L'espectacle de Ramón Tamames al congrés espanyol va ser dantesc. De sobte, la política va tornar a aturar-se i el teló va tornar a alçar-se. Aquest cop, amb un actor sorprenent i inèdit: un home de tornada de tot, absolutament mal aparcat en aquella butaca i en aquesta societat, una patum descontextualitzada que només va entrar en aquell hemicicle per parlar del seu llibre. I per poder vendre'l després a un preu arregladet, és clar.
Quan va haver acabat el passeig per tots els photocalls polítics de l'Estat, Don Ramón va recollir les seves coses i va tornar-se'n cap a casa per -políticament- no tornar a sortir-ne mai més. És cert que va fer-ho amb una gran anècdota vital sota el braç, d'aquelles que fan goig, una història que fa de bon explicar quan un besnet se't posa a la falda, jo d'un dia per l'altre vaig sortir a totes les televisions del país perquè vaig estar a punt de fer caure un govern, caram, iaio, quines orelles tan grosses que tens, són per escoltar-me millor, fill meu.
Però encara que l'aparició estel·lar d'aquesta setmana hagi convertit Ramón Tamames en un personatge únic i esperem que irrepetible, encara que el discurs que va perpetrar al Congrés fos tan patèticament singular, encara que el seu acord amb Vox hagi estat d'aquells que fan història, per incoherent i trist, continua havent-hi quelcom que converteix Tamames en una persona normal i corrent de 89 anys: malgrat tota la parafernàlia mediàtica, segur que quan era al bus, tornant cap a casa, ningú es devia aixecar per deixar-lo seure.
Com qualsevol altre ancià amb una certa experiència a les espatlles, a les cames i als ossos, devia veure's amb la necessitat de demanar si us plau a aquell jove de davant si podia tenir la puta bondat d'aixecar-se. El jove devia aixecar primer la mirada del mòbil, quedant sorprès per la presència d'una persona viva a un metre del seu seient, i, finalment, devia fer el gest elegantíssim de deixar-lo seure, i tant, només faltaria. Un senyor, aquest jove. Només ha calgut dir-l'hi una vegada.
Tamames, en aquest sentit, no deixa de ser un vell més. Un vell invisible als busos, trens i metros del nostre país. Els vells com ell no existeixen. I, si existeixen, se'ls ignora amb una tranquil·litat d'esperit que fa posar els pèls de punta. Hem anat creant una societat en què l'únic dret que es reconeix a la gent gran és el de morir. I, si pot ser, més d'hora que tard. Però els seients, ai, amiga xacrosa, els seients seran sempre nostres.
Què més ha de fer una persona d'edat avançada per ser respectada quan entra en un espai públic? Ha d'exagerar la coixesa (o inventar-se-la, fins i tot) per transmetre més vulnerabilitat? Ha de plorar mentre entra al tren, per generar compassió? Cridar de dolor mentre s'amputa els braços en directe amb una cullereta? Potser ha de treure una pistola i disparar a l'aire només posar un peu a l'autobús per anunciar la seva presència i fer saltar del seient als més acollonits?
Què més ha de passar perquè deixis estar un segon el mòbil i donis una ullada al teu entorn? Necessites que l'home tremolós t'ensenyi el DNI, que et multin, que tornin a educar-te des de zero, que la vella sigui reconeixible, que sigui la teva vella, que t'amenacin, que t'expulsin del metro i et fotin una pallissa a l'andana? Què creus que et cal per entendre d'una vegada per totes que les persones grans no només tenen dret a viure, sinó que fins i tot tenen l'escabellat dret a ser vistos?
Em sento vell escrivint això tan antic, i m'esgota enormement, perquè haver de fer un article sobre un tema com aquest és lamentable (i haver-lo hagut de fer establint un punt d'empatia amb Ramón Tamames tampoc hi ajuda). Per més vell que m'estigui sentint, però, ni se us acudeixi aixecar-vos per deixar-me seure quan em veieu al metro. No ho heu fet mai, només faltaria que ara ho féssiu davant la persona equivocada.