«El camí de l'Adnan», capítol III: La cadira de rodes, l'esport i una entrevista determinant

Capítols anteriors...


 

El retorn a la vida

Pràcticament dos anys en una habitació tancat. Sol. Amb només una finestra que li permetia saber si era de nit o de dia. Duia tanta medicació intravenosa que no només li inhibia el dolor, sinó que també li bloquejava les emocions. Sí, els metges havien aconseguit trobar el fàrmac per erradicar el virus, però l'Adnan seguia igual de trist, dèbil i desmotivat que el primer dia.

Havia ingressat amb 14 anys i sortia de la porta d'aquell hospital de Trípoli que ja en tenia 16. Quan va instal·lar-se a la casa que havien llogat els seus pares a la petita localitat de Jdaidet El Qaitea no sortia gaire al carrer, només per tornar a la clínica a fer els controls rutinaris. És per això que el primer cop que el seu pare li va suggerir de provar de reprendre els estudis, ell va dir que no. Però ràpidament s'hi va repensar: ho provaria; no hi perdia res.

No feia ni dues hores que havia trepitjat per primer cop l'institut, que ja se li va escapar un mig somriure. El culpable? L'Abdu, un noi de la seva classe. "Sí, d'acord, tu no pots caminar, però jo no puc menjar dolços: soc diabètic!". Li ho va dir amb tanta naturalitat i comicitat -era la primera persona que no se'l mirava amb llàstima!-, que no va poder evitar ablanir les faccions. "Jo correré davant teu i tu si vols pots menjar-te tants croissants com vulguis als meus morros". Aquelles paraules encendrien l'espurna d'unes ganes de viure que l'Adnan creia que ja no l'hi pertanyien.

I va fer-se amic d'aquella cadira de rodes atrotinada i pesada. I va començar a recórrer els carrers de la ciutat, amunt i avall. I un bon dia va decidir endinsar-se pels boscos de la zona. I va recordar com el guaria la natura: molts dies, després de classe, es deixava perdre entre els arbres i es quedava hores en silenci, amb els ulls tancats, només respirant i escoltant el so del vent i dels animals.
 

La Fundació Inara

Per molt que ja no estigués ingressat, l'Adnan mantenia una estreta relació amb l'hospital. Sobretot amb els equips de traumatologia i fisioteràpia, que eren els que s'encarregaven de fer-li rehabilitació. Igual que els gairebé dos anys d'internament a planta, les visites i els tractaments que li oferia la clínica, les havia de pagar de la seva butxaca. A casa, l'economia s'aprimava cada cop més, i ell temia que en algun moment o altre no hi hagués prou líquid per sufragar la seva recuperació. 

Així doncs, va començar a buscar si hi havia alguna entitat que oferís ajudes per a despeses derivades d'una discapacitat física. I la va trobar. Fundació Inara, es deia, i garantia atenció i seguiment mèdic a infants i joves víctimes de conflictes bèl·lics amb seqüeles tant físiques com psíquiques. S'hi va posar en contacte i de seguida va obtenir resposta: es farien càrrec del seu cas i de tots els costos dels tractaments.
 

L'esport

A l'hospital ja sabien que des que li havien donat l'alta, l'Adnan era un altre. De fet, arran d'anar amb la cadira amunt i avall, havia guanyat molta massa muscular i resistència física. I allò el connectava amb quan anava en bicicleta i feia futbol, la seva gran passió. Desconeixia quants quilòmetres al dia feia amb el seu nou mitjà de transport, però el que tothom tenia clar era que n'eren una bona picossada.

L'esport havia tornat a la seva vida per quedar-se, i aquesta màxima indubtable encara es va fer més evident quan un bon dia, un doctor li va suggerir d'inscriure's a una cursa de 10 quilòmetres que feien a Beirut, apta per a persones amb discapacitat física. Per què no?, va pensar. Sense entrenar més del que ho feia habitualment, el 8 de novembre del 2015 va presentar-se a l'esdeveniment esportiu de la capital libanesa i -encara no sap com- va travessar la meta en tercera posició. Una hora i tretze minuts, va tardar. La gent al·lucinava.

L'entrevista de Txell Feixas i el repte d'Empar Moliner

L'adrenalina de les curses el va enganxar. I va anar-se presentant en més i més proves, amb posicions de podi en pràcticament totes. També van cridar-lo d'un club de bàsquet de Trípoli per si volia formar part d'un dels seus equips. No ho va dubtar ni un segon. Cada cop era més conscient que la cadira de rodes no era cap impediment per seguir fent esport.

I si no ho era per fer esport, tampoc ho era per recuperar l'afició que tenia per a la fotografia i decidir fer-ne una formació professional dos anys; ni per anar a viure sol en un apartament adaptat; ni per conèixer gent nova cada dia, ni, fins i tot, per accedir a ser entrevistat per una periodista que feia de corresponsal per a una televisió catalana quan amb prou feines sabia col·locar Catalunya al mapa. Parlem de Txell Feixas Torras, que el febrer del 2017 va compartir amb els espectadors de TV3 i Catalunya Ràdio la història de superació de l'Adnan, emfatitzant en la seva passió per la fotografia i per fer curses de resistència.

Després de sentir aquell testimoni pel Catalunya migdia, l'escriptora (i maratoniana) Empar Moliner Ballesteros, juntament amb tot l'equip del programa radiofònic en qüestió, van tenir una idea: "D'aquí a un mes just se celebrarà la Marató de Barcelona. Per què no el convidem a venir-la a córrer?". I de seguida es van posar a treballar. L'equip del Catalunya migdia però també els organitzadors de la cursa, els membres d'Inara i, efectivament, la gent del Departament d'Afers Exteriors de la Generalitat, en aquell moment amb Raül Romeva Rueda al capdavant.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor