Xavier Graset: «És moment de revisar els fonaments del país per veure si hi ha aluminosi»

Saber d'on venen les coses per assaborir-les millor. Tastar sense presses un bacallà acabat de comprar. Entendre el missatge de les campanes de poble. Xavier Graset (Vila-seca, 1963) condueix el programa de TV3 Més 3/24 des de fa vuit temporades i viu pendent de l'actualitat. Però aLa pausa dels dies (La Campana) mira la realitat de manera reposada i un bri d'ironia, aturant-se en la petitesa plaent de la vida quotidiana.

Premi Nacional de Comunicació 2015, va dirigir el popular programa L'oracle a Catalunya Ràdio entre el 2006 i el 2015 i col·labora en diversos mitjans. És articulista de Nació. Els llibres i el teatre són dues de les seves passions i ha pujat a l'escenari amb el grup La Tramoia del seu poble. Amb La pausa dels dies proposa una manera diferent de viure la vida, plantant cara a la fressa dels dies trobant tallafocs vitals. 

- A La pausa dels dies segueix el calendari de primavera a hivern, però fet a través de dotze anys.

- Hi ha comprimides les experiències o les reflexions de dotze anys, però els anys van saltant. Em sembla que és una mica el que ens passa a tots, que el calendari, especialment la part ritual, acaba donant moltes capes de ceba. Durant la vida, no sé quants diumenges de rams viurem o quants dilluns de pasqua. Aquests escrits passen per diversos anys sobre les mateixes dates. Però és una tria. 

- Descriu les petites històries del dia a dia. La felicitat està més a prop del que ens pensem?

- La felicitat diuen que no és en les coses, és en com les experimentes. Depèn de l'actitud. Quan et despertes el matí, pots triar entre estar content o emprenyat. Jo miro de triar estar content. M'agrada celebrar les coses i ser positiu, tot i que això també vol dir que per dins hi ha una processó que no surt només per Setmana Santa. 

- Parla de moments i coses. I molt de cuina. El conill amb herbes de la Mussara.

- Això és impressionant. Es feia a l'Aleixar, el feia una dona, Isabel Torres, que havia treballat al Mas Segimon per a la família de l'Albert Manent. El conill era sensacional i mira que a mi m'agrada menjar i cuinar. Se't desfeia a la boca. Es va jubilar i va coincidir que tancava El Bulli i el conill de l'Aleixar. Em feia gràcia fer la coincidència.

- I el braç de la Fabiola.

- El braç de la Fabiola són unes postres una mica de cuina de subsistència. Amb un seguit de galetes maria que entremig s'hi posava alguna crema i es banyava tot amb alguna merenga o amb coco. Són una mica cuines d'altres èpoques, d'escassedat, quan amb un paquet de galetes feies un pastís.   
 
- Vostè és també dels que ha sentit tocar campanes al poble. Com quan toquen a morts.

- I segons el toc es diferenciava si era home o dona. A mi aquestes coses m'ajuden a entendre que quan ens meravellem davant de la darrera descoberta, ens ho hem d'agafar amb prevenció i tenir clars els fonaments. Si vols aixecar una casa i no està ben fonamentada, és fàcil que acabi a terra. A mi m'agrada saber d'on vinc, tenir clara l'evolució. Si no saps que es pot fer un pastís amb quatre galetes, no entendràs que s'experimenti amb una escuma de no sé què. Dit això, no em vull aferrar al passat perquè entenc que el futur sempre ha de ser millor.  

"L'espectre independentista ha de confrontar les seves idees de manera conciliadora"

- Per cert, li va funcionar el pixum de llop contra els senglars?

- No em va funcionar en el meu cas perquè entenc que hi has d'estar al damunt i jo faig de pagès aficionat. He provat de tot contra els senglars: cabells tallats, que diuen que els espanta. Hi ha qui hi posa una ràdio engegada. Ara vaig encerclar la finca amb mallasso, com aquells ferros que es posen dins de les parets i després s'hi tira formigó. Però ni així. Els senglars van gratar per sota. Em tenen crucificat perquè a mi si per una cosa m'agrada anar al camp és perquè no estigui tancat.   

- Reivindica una certa pausa. Però això és compatible amb la seva feina? 

- És un anhel. I de tant en tant ho faig. Una lectura, un teatre, un dinar, tot això m'ajuda a frenar. Però la realitat no s'atura i estic connectat tot el dia.

- És fàcil distingir entre l'actualitat i la realitat?

- No, i potser els mitjans tampoc hi contribuïm. Els mitjans construïm una altra realitat paral·lela, bàsicament perquè tu no cal que tallis una carretera quan hi ha una protesta, només cal que hi hagi un fotògraf.  

- Dels esdeveniments d'aquest 2022, quants creu que deixaran pòsit i quants no?

- Això és difícil de saber, si un dia és històric o és un fenomen passatger. Costa d'escatir i separar el gra de la palla, que és el que hauríem de fer els periodistes. Però com ens agrada l'anècdota, el que és accessori!   
 
- Un fet com la moció de Vox deixarà rastre?

- No ho vaig seguir gaire. Vaig estar més pendent dels europeus que van venir a investigar el Pegasus i encara ara no els atén ningú. Vox té importància, també com a fenomen europeu. Però crec que la moció és foc d'artifici.  

- I el retorn de Clara Ponsatí?

- El retorn de la Clara Ponsatí és com un pessic. S'ha de canviar el codi penal, pot tornar, però encara tenim el jutge Llarena que diu: vostè vingui aquí. Ella, que sempre li ha costat que segueixi la disciplina d'una organització concreta, tiba la corda fins al màxim. Però s'ha vist que el jutge la vol fer passar per l'adreçador. 

- Cita Bauman quan diu que la piràmide de l'autoritat s'ha capgirat.

- És un món canviant. Allò del campanar, del mestre, del capellà, les autoritats clàssiques com els pares, tot això ha canviat. Ara qualsevol pot difondre els seus continguts a Twitter. Els referents de certesa han canviat. Fins i tot la pervivència de certes botigues, aquella farmàcia de tota la vida, uns referents d'estabilitat que han canviat. Tots aquests canvis requereixen més flexibilitat.

- Era més fàcil fer de periodista abans?

- El periodisme ha canviat. Quan jo estudiava, els rols periodístics eren molt clars. El paper tenia el prestigi i manava la importància de la notícia, la ràdio tenia la immediatesa i la imatge te l'oferia la televisió. Ara, el paper en versió digital ofereix vídeo, imatge, i no t'has d'esperar a demà perquè surti. La ràdio també ofereix vídeo i té alhora un web on ofereix per escrit aquells continguts que surten per antena. I la televisió també ha perdut aquella preeminència. Intenta ser més àgil i acaba tenint també un web amb articles de gent de la casa. Els trs mitjans busquen fent una mica de tot. Vull pensar que el periodisme sempre tindrà un paper, si no de campanar, de sedàs, de frontissa entre el gra i la palla.      

"Vull pensar que el periodisme sempre tindrà un paper, si no de campanar, de sedàs, de frontissa entre el gra i la palla"

- El Més 3/24 inclou una mica de pausa dels dies, tot i estar abocat en l'actualitat?

- Sí, a vegades hi ha llibres i autors que han passat pel programa. Heroïdes és un clàssic que ni no hagués estat pel Més 3/24 no hagués conegut. M'agrada jugar a la barreja. Vaig al camp i trobo una serp, li faig una foto i li pregunto al Martí Boada quina és. És una colobra de ferradura, poc freqüent al Principat. Aleshores, això m'ho faig venir bé al llibre perquè estic llegint les Cartes d'Ovidi amb aquest títol, Heroïdes.  
 
- N'està content del programa?

- Molt. Crec que fa la seva funció. 

- I el tema de la pluralitat com el porta? Creu que el programa acull totes les veus?

- Nosaltres sempre hem tingut molta cura en això. Des que feia L'oracle, he tingut molta consciència de donar altaveu a les dones. He vetllat sempre el tema de la paritat. I, de fet, hem tingut reconeixements, per exemple de l'Associació de Dones Periodistes. Encara has de lluitar contra inèrcies encastades a la societat que costa de vèncer. A vegades perquè hi ha dones que només volen parlar del tema que és el seu àmbit de coneixement, i d'altres vegades per l'estructura de societat que tenim, on les dones assumeixen les cures. 

- I pel que fa a la pluralitat ideològica?

- En els anys del procés, a vegades ens hem trobat amb reticències per part de qui no estava d'acord amb allò que estava passant perquè no creien que TV3 fos un espai central, el que feia més difícil que aquelles veus s'escoltessin. Però la intenció hi ha sigut i crec que ho treballem. I així es reconeix, com un mitjà creïble en els rànquings de credibilitat. I un altre paràmetre de pluralitat és el de la territorialitat, aplegant veus de tots els Països Catalans. Una cosa que és més difícil en televisió que en ràdio. I ara hi ha un altre element, que és el de les diverses procedències dels catalans del segle XXI, que ha de ser reflectit per la televisió perquè sigui la de tots. Aquest tots ha d'anar canviant amb els anys, fins i tot en els darrers deu anys. Catalunya ha guanyat més d'un milió de població, però no per les taxes de natalitat sinó per la gent vinguda d'altres parts del planeta.

- Creu que TV3 ha estat a l'altura de l'exigència de pluralitat en un mitjà públic?

- Aquest és un país petit en el qual sembla que TV3 sigui la mare dels ous de tot. És l'ase dels cops. No sé si passa amb les altres televisions, amb les espanyoles, amb TVE, Antena 3 o Tele 5. De TV3 se n'ha fet arma política i això ens ha fet mal. Però jo penso que el que prima és la professionalitat de tots aquells que hi treballen i hi han treballat. Patim unes garrotades que són majoritàriament injustes. Que les coses a vegades es poden fer millor? Sí, no dic que no. 

- Vostè ha pogut treballar amb llibertat?

- He treballat amb prou marge de llibertat. Lamentant a vegades que no tothom que ha estat convidat no hagi vingut al primer crit.
 
- Quins temes essencials creu que no són prou presents en els mitjans?

- Se'm fa difícil. La televisió és un mitjà de masses i li demanem coses que potser no li pertoquen. És un mitjà que ha de tenir de tot, entreteniment, tertúlies i informació. En el nostre cas de Més 3/24 estem més centrats en la vida política i el joc govern-oposició, i afegim el món dels llibres, que és una altra manera d'entrar idees. Altres programes, com Planta baixa o Tot es mou, aborden temes més socials, des de la sequera a la violència de gènere. Però, en general, diria que la televisió Déu n'hi do el que recull. Hi ha molta oferta i no tots els programes fem el mateix paper. El que a mi m'agrada jugar és emprar un to més conciliador i on les idees puguin debatre més que xocar. M'agrada escoltar i el ritme causat, i evitant la crispació. 

- Alguna entrevista que li hagi impactat força i alguna que l'hagi fet patir?

- Hi ha hagut de tot. D'entrevistes bones cada setmana en fem una dotzena. Aquesta hem entrevistat la gran escriptora irlandesa Maggie O'Farrell, que m'ha agradat. I he patit alguna vegada, una per un atac de riure amb la Montse Barderi i una altra per la traducció. Ens agrada dur autors internacionals i que la gent pugui triar a través del dual si l'escolta en francès, italià, alemany. Una vegada vam portar una poeta quebequesa i el poeta Antoni Clapés, que l'havia traduïda escrita, es va oferir per fer la traducció simultània. Jo no ho sabia que ho feia ell. I no va anar bé perquè no és el mateix traduir un text que fer d'intèrpret. Aquell dia no vaig riure. Però va ser culpa nostra de no haver-ho detectat.        

- Ha vist des del Més 3/24 l'evolució política del país. Com veu el futur immediat?

- Després de la trompada, és moment de refer les ferides. El país no sé si s'ha de repensar o no, però crec que l'espectre independentista, després de dir tant que vol confrontar les seves idees, ho hauria de fer de manera conciliadora. Els partits ja són grans i faran el que creguin. Potser quan passi el cicle electoral i s'assosseguin, haurien de parlar entre ells per veure què volen fer. D'altra banda, Catalunya necessita recuperar empenta i tirar endavant projectes, que l'economia vagi bé i que la gent estigui bé sense perdre de vista cap a on vol anar. Són uns temps d'adequació. 

"Vivim en un país en què és més fàcil trobar un restaurant on puguis menjar ramen, la sopa japonesa, que escudella"

- Falta un projecte de país?

- Abans parlàvem de la importància dels fonaments. És un moment per revisar els fonaments del país per veure si tenen aluminosi. A la cuina pot ser molt bo el ramen, la sopa japonesa, però també hem de saber què és l'escudella, i amb el país passa el mateix. Vivim en un país en què és més fàcil trobar un restaurant on puguis menjar ramen que escudella. Jo soc una persona oberta al món, m'encanta el ramen, però també vull tenir una oferta de restaurants on es pugui menjar escudella. Perquè això m'ajudarà a entendre les altres cuines. Però primer he de tenir clar quin ha estat l'origen del país.

- I ara toca revisar la fortalesa dels nostres fonaments.

- Jo crec que sí. En llengua, en cultura, en tots els aspectes. La tradició també és un invent, però saber en quin moment s'han inventat les tradicions és necessari per conèixer un país.
   
- En el llibre hi ha moltes referències a les festes tradicionals i al calendari religiós.

- M'ajuda a identificar-me. Soc català. Per Sant Joan toca tirar sofre a la vinya, per Sant Josep sembrar patates, pel Pilar sembrar faves. És aquest calendari de pagès. Com que hem perdut els sants, potser haurem de dir "el dia de la República toca..." i canviar per un calendari civil. Però ve d'una època, del que senties quan eres petit.

- I també hi ha present el tema de la mort i les absències.

- Sí. Se'm va morir un germà, el Pep, que me l'estimava molt. Era el segon. Va morir també la Susana Olmo. Era una companya periodista, de l'agència Colpisa, que havia viscut el 23-F des de la tribuna de premsa del Congrés. Quan vaig arribar a Madrid la vaig conèixer i ens ho passàvem bé. Vaig rebre un missatge dient que havia mort i vaig veure que tenia un missatge seu al mòbil d'uns mesos abans. Se'm va fer estrany. En això també hi ha hagut un canvi, donem el condol en un whatsapp.

- Com afronta les pèrdues?

- Jo soc dels qui quan va a un tanatori, entra a veure el mort. Hi ha gent que té prevenció en això. A mi m'agrada que el darrer comiat sigui visual, si puc. Com un acte reflexiu i de contacte. Hi ha un vers de Vicent Andrés Estellés, que diu "no em deixis mai, pensament de la Mort/, car jo no vull que em sorprengui afaitant-me/ o intentant resoldre un crucigrama". Celdoni Fonoll el recitava fent un espectacle. És aquesta quotidianitat. La vida és mort. Tots marxarem en el mateix cotxe. La mort és democràtica.