30
de març
del
2023
Actualitzat
el
15
de gener
del
2024
a les
18:20h
La visita del president xinès, Xi Jinping, a Moscou per presentar a Vladímir Putin la seva proposta de pau a Ucraïna ha estat un moviment rellevant en la política internacional. Un fet, però, del qual encara se'n desconeix el recorregut, més enllà de l'impacte de la imatge. Les fotografies de l'encaixada entre Xi i Putin alimenten, fins ara, el discurs occidental d'una aliança ferma entre Pequín i Moscou que desmentiria, aparentment, la voluntat del líder xinès d'emergir com un mediador real entre les parts en guerra. Les coses, però, poden ser més complexes.
L'anunci del viatge del president espanyol, Pedro Sánchez, a la Xina i de la trobada que mantindrà aquest divendres amb Xi Jinping és un altre fet que caldrà analitzar. De moment, Sánchez ja ha aconseguit un primer impacte, convertint-se en el primer dirigent de la UE a ser rebut pel mandatari xinès després de la seva reelecció formal per a un tercer mandat com a president del país, aquest mateix mes de març. Serà una imatge potent, també, en un context clarament electoral a Espanya i a uns mesos que Madrid es faci amb la presidència semestral de la UE. Aquestes són algunes claus que caldrà escrutar en els propers mesos.
El pla xinès per a Ucraïna, de 12 punts, inclou, entre d'altres punts, el cessament d'hostilitats, la represa de converses de pau, resoldre la crisi humanitària i protegir la població civil, la participació xinesa en l'intercanvi de presoners, facilitar les exportacions de cereals i preservar les cadenes de subministrament. Un punt sembla especialment pensat per satisfer Moscou: aturar les sancions que no tinguin el suport del Consell de Seguretat de l'ONU. És a dir, posar fi al càstig econòmic contra Rússia. Però un altre punt crucial pot ser entès com un avís a Putin perquè es "tranquil·litzi": el rebuig a l'amenaça o a l'ús de forces nuclears. Al fer-ho, Pequín pot voler dibuixar -imatges amb Putin a banda- una línia vermella en direcció al Kremlin.
Pels aliats occidentals, i especialment pels Estats Units, la proposta de pau és una cortina de fum. El secretari d'Estat nord-americà, Anthony Blinken, l'ha menystingut, presentant Pequín simplement com un aliat de Putin. Enmig del gran pols EUA-Xina per l'hegemonia, un Xi fent de mediador d'una guerra en què Washington juga a fons les seves cartes no és el millor relat.
Però aquí tothom escombra cap a casa. De moment, des de Kíiv no han volgut deslegitimar la proposta xinesa. I per si de cas, Volodímir Zelenski, que no perd cap oportunitat, ja ha convidat Xi Jinping a visitar Ucraïna. Una manera de dir-li al dirigent xinès que si vol ser un pacificador, que ho sigui de veritat.
La reelecció de Xi Jinping com a secretari general del Partit Comunista Xinès, l'octubre passat, i com a cap de l'Estat aquest març, així com la seva consolidació com a cap suprem de l'exèrcit, ha vingut de la ma amb un salt endavant en el lideratge internacional de Pequín. L'esdeveniment més espectacular d'aquesta gir cap a una diplomàcia ofensiva ha estat el paper jugat per Xi per desbloquejar la tensió entre els dos grans enemics del món àrab: l'Aràbia Saudita i l'Iran, un fet que tindrà impacte a llarg termini a la regió. Alhora, la Xina està avançant posicions a l'Amèrica Llatina. L'última notícia d'aquests dies: Hondures -fins fa pocs anys aliat mut dels EUA- acaba de trencar relacions amb Taiwan. A Amèrica Central, ja només Guatemala i Belice reconeixen Taiwan, com recordava Raquel León, directora de l'Observatori Polític de la Xina.
Sánchez ha volat a la Xina per participar en el Fòrum Econòmic de Boao, una mena de Davos asiàtic. A Boao, Sánchez s'ha referit al vessant econòmic i comercial de les relacions entre tots dos països, però també al paper que tots dos països poden jugar a Ucraïna. La visita es produeix en un aniversari important que l'emmarca i que facilita la trobada amb Xi Jinping: els 50 anys de l'establiment de relacions diplomàtiques entre Madrid i Beijing.
Va ser el 1973 quan l'Espanya de Franco va obrir ambaixada a Pequín. Feia poc del desgel històric entre Richard Nixon i Mao. En el govern franquista, un ministre d'Exteriors de l'Opus Dei, Gregorio López Bravo, va poder imposar una política d'obertura als països comunistes de l'Europa de l'est i a la Xina. Diuen que quan va defensar la iniciativa davant Franco, tot tement la negativa del dictador, aquest va respondre amb el seu conegut cinisme: "Ministre, contra la realitat no s'hi pot anar". Abans, com ara, és el realisme el que s'acaba imposant.
En l'encontre Xi-Sánchez hi bategaran molts elements. Un és el que afecta a l'interès mutu en el vincle comercial. La Xina, com ha escrit aquests dies el sinòleg Xulio Ríos, és el principal soci comercial d'Espanya fora de la Unió Europea, mentre que Espanya és el cinquè soci econòmic de Pequín dins de la UE. El lligam comercial ha patit els darrers anys i tots dos països estan interessats a envigorir-lo. Més enllà d'això, però, la voluntat geoestratègica xinesa és clara: tot el que sigui escenificar diverses veus dins del bloc occidental que desentonin del discurs imposat des de Washington és vist amb simpatia. Les relacions amb la UE són considerades estratègiques per Pequín i Sánchez presidirà la UE el segon semestre d'any. Sánchez no serà l'únic dirigent a parlar directament amb Xi aquests dies. París no bada: el 4 d'abril hi ha la visita d'Estat d'Emmanuel Macron a Pequín.
Sánchez sap el que s'hi juga anant a la Ciutat Prohibida. Polític hàbil i tacticista, tindrà fotos precioses a les portes d'un cicle electoral que per ell seran el tot o res. Però després de la crisi diplomàtica amb Algèria, en què Madrid no va saber gestionar el gir brusc efectuat respecte al Sàhara, el president espanyol no es pot permetre més errors. Tampoc li anirà bé jugar curt buscant tan sols un relat beneficiós. Sánchez necessita, ni que sigui una mica, en el conflicte ucraïnès i modular d'alguna manera, la posició de la UE, aprofitant la magnífica relació amb Brussel·les, però sense ferir les diplomàcies de París i Berlín. Una posició molt delicada.
Els moviments que faci Xi sobre Ucraïna seran un termòmetre del tipus de lideratge en el que pensa. Si no es desmarca de Putin de manera clara en algun moment, li serà difícil fer creïble el seu paper de gran mediador internacional. És el que vol l'Administració Biden. Si, pel contrari, vol emular un model d'"hegemonia moral" com el que sempre han enarborat els Estats Units, amb totes les contradiccions, haurà de donar algun cop de puny a l'escaquer, també mirant Moscou. En funció de quin camí elegeixi, també pot donar oxigen -o treure'l- a tots aquells actors internacionals, Sánchez inclòs, que voldrien entrar en el saló de l'alta política.
L'anunci del viatge del president espanyol, Pedro Sánchez, a la Xina i de la trobada que mantindrà aquest divendres amb Xi Jinping és un altre fet que caldrà analitzar. De moment, Sánchez ja ha aconseguit un primer impacte, convertint-se en el primer dirigent de la UE a ser rebut pel mandatari xinès després de la seva reelecció formal per a un tercer mandat com a president del país, aquest mateix mes de març. Serà una imatge potent, també, en un context clarament electoral a Espanya i a uns mesos que Madrid es faci amb la presidència semestral de la UE. Aquestes són algunes claus que caldrà escrutar en els propers mesos.
1. El pla xinès de pau: a favor de qui?
El pla xinès per a Ucraïna, de 12 punts, inclou, entre d'altres punts, el cessament d'hostilitats, la represa de converses de pau, resoldre la crisi humanitària i protegir la població civil, la participació xinesa en l'intercanvi de presoners, facilitar les exportacions de cereals i preservar les cadenes de subministrament. Un punt sembla especialment pensat per satisfer Moscou: aturar les sancions que no tinguin el suport del Consell de Seguretat de l'ONU. És a dir, posar fi al càstig econòmic contra Rússia. Però un altre punt crucial pot ser entès com un avís a Putin perquè es "tranquil·litzi": el rebuig a l'amenaça o a l'ús de forces nuclears. Al fer-ho, Pequín pot voler dibuixar -imatges amb Putin a banda- una línia vermella en direcció al Kremlin.
2. Occident no se'n refia. I Zelenski?
Pels aliats occidentals, i especialment pels Estats Units, la proposta de pau és una cortina de fum. El secretari d'Estat nord-americà, Anthony Blinken, l'ha menystingut, presentant Pequín simplement com un aliat de Putin. Enmig del gran pols EUA-Xina per l'hegemonia, un Xi fent de mediador d'una guerra en què Washington juga a fons les seves cartes no és el millor relat. Però aquí tothom escombra cap a casa. De moment, des de Kíiv no han volgut deslegitimar la proposta xinesa. I per si de cas, Volodímir Zelenski, que no perd cap oportunitat, ja ha convidat Xi Jinping a visitar Ucraïna. Una manera de dir-li al dirigent xinès que si vol ser un pacificador, que ho sigui de veritat.
3. La Xina juga a fort: l'acord Aràbia-Iran
La reelecció de Xi Jinping com a secretari general del Partit Comunista Xinès, l'octubre passat, i com a cap de l'Estat aquest març, així com la seva consolidació com a cap suprem de l'exèrcit, ha vingut de la ma amb un salt endavant en el lideratge internacional de Pequín. L'esdeveniment més espectacular d'aquesta gir cap a una diplomàcia ofensiva ha estat el paper jugat per Xi per desbloquejar la tensió entre els dos grans enemics del món àrab: l'Aràbia Saudita i l'Iran, un fet que tindrà impacte a llarg termini a la regió. Alhora, la Xina està avançant posicions a l'Amèrica Llatina. L'última notícia d'aquests dies: Hondures -fins fa pocs anys aliat mut dels EUA- acaba de trencar relacions amb Taiwan. A Amèrica Central, ja només Guatemala i Belice reconeixen Taiwan, com recordava Raquel León, directora de l'Observatori Polític de la Xina.
4. Quan Franco es va obrir a Mao
Sánchez ha volat a la Xina per participar en el Fòrum Econòmic de Boao, una mena de Davos asiàtic. A Boao, Sánchez s'ha referit al vessant econòmic i comercial de les relacions entre tots dos països, però també al paper que tots dos països poden jugar a Ucraïna. La visita es produeix en un aniversari important que l'emmarca i que facilita la trobada amb Xi Jinping: els 50 anys de l'establiment de relacions diplomàtiques entre Madrid i Beijing.Va ser el 1973 quan l'Espanya de Franco va obrir ambaixada a Pequín. Feia poc del desgel històric entre Richard Nixon i Mao. En el govern franquista, un ministre d'Exteriors de l'Opus Dei, Gregorio López Bravo, va poder imposar una política d'obertura als països comunistes de l'Europa de l'est i a la Xina. Diuen que quan va defensar la iniciativa davant Franco, tot tement la negativa del dictador, aquest va respondre amb el seu conegut cinisme: "Ministre, contra la realitat no s'hi pot anar". Abans, com ara, és el realisme el que s'acaba imposant.