Stéfano, el Barça va tenir problemes, fins i tot, per fer l'avançament dels diners al River Plate. S'havia de pagar en dòlars i en l'Estat franquista, per tenir dòlars, calia passar per l'Instituto de Moneda Extranjera, que depenia del ministeri. El Barça no va aconseguir els dòlars. El club va obtenir-los després gràcies a gent catalana exiliada a l'Argentina. Les dificultats eren de tota mena. El Madrid no tenia aquestes dificultats. No només pel paper de Santiago Bernabéu sinó també pel rol de Raimundo Saporta.
- Quina influència exerceix Saporta?
- Saporta, com a directiu també d'un banc, tenia les portes obertes de l'esfera econòmica.
- Una època en què es construeix la llegenda de les Copes d'Europa.
- Del 1939 al 1953, el Madrid no guanya cap Lliga i el Barça n'aconsegueix tres. Però és un panorama en què en guanya també el València i l'Athletic Club de Bilbao. A partir del 1953 i fins al 1975, el Madrid en guanya 15. A partir de Di Stéfano es marca un canvi de tendència. Ni el Barça ni els altres equips treuen gaire el cap. De fet, aquest favoritisme permet al Reial Madrid iniciar el cicle de les Copes d'Europa, que vestien molt internacionalment.
- Eren evidents els vincles amb l'estament arbitral?
- És més difícil de poder demostrar. Però hi ha com un clima d'època, que el Madrid representa Espanya i, per tant, se li han de concedir facilitats. Per exemple, el més lògic per a les finals de la Copa del Generalísimo hauria estat que es disputessin en un camp neutral. Però moltes de les que va guanyar el Madrid es van jugar al Bernabéu. Per exemple, la del 1968, coneguda com "la final de les ampolles", que és un Madrid-Barça que es juga, com a camp neutral, al del Madrid. I guanya el Barça. És poc conegut que, en la final de la Copa posterior a l'escàndol de Guruceta, un València-Madrid que es va jugar al Camp Nou, s'elaboren uns informes de la policia alertant de la venda d'entrades i com s'ha d'evitar que hi hagi una presència important d'aficionats del Barça que puguin xiular Franco. Van decidir que les entrades les regalaven a través d'organismes oficials per distribuir gent seva per tot el camp i controlar una possible xiulada al dictador. La percepció d'antagonisme és clara.
- El català és una llengua proscrita al Camp Nou fins a la mort de Franco. De fet, fins al partit de Lliga contra el Madrid del 28 de desembre del 1975, un mes després de la mort del dictador, no s'ofereix tota la informació per megafonia en català.
- I aquell partit també és el primer en què s'entren al Camp Nou, de manera clandestina, les senyeres.
- Un miler de senyeres confeccionades i vehiculades a l'estadi amb la col·laboració de la directiva de Montal.
- Això mateix. Els promotors d'aquella acció eren Joan Granados i el pare de Sandro Rosell, Jaume Rosell, que era gerent del club. Les senyeres es van confeccionar clandestinament, perquè no es podien comprar enlloc. L'operació no es podria haver fet sense l'ajuda de la directiva. Sobre l'episodi de la megafonia i el català, ja es va intentar el 1972, que va acabar comportant que el governador civil cités el president Montal, tot i que els missatges a l'estadi es van fer en les dues llengües.
"Quan desapareix el franquisme, persisteix un altre element, el centralisme"
- Amb el final del franquisme, el Barça deixa de sentir-se perjudicat?
- El franquisme té unes particularitats específiques. I hi ha un altre element que està sobreposat al règim però que, quan desapareix el franquisme, persisteix, que és el centralisme. On és l'univers federatiu? Es cou tot a Madrid. Potser ara no és tan així, per una sèrie de disputes que tenen a veure més amb el negoci futbolístic, però des del punt de vista de la identitat, és clar com ha estat sempre.
- Fins a quin punt és perillós el que ha fet el Reial Madrid de distorsionar la història de l'etapa franquista?
- Ho és pel que pot arribar a molta gent que té unes determinades fonts d'informació. És una perversió absoluta de la història. El que trobo molt greu és que aquest missatge tingui el segell d'una institució. Crec, però, que és un error del Reial Madrid, perquè algú amb una mica de seny ja veu que això no va enlloc. No sé si han calculat l'impacte que tenia el missatge.