Ja van passant coses a Barcelona, ja. Però coses grosses, vull dir. Passa que la Kings League aterra al Camp Nou i ho sacseja tot. Sembla que no acabi d'estar bé ser massa entusiasta del tema i tampoc és gaire ben rebut ser un escèptic. Cada 15 dies, si fa no fa, al camp del Barça s'hi juga un partit, però el que ha seduït les mirades de tots els periodistes –no només dels esportius– ha estat el de la lliga de Piqué. Més de 92.000 persones a la graderia i més de dos milions seguint-lo a través de les pantalles. Una bogeria, una fita que evidentment ningú es va voler perdre.
Passa que The Tyets han publicat un disc que és tota una alenada d'autoestima per a la cultura del nostre país. En només un mes, el duet mataroní amb més flow d'aquestes contrades ha aconseguit posar de moda les sardanes a Tiktok, infiltrar vuit dels seus temes al top 50 de virals a Spotify Espanya i exhaurir entrades a grans sales catalanes com ara la 1 de l'Apolo o La Mirona de Salt. En aquesta primera, la setmana passada, tots aquells que no hi vam poder ser, ja vam intuir a través de les xarxes que ens vam perdre una de grossa. Va sortir l'Olívia. I, per molt que ja tinguem entrades per a un altre dels concerts que tenen previstos, qui sap si tornarà a aparèixer la protagonista de la cançó més cuqui del disc.
Passa que el CCCB exhaureix entrades quan programa l'autora Maggie O'Farrell en conversa amb la periodista Anna Guitart. Perquè no és tan habitual veure autores de gran èxit internacional –us sonarà perquè és qui signa Hamnet i ara ha publicat El retrat de matrimoni, tots dos a L'Altra Editorial– xerrant en viu a casa nostra. Això no passa cada dia, val la pena veure-ho. La mateixa sensació que vaig viure en primera persona quan, amb la periodista Berta Gómez vam presentar Demà, i demà, i demà –que publica Periscopi– amb l'autora Gabrielle Zevin a la llibreria Alibri. El llibre és tan bo i ha generat tantes expectatives que poder gaudir de la presència de l'autora va omplir la sala de gom a gom. Que una conversa amb una autora, sigui quina sigui i allà on sigui, pugui omplir una sala i exhaurir entrades és una molt bona notícia, val a dir.
Passa que Mishima fa un any que gira per presentar el seu últim àlbum L'aigua clara arreu del país i malgrat que tots haguem tingut ja l'ocasió de veure'ls en directe en algun indret de Catalunya, les entrades pel concert de La Paloma el pròxim 21 d'abril van volar –perdó, no volia que això últim adquirís forma de broma dolenta–. Ni tan sols van tenir temps d'explicar ben bé en què consistiria aquesta La nit de les roses que s'han inventat pels volts de la vigília de Sant Jordi que ja s'ensumava que seria especial i els fans més devots ja s'han assegurat de no perdre-s'ho. Servidora inclosa.
Passa que el Liceu fa història programant Alexina B., la creació de la compositora Raquel García-Tomás. El repte per a la barcelonina era majúscul. Era la segona compositora, la primera catalana, que estrenava una òpera al Liceu després de la de Vinatea de Matilde Salvador el 1974. Però també era la primera que feia de protagonista d'una òpera en un personatge intersexe. I se'n va sortir amb escreix. L'èxit va ser innegable, tant pels majors com pels menors de 35 anys.
Fa temps que tenim la ciutat atapeïda de programació d'oci cultural. Cosa que, personalment, aplaudeixo. Ara bé, sembla bastant evident que això té conseqüències. Artistes i programadors s'han de trencar les banyes per empescar-se una manera prou enginyosa per atreure l'atenció del públic. D’oferir alguna cosa que ens faci sentir especials com a espectadors. Tots aquests exemples ho demostren. Tanmateix, que tot això no ens faci oblidar que sales de concerts, de teatre, d’exposicions i tota mena d’equipaments culturals treballen cada dia per oferir un ventall d’ofertes que potser no tindran el mateix ressò, però que poden arribar a ser petites joies que podem consumir en el dia a dia i que estan programades prou temps en el calendari per poder gaudir-les quan més ens convingui.
Alguns exemples que em venen al cap i que encara es poden veure són el monòleg que aquesta setmana ha estrenat el Nil Cardoner amb dramatúrgia del Joan Yago al Teatre Lliure, Tot el que passarà a partir d’ara; o l’exposició que la Martina Millà i el Patrick Ronse han comissariat a la Fundació Miró, Amics imaginaris; o tota la programació que el Festival D’A està oferint a diverses sales de cinema de Barcelona. Hem de poder celebrar que els grans esdeveniments puguin captar nous consumidors de cultura que potser no ho són de manera habitual i, alhora, hem de celebrar que a la nostra ciutat hi tinguin cabuda tota mena de propostes.