14
d'abril
del
2023
Actualitzat
el
15
d'abril
a les
8:28h
El Consell Constitucional de França ha avalat la reforma de les pensions tirada endavant pel president de la república, Emmanuel Macron, motiu de les nombroses manifestacions i els enfrontaments amb la policia que protagonitzen des de fa diversos dies els carrers del país. A parer del constitucional, no hi ha vulneració de la carta magna francesa en l'estratègia legislativa utilitzada pel president per aprovar la llei ni en l'augment de l'edat de jubilació dels 62 als 64 anys, un dels extrems que més ha inflamat la societat francesa. Però, com s'ha arribat fins aquí i què expliquen aquestes protestes de la situació a França?
Un fet que aquests dies s'ha expressat al carrer, amb una inusual unitat sindical que va de la CGT, d'arrel comunista, que continua sent la primera organització obrera del país, passant per Força Obrera fins a la CFDT, d'influència socialista i cristiana, i que sol mantenir posicions més moderades. Els darrers dies, els estudiants s'han afegit a l'onada de mobilitzacions. El fantasma d'una aliança d'obrers i universitaris espanta l'Elisi, que recorda que va ser aquesta coalició al carrer la que va fer trontollar De Gaulle el Maig del 68.
Un exemple del caràcter unipersonal del poder executiu francès el dona l'article 49.3 de la Constitució, que atorga la possibilitat d'obviar els debats a l'Assemblea Nacional i aplicar una llei per decret. És el que ha fet Macron en no tenir garantida la majoria al legislatiu. Una decisió que ha contribuït a irritar l'opinió i ha ofert una imatge bonapartista de Macron. L'Elisi ho ha argumentat per la voluntat de no allargar els debats i fer que la reforma entri en vigor sense més contratemps.
Macron va ser reelegit president fa molt poc, l'abril de l'any passat. Però res del que està succeint es pot desvincular de la fotografia de la societat francesa que va sorgir d'aquelles urnes. Macron va derrotar de nou Marine Le Pen amb un 58% en segona volta. Però a la primera, va assolir només un 27%, pel 30% dels dos candidats d'extrema dreta, Le Pen i Éric Zemmour. La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon va sumar un 21%. La societat francesa està fracturada i el bloc de forces alienes al centreesquerra (amb un Partit Socialista del tot minoritzat) i el centre dreta va sumar més del 50% dels sufragis.
"França no és prefeixista, sinó postrevolucionària", va dir un dia l'exprimer ministre socialista Lionel Jospin. Ho deia per tranquil·litzar les pors davant un futur lepenista. Potser sí. Però els malestars acumulats en la societat francesa dibuixen un futur incert en una Unió Europea més necessitada que mai de cohesió, i més enmig de la guerra a Ucraïna. Uns mals que no troben en un sistema polític concentrat en massa poques mans la millor via de sortida.
1. Una reforma controvertida
L'actual projecte de reforma era al programa de Macron. El punt sensible de la proposta és incrementar l'edat de jubilació dels 62 anys -xifra en què va ser fixada en temps de Nicolas Sarkozy- als 64. Es faria a raó de tres mesos cada any, fins al 2030. Els anys de cotització per cobrar la pensió completa passarien de 42 a 43 anys, recompte que entraria en vigor el 2027. França és el país de la UE amb una edat de jubilació més baixa.2. Uns sindicats poderosos: l'altra excepció francesa
S'ha parlat sovint del model polític francès com "l'excepció francesa". La República, potència nuclear, ha mantingut des dels anys de De Gaulle un perfil molt propi en política exterior, que va fer que, per exemple, en el moment d'ingressar a l'OTAN, romangués al marge de la seva estructura militar, mantenint sovint distàncies amb la diplomàcia nord-americana. Però no és aquesta l'única excepció francesa. Una altra és la força que mantenen les centrals sindicals.Un fet que aquests dies s'ha expressat al carrer, amb una inusual unitat sindical que va de la CGT, d'arrel comunista, que continua sent la primera organització obrera del país, passant per Força Obrera fins a la CFDT, d'influència socialista i cristiana, i que sol mantenir posicions més moderades. Els darrers dies, els estudiants s'han afegit a l'onada de mobilitzacions. El fantasma d'una aliança d'obrers i universitaris espanta l'Elisi, que recorda que va ser aquesta coalició al carrer la que va fer trontollar De Gaulle el Maig del 68.
3. Un sistema polític "monàrquic"
Un tret particular del règim polític francès és el caràcter "monàrquic" del poder. El president de la República és també el cap efectiu del govern, malgrat que existeix la figura del primer ministre, en aquests moments Élisabeth Borne. Però és el president qui té (fins i tot quan el govern pertany a un color diferent) el control de la política exterior i de defensa. En aquests moments, és Macron qui lidera en solitari l'acció de l'executiu i afronta la situació. És ell qui té en les seves mans tots els ressorts del sistema.
4. L'odiat article 49.3
Un exemple del caràcter unipersonal del poder executiu francès el dona l'article 49.3 de la Constitució, que atorga la possibilitat d'obviar els debats a l'Assemblea Nacional i aplicar una llei per decret. És el que ha fet Macron en no tenir garantida la majoria al legislatiu. Una decisió que ha contribuït a irritar l'opinió i ha ofert una imatge bonapartista de Macron. L'Elisi ho ha argumentat per la voluntat de no allargar els debats i fer que la reforma entri en vigor sense més contratemps.
5. Les eleccions de l'abril, molt llunyanes
Macron va ser reelegit president fa molt poc, l'abril de l'any passat. Però res del que està succeint es pot desvincular de la fotografia de la societat francesa que va sorgir d'aquelles urnes. Macron va derrotar de nou Marine Le Pen amb un 58% en segona volta. Però a la primera, va assolir només un 27%, pel 30% dels dos candidats d'extrema dreta, Le Pen i Éric Zemmour. La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon va sumar un 21%. La societat francesa està fracturada i el bloc de forces alienes al centreesquerra (amb un Partit Socialista del tot minoritzat) i el centre dreta va sumar més del 50% dels sufragis. "França no és prefeixista, sinó postrevolucionària", va dir un dia l'exprimer ministre socialista Lionel Jospin. Ho deia per tranquil·litzar les pors davant un futur lepenista. Potser sí. Però els malestars acumulats en la societat francesa dibuixen un futur incert en una Unió Europea més necessitada que mai de cohesió, i més enmig de la guerra a Ucraïna. Uns mals que no troben en un sistema polític concentrat en massa poques mans la millor via de sortida.