18
d'abril
del
2023
Actualitzat
el
20
d'abril
a les
18:36h
Diuen que la millor defensa és un bon atac. Aquest dilluns, el president del Barça, Joan Laporta, va protagonitzar un moment de contraatac davant dels efectes que pugui tenir elcas Negreira. Laporta va negar qualsevol ombra de corrupció per part del club en una intervenció vehement. Però, molt més que això, el dirigent esportiu va apuntar a una campanya contra el Barça i va criticar durament el Reial Madrid per haver-se personat en el cas com a acusació particular. "El Reial Madrid és el club del règim", va assegurar. La reacció del club madrileny no s'ha fet esperar i, poques hores després va publicar un vídeo en el qual es mostraven imatges de la inauguració del Camp Nou en ple franquisme, i es recordava la repressió que va afectar l'entitat madridista el 1939.
En el vídeo es dona a entendre que, si hi va haver un club afavorit pel règim dictatorial, va ser el club català. Qui té raó a la llum de la història? En el vídeo del Madrid hi ha una cosa que és certa: el club va patir fort la repressió de Franco ja que els seus directius i jugadors d'idees republicanes van patir la sort dels vençuts. Exactament igual que el Barça i la resta d'entitats de tot ordre. Però, a diferència del Reial Madrid, al Barça li va tocar una doble repressió: una per les simpaties republicanes dels seus dirigents i l'altra per català. Veiem-ne alguns exemples.
La repressió contra el Barça és anterior a la victòria de Franco. El Reial Madrid dels anys 30 va patir la repressió, però mai li van afusellar un president. Josep Sunyol i Garriga, president del Barça en el moment d'esclatar la Guerra Civil, va pagar ben cara el seu compromís amb la República. En els mesos inicials del conflicte, quan viatjava a Madrid per donar suport a la defensa de la ciutat contra els militars revoltats, el cotxe en què viatjava va cometre un error fatal i va penetrar en territori enemic. Sunyol era en aquell moment militant d'Esquerra Republicana i diputat. Aturats per un grup de militars, Sunyol i els seus acompanyants van ser assassinats sense més. Era l'anunci del que vindria.
Les tropes franquistes entren al camp de les Corts el gener del 1939, quan cau Barcelona i, al capdavall, la Catalunya autònoma i el que quedava de l'Espanya republicana. L'oficial que penetra en les instal·lacions del club ja apunta maneres quan pretén convertir el camp en un magatzem per a l'exèrcit. Comencen les depuracions, que tindran la primera víctima en el gerent del club, Rossend Calvet, un home que havia preservat la integritat de la casa durant la guerra i que és acomiadat. Explica molt bé aquest període el periodista i historiador Enric Calpena en el seu darrer llibre, En guerra. Calvet tornarà a ser admès pocs anys més tard.
La possibilitat de dissoldre simplement el Barça es va considerar a les altes instàncies. Tenia molts partidaris. Però, finalment, com explica també Calpena, es va valorar com a més hàbil tenir el club controlat que no pas suprimit. Això sí: es va omplir la junta directiva de jerarques falangistes i Enrique Piñeyro, marquès de laMesa de Asta, un falangista madrileny, va ser nomenat president. El club va viure els primers anys de la postguerra virtualment intervingut. D'aquest personatge també s'explica que, donat el context, va impedir que les coses fossin encara pitjor.
El Barça ja havia patit les fòbies espanyolistes dels règims espanyols en els anys vint. El 1925, una xiulada sorollosa a l'himne espanyol va fer que la dictadura de Primo de Rivera clausurés durant un temps el camp. Però el 1939 va ser molt pitjor. Es va establir un estatus d'espanyolització ferotge, el català es va deixar d'emprar, el nom del club, Futbol Club Barcelona, va ser canviat per Club de Futbol Barcelona, i van desaparèixer les quatre barres de l'escut de l'entitat.
El Reial Madrid es va recuperar de la repressió dels primers anys. El seu màxim directiu sota el franquisme, Santiago Bernabéu, es va convertir en una figura emblemàtica del Madrid sorgit de la victòria feixista. La simbiosi entre règim i madridisme va acabar sent perfecte i el club blanc va saber utilitzar a fons tots els engranatges del poder esportiu. El cas del fitxatge de l'argentí Alfredo Di Stéfano ho va demostrar i va suposar un cop letal a les aspiracions culés.
El maig del 1953, el Barça va tancar un acord amb el jugador del River Plate, que es moria de ganes per jugar a Europa. Però entorn Di Stéfano es va produir un embolic sobre els drets del jugador entre el club argentí i el Millonarios de Bogotà, que va enterbolir els acords amb el Barça. El Reial Madrid va jugar brut a través d'un personatge tèrbol que seria clau en la història del madridisme: Raimundo Saporta. La Delegación Nacional de Deportes espanyola va suspendre tots els contractes amb jugadors estrangers. Davant el bloqueig, les autoritats esportives van proposar que Di Stéfano jugués en els dos clubs en anys alterns. El Barça va acabar renunciant i la junta, amb el president Martí Carreto al davant, va dimitir. El periodista Jordi Finestres ho ha explicat bé. Aquest article de Sàpiens en dona tots els detalls.
El Barça va estar dirigit durant la major part del franquisme per directius provinents de famílies de la burgesia, majoritàriament procedents del tèxtil i d'antiga tradició catalanista. L'escàndol Di Stéfano va provocar una gran ferida i va fer que la visió de les juntes canviés i el club adoptés una posició cada cop més catalanista. La junta del president Miró Sans, constituïda després del cas Di Stéfano, va començar a virar cap a una línia de proximitat amb el catalanisme, per bé que el seu president era un acèrrim franquista. Els anys 60, el Barça ja va ser vist com "més que un club", en una frase que faria època, pronunciada per Narcís de Carreras, exemple de patrici antic militant de la Lliga i cada cop més bel·ligerant contra el règim.
El que desfigura el vídeo del Reial Madrid és en el suposat entusiasme amb què els símbols del règim eren rebuts al Camp Nou. Òbviament, al si de la cúpula del club sempre hi va haver partidaris del règim, en uns anys en què els directius no eren elegits democràticament sinó que responien a processos restringits de cooptació. Com en totes les manifestacions d'"adhesió espontània", la maquinària oficial hi era ben present. La realitat és que fins al 1972 no es emprar el català des dels altaveus del Camp Nou. Aquell va ser un dia històric. Un nen es va perdre i es va avisar els pares per l'altaveu. N'hi va haver prou perquè el ministre de la Governació, Tomás bgatricano Goñi, present a l'estadi, es dirigís cap al president del club, Agustí Montal, advertint-lo que allò no podia tornar a passar: "Es el acto más hostil al 18 de julio desde el fin de la guerra", va exclamar.
L'any següent d'aquest incident, es va produir un fet que esdevindria disruptiu i faria entrar el club en una altra època: el fitxatge de Johan Cruyff. Amb la seva arribada s'engegarien dinàmiques de modernitat en tots els ordres, des del purament futbolístic al simbòlic, donant al club una autoestima que no tenia fins aleshores. Aleshores sí, el franquisme va començar a caminar cap al declivi, també al Camp Nou.
En el vídeo es dona a entendre que, si hi va haver un club afavorit pel règim dictatorial, va ser el club català. Qui té raó a la llum de la història? En el vídeo del Madrid hi ha una cosa que és certa: el club va patir fort la repressió de Franco ja que els seus directius i jugadors d'idees republicanes van patir la sort dels vençuts. Exactament igual que el Barça i la resta d'entitats de tot ordre. Però, a diferència del Reial Madrid, al Barça li va tocar una doble repressió: una per les simpaties republicanes dels seus dirigents i l'altra per català. Veiem-ne alguns exemples.
Un president assassinat
La repressió contra el Barça és anterior a la victòria de Franco. El Reial Madrid dels anys 30 va patir la repressió, però mai li van afusellar un president. Josep Sunyol i Garriga, president del Barça en el moment d'esclatar la Guerra Civil, va pagar ben cara el seu compromís amb la República. En els mesos inicials del conflicte, quan viatjava a Madrid per donar suport a la defensa de la ciutat contra els militars revoltats, el cotxe en què viatjava va cometre un error fatal i va penetrar en territori enemic. Sunyol era en aquell moment militant d'Esquerra Republicana i diputat. Aturats per un grup de militars, Sunyol i els seus acompanyants van ser assassinats sense més. Era l'anunci del que vindria.
Franquistització a punta de pistola
Les tropes franquistes entren al camp de les Corts el gener del 1939, quan cau Barcelona i, al capdavall, la Catalunya autònoma i el que quedava de l'Espanya republicana. L'oficial que penetra en les instal·lacions del club ja apunta maneres quan pretén convertir el camp en un magatzem per a l'exèrcit. Comencen les depuracions, que tindran la primera víctima en el gerent del club, Rossend Calvet, un home que havia preservat la integritat de la casa durant la guerra i que és acomiadat. Explica molt bé aquest període el periodista i historiador Enric Calpena en el seu darrer llibre, En guerra. Calvet tornarà a ser admès pocs anys més tard. La possibilitat de dissoldre simplement el Barça es va considerar a les altes instàncies. Tenia molts partidaris. Però, finalment, com explica també Calpena, es va valorar com a més hàbil tenir el club controlat que no pas suprimit. Això sí: es va omplir la junta directiva de jerarques falangistes i Enrique Piñeyro, marquès de laMesa de Asta, un falangista madrileny, va ser nomenat president. El club va viure els primers anys de la postguerra virtualment intervingut. D'aquest personatge també s'explica que, donat el context, va impedir que les coses fossin encara pitjor.
La descatalanització del club
El Barça ja havia patit les fòbies espanyolistes dels règims espanyols en els anys vint. El 1925, una xiulada sorollosa a l'himne espanyol va fer que la dictadura de Primo de Rivera clausurés durant un temps el camp. Però el 1939 va ser molt pitjor. Es va establir un estatus d'espanyolització ferotge, el català es va deixar d'emprar, el nom del club, Futbol Club Barcelona, va ser canviat per Club de Futbol Barcelona, i van desaparèixer les quatre barres de l'escut de l'entitat.
El cas Di Stéfano: la burgesia opta pel catalanisme
El Reial Madrid es va recuperar de la repressió dels primers anys. El seu màxim directiu sota el franquisme, Santiago Bernabéu, es va convertir en una figura emblemàtica del Madrid sorgit de la victòria feixista. La simbiosi entre règim i madridisme va acabar sent perfecte i el club blanc va saber utilitzar a fons tots els engranatges del poder esportiu. El cas del fitxatge de l'argentí Alfredo Di Stéfano ho va demostrar i va suposar un cop letal a les aspiracions culés. El maig del 1953, el Barça va tancar un acord amb el jugador del River Plate, que es moria de ganes per jugar a Europa. Però entorn Di Stéfano es va produir un embolic sobre els drets del jugador entre el club argentí i el Millonarios de Bogotà, que va enterbolir els acords amb el Barça. El Reial Madrid va jugar brut a través d'un personatge tèrbol que seria clau en la història del madridisme: Raimundo Saporta. La Delegación Nacional de Deportes espanyola va suspendre tots els contractes amb jugadors estrangers. Davant el bloqueig, les autoritats esportives van proposar que Di Stéfano jugués en els dos clubs en anys alterns. El Barça va acabar renunciant i la junta, amb el president Martí Carreto al davant, va dimitir. El periodista Jordi Finestres ho ha explicat bé. Aquest article de Sàpiens en dona tots els detalls.
Neix el "més que un club"
El Barça va estar dirigit durant la major part del franquisme per directius provinents de famílies de la burgesia, majoritàriament procedents del tèxtil i d'antiga tradició catalanista. L'escàndol Di Stéfano va provocar una gran ferida i va fer que la visió de les juntes canviés i el club adoptés una posició cada cop més catalanista. La junta del president Miró Sans, constituïda després del cas Di Stéfano, va començar a virar cap a una línia de proximitat amb el catalanisme, per bé que el seu president era un acèrrim franquista. Els anys 60, el Barça ja va ser vist com "més que un club", en una frase que faria època, pronunciada per Narcís de Carreras, exemple de patrici antic militant de la Lliga i cada cop més bel·ligerant contra el règim.
El català torna al Camp Nou
El que desfigura el vídeo del Reial Madrid és en el suposat entusiasme amb què els símbols del règim eren rebuts al Camp Nou. Òbviament, al si de la cúpula del club sempre hi va haver partidaris del règim, en uns anys en què els directius no eren elegits democràticament sinó que responien a processos restringits de cooptació. Com en totes les manifestacions d'"adhesió espontània", la maquinària oficial hi era ben present. La realitat és que fins al 1972 no es emprar el català des dels altaveus del Camp Nou. Aquell va ser un dia històric. Un nen es va perdre i es va avisar els pares per l'altaveu. N'hi va haver prou perquè el ministre de la Governació, Tomás bgatricano Goñi, present a l'estadi, es dirigís cap al president del club, Agustí Montal, advertint-lo que allò no podia tornar a passar: "Es el acto más hostil al 18 de julio desde el fin de la guerra", va exclamar.L'any següent d'aquest incident, es va produir un fet que esdevindria disruptiu i faria entrar el club en una altra època: el fitxatge de Johan Cruyff. Amb la seva arribada s'engegarien dinàmiques de modernitat en tots els ordres, des del purament futbolístic al simbòlic, donant al club una autoestima que no tenia fins aleshores. Aleshores sí, el franquisme va començar a caminar cap al declivi, també al Camp Nou.