Joan Armengol: «Si tornés a néixer, tornaria a fer periodisme, però gaudint més de la vida»

El periodista Toni Vall va explicar a l'Ara com, voltant pels Encants, es va trobar amb el fons d'alguns emblemàtics periodistes catalans. Un d'elles era el de Joan Armengol, amb moltes fotografies, bona part d'elles dedicades, de tot tipus de personatges dels milers que va entrevistar al llarg de la seva vida, de Franco a Fidel Castro, de Bo Derek als Beatles. Vall es dolia de la pèrdua de llegats com el d'Armengol, que s'escolen en l'oblit enmig de la indiferència oficial.

La seva trajectòria va començar a Ràdio Joventut d'Igualada i va passar per El Correo Catalán, Ràdio Barcelona i Miramar, fins a concloure a Ràdio Estel, on va fer un programa d'entrevistes titulat Amb llum pròpia. Fa uns dos anys que Joan Armengol es va desfer del seu fons quan es va traslladar a viure a una residència, prop de la Sagrada Família. Als seus 88 anys, manté el cap clar mentre troba a faltar molts dels amics que ha anat deixant enrere.    

- Què ha passat amb el seu fons?

- Jo tenia una quantitat de material increïble, però vaig haver de deixar el pis preciós que tenia. Tenia centenars de fotos, moltes d'elles que ja no sé ni de qui són, cartes, quadres. Què n'havia de fer? 

- No va parlar amb ningú de Cultura o de l'Ajuntament?

- Va venir algú de l'Ajuntament, però em van venir a dir que no els interessava. I jo tampoc tenia ganes de començar a mirar fotos. I va venir un senyor, de qui ja no recordo el seu nom, perquè s'ho mirés. Ja tinc 88 anys, no creia pas que visqués tant. Dels que hi ha a la residència de la mateixa edat, soc gairebé l'únic que no va amb cadira de rodes. Vaig amb bastó, això sí. Una cosa que fot molt és que van morint totes les persones que has conegut. Ara acaba de morir en Josep Piqué. El coneixia molt. Durant uns anys ens vèiem cada cap de setmana.      

- No li sap greu que el seu fons es dispersi?

- No. A ningú li interessaria. 

"Una cosa que fot molt és que van morint totes les persones que has conegut"

- No li agradaria que quedés alguna cosa de la seva feina?

- Res. Home, potser algunes veus, que són històriques. 

- Ha entrevistat a molta gent al llarg de tota la seva carrera. Entre elles, al general Franco. Recorda quan?

- No recordo exactament el moment. Va ser amb motiu d'una visita a Barcelona els anys seixanta. Jo era a Ràdio Barcelona. Són històries que no crec que interessin a ningú.
 
- Quantes entrevistes ha fet?

- Desenes de milers. 

- Això és un disbarat. 

- Això no vol dir que siguin totes a persones diferents. A Tarradellas com a mínim el vaig entrevistar deu vegades. Havia fet els entrenadors de lliga durant els caps de setmana. Les nits del Dissabte de Glòria feia un programa cara al públic a Ràdio Barcelona i venia gent del món de l'espectacle, des de Luis Mariano a José Guardiola i Sara Montiel. Una nit en vaig fer 70. El festival de San Remo el vaig retransmetre vàries temporades. Quan vaig venir a Barcelona des d'Igualada, ja no era un novell, havia fet moltes coses. Manuel del Arco em va entrevistar a La Vanguardia sent jove.

- Vostè ha fet de tot, de misses a futbol. Toros també?

- Tot. Havia col·laborat en un espai que es deia Patio de caballos i anava diumenge al migdia a veure com es pesaven els toros. Tenia amistat amb el Cordobés. 

- I com s'ho feia per accedir a tants personatges?

- Era una altra època. No hi havia tants periodistes que fessin el que feia jo. No m'havia d'acreditar. Jo em plantava a l'aeroport si sabia que venia gent destacada. Moltes vegades era jo sol.

- Va entrevistar els Beatles. Com va ser?

- Em vaig posar al peu de l'escala. No vaig parlar amb cap responsable de premsa d'ells, que potser ni en tenien. 

- Parlava anglès?

- Jo parlava tots els idiomes, a la meva manera. Una vegada que passava per Mèxic vaig voler entrevistar Cantinflas. Va ser difícil. Es trobava en un hotel de luxe. Sortosament duia una carta d'un molt conegut seu que em presentava com el seu germà. I va sortir com una bala. A Estoril vaig entrevistar el comte de Barcelona. Ell no tenia ni idea de qui era jo, però amb una carta d'un íntim seu vaig poder accedir-hi. Jo em patejava tots els hotels. Em deien: t'acaba d'arribar la Marlene Dietrich. I jo, cap al Ritz. Tot era diferent. Els personatges del futbol, que ara són tan difícils, jo em passejava amb el César, el Kubala, totes les figures. 
 
- Ha conegut moltes figures històriques.

- Gorbatxov, a Nixon dues vegades, abans que fos president, Clinton quan va venir a Barcelona.  

- Ha entrevistat Fidel Castro.

- Hi vaig anar amb motiu d'un viatge d'Adolfo Suárez a l'Havana. Era molt seductor. La sensació que donava xocava amb tot el que els seus detractors deien en contra seva.   

"L'ofici de periodista ha canviat molt, el primer magnetòfon que vaig tenir pesava vuit quilos"

- Deu haver viscut moments sorprenents.

- Home, és que n'he fet tantes d'entrevistes... Recorda un actor nord-americà que es deia George Sanders?

- Home, tot un clàssic de Hollywood. Es va suïcidar a Castelldefels.

- Quasi que davant meu.

- Què diu ara?

- Sí. A l'hotel Don Jaime. Sabíem que Sanders, un actor oscaritzat, era a Castelldefels i un equip de Miramar vam anar-hi per entrevistar-lo. Vam demanar per ell i va aparèixer. Però estava desencaixat, col·locat completament. Titubejava i feia uns comentaris que no eren escaients: "Periodistes? Són una merda". No estava en condicions de ser entrevistat. Ens acomiadem i poc després d'arribar a Miramar, surt un teletip dient que s'havia suïcidat. Es va suïcidar mentre jo anava de Castelldefels a Miramar.  

- A Pau Casals també el va entrevistar.

- Dues vegades. A Prada i a Puerto Rico, a casa seva. Com a català, era qui tenia més projecció internacional dels que he entrevistat. Però no es van emetre. Eren els anys del franquisme. 
 
- Va anar en l'avió en què Tarradellas va tornar a Catalunya. 

- Sí. I quan abans va anar a Madrid el vaig poder entrevistar perquè s'allotjava a casa d'un gran amic meu d'ascendència igualadina, Manuel Ortínez. Hi vaig arribar a tenir molta proximitat. Algun cop que em feia una confidència, em deia: "Si expliqueu això, us tallo el ganyot". El ganyot és el coll. He viatjat bastant amb Samaranch, també.

- Quina opinió en té?

- Per mi, era fabulós. Era l'espanyol més estimat al món. Però aquí no. Que no tingui un carrer... No ha tingut el ressò que mereix perquè el vinculen políticament al règim franquista. Però la gent hauria de saber que si no tens qui et pot recolzar, no pots fer res a la vida.    

- En aquells anys com a entrevistador no tenia gaire competència.

- Gairebé nul·la. Ràdio Barcelona ho era tot en aquella època. Hi havia Ràdio Nacional, Ràdio Espanya, però la competència era nul·la.    

- Què cal per entrevistar bé?

- Simpatia. I coneixement de la persona que has d'entrevistar. Ara tot està molt especialitzat i qui entrevista pilots de moto és un expert en motos. Aleshores no. Jo he entrevistat Ángel Nieto, Fernando Alonso. Però el millor en entrevistes era Joaquín Soler Serrano. Ho feia sense un maleït paper a les mans. Va fer venir grans personalitats, com Henry Kissinger.  

"Al periodisme d'ara es pregunta més, però potser s'informa menys"

- Què li ha donat el periodisme?

- M'ha donat una vida excepcional i un coneixement de les coses. Però també m'ha fet deixar una mica la família de costat.

- L'ofici és més difícil ara que abans?

- És diferent. Ara es pregunta més. Potser s'informa menys. Però són altres temps. El primer magnetòfon que vaig tenir pesava vuit quilos. Ho recordo del dia que vam anar a entrevistar la Carmen de Lirio, una vedette molt destacada. 
 
- Segueix l'actualitat?

- Cada dia llegeixo quatre hores els diaris. Només paper, però. Amb prou feines sé utilitzar el mòbil.  

- Què l'ha atret més del periodisme?

- La curiositat. I conèixer la vida dels grans personatges. 

- De tornar a néixer, tornaria a triar periodisme?

- Tornaria a fer periodisme, però gaudiria millor de les coses que dona la vida. Mai he fumat ni he begut. A vegades em pregunto per què no ho he fet.