L’autoodi entre els mateixos catalanoparlants no és una llegenda urbana, existeix. Estem tan subordinats i submisos a la llengua dominant que ens hem arribat a creure que el català no pot cobrir tots els contextos i registres comunicatius. El discurs ha anat calant com una gota xinesa: ploc-ploc-ploc... D’aquesta manera, comprem el discurs de qui ens vol enfonsar en la misèria. Molt bé, la menjada d’olla que el català és una llengua de segona ha fet fruit i tenim el paquet complet: d’una banda, anem amb els ànims per terra perquè no ens ho acabem de creure i, de l’altra, l’estat espanyol hi posa tota l’artilleria i els bastons a les rodes perquè el català legalment tampoc no se’n surti. I sí, fer continguts digitals en català i canviar al castellà o a l’anglès quan es té més èxit també és autoodi, no ens enganyem.
Amb aquest panorama és difícil tirar endavant, d’acord, són molts anys de submissió lingüística i amb deixos que s’arrosseguen des del franquisme. I llavors què? Llencem la tovallola i esperem morir-nos, tal com diuen les sentències apocalíptiques? Doncs no, arribats a aquest punt, ha arribat l’hora d’asseure’s al divan i fer teràpia lingüística, de fer “el clec”: la bona educació és mantenir-te en català sempre que t’entenguin i adonar-te que en la majoria de situacions comunicatives no t’endús cap hòstia, al contrari: el que ve a continuació et sorprendrà! Evidentment que la militància no ho és tot, però hi fa molt una actitud positiva amb la llengua i passejar-la amb convicció. És un pas important per aconseguir un benestar lingüístic, malgrat les adversitats que no depenen de nosaltres. Anar pel món com un barrufet rondinaire sense fotre brot o comptant els barbarismes que hi ha en les cançons de The Tyets no és la solució.
Ara bé, tenim la moral tan tocada que podem arribar a pensar que absolutament tot és autoodi. M’explico: podem dir paraules que no ens agraden i no necessàriament ha de ser autoodi. Som una llengua minoritzada, però això no vol dir que hàgim de fer contínuament llistes dels mots més bells i recrear-nos en el xiu-xiu o en el llenguatge arcaic que anem perdent. Evidentment que els joves han d’aprendre mots i expressions que es fan servir tradicionalment, però també hem de valorar positivament l’evolució de la llengua i inventar-nos paraules, hem de fomentar més l’ús social i no incidir tant en l’error. Realment penso que només així ens en sortirem. Aparquem el romanticisme. També hem de poder dir amb llibertat i amb sentit de l’humor que làmpada, escalf o xiuxiueig no ens agraden. Que la paraula aixafaguitarres pot ser odiosa perquè algú que en una festa es posa a tocar la guitarra sense demanar permís i obliga tothom a escoltar la seva cançoneta és algú menyspreable que boicoteja la festa i els ànims del personal, preferim la versió valenciana: embruta-sopars. Estic en mode ironia, sí.
Cal desmuntar l’autoodi que sentim encara entre nosaltres mateixos i autocentrar-nos amb referents de la comunitat lingüística, amb més referents locals. Encara ara hi ha un desconeixement absolut entre els parlants del Principat, del País Valencià i de les Illes, i molts prejudicis. No pot ser que, a hores d’ara, a un parlant de Flix encara li demanin si és de Lleida, de Tortosa, de València o, fins i tot, algú molt despistat, de Mallorca! És un cas verídic.
Així que, sí, cal fomentar més la visió integradora de tota la comunitat lingüística i reduir més el centralisme del Principat. Aprofitaré per acabar amb un brindis pel nou diccionari pancatalà: un projecte cooperatiu amb l’IEC, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears. Un diccionari en línia que té l’objectiu de reflectir tota la variació de la llengua, tant de dialectes com de registres, per reforçar la unitat lingüística i anar més enllà de l’estàndard central. Meravella! Una manera d’ampliar coneixement lingüístic, amb marques de variació dialectal, una informació clau que el DIEC2 no té. Una manera de posar fi a les batusses lingüístiques a Twitter quan es parla dels mots avena i civada. Veuetes que se’t fiquen al cap i diuen: “avena és un castellanisme!” o “jo soc de Badalona i dic avena perquè el diccionari diu que són sinònims i punt!”. Doncs mira, no, ni una cosa ni l’altra... Amb aquest diccionari quedarà clar que avena és propi del sud del Principat i del País Valencià, mentre que civada es diu al Principat, en general, i a les Illes Balears. Passem del xiu-xiu al xin-xin, una miiica d’eufòria: salut!