next: crítica de cinema
«Shazam»: confirmem que segones parts mai són bones
«Cada nova entrega de la saga d’un superheroi fa més mandra que l’anterior, i aquest ja no és un privilegi exclusiu d’una marca o altra. Marvel i DC comencen a cometre el mateix error bàsic i imperdonable»
Els protagonistes del film | Warner Bros
Potser va arribant l’hora d’admetre que els cinèfils supremacistes que només valoren com a bon cinema aquell produït abans de l’any 77 tenien un punt de raó: el gènere de superherois comença a estar gastat. Que se m’entengui: no vull donar més veracitat de la que és estrictament necessària a aquesta gent. No m’agrada la Nouvelle Vague, i d’aquí no em moureu. Però, amb això, potser se’ls ha de fer una mica de cas.
No tot el cinema de superherois, deu mos en guard. Tot i el perill de quedar com un d’aquells intel·lectualoides de Twitter que afirmen que “no tots els homes...” –no vull ni acabar la frase—, s’ha d’admetre que algunes pel·lícules salven la indústria. La menystinguda als Oscars The Batman, per exemple, ofereix un punt de vista diferent i fresc al Port Aventura en què, segons Martin Scorsese, s’ha convertit el gènere. I ja ni menciono la trilogia The Dark Knight de Christopher Nolan perquè, tot i no quedar mai desfasada, jugava en una altra lliga, en una altra època. Potser és culpa de Marvel. Potser és culpa de DC, que li ha seguit el joc per por de quedar-se enrere i fer menys calés —l’únic manament imperdonable a Hollywood. O potser és culpa de la rivalitat tòxica en què tots dos viuen des de l’existència dels còmics, com Rocky Balboa i Apollo Creed donant-ho tot al ring fins que només hi pugui quedar un o tots dos morin en l’intent.
El cas és que cada nova entrega de la saga d’un superheroi fa més mandra que l’anterior, i aquest ja no és un privilegi exclusiu d’una marca o altra. Tant Marvel com DC comencen a cometre el mateix error bàsic i imperdonable: sacrificar personatges en favor de gags còmics cada 5 minuts, i escenes d’acció que, mira, francament, tampoc estan tan ben rodades. Aquest és el principal problema de Shazam! Fury of the Gods. Si la primera entrega havia estat una agradable sorpresa en tots els sentits possibles, en la segona hi manca l’originalitat, la gràcia i l’encant que tan astutament va saber reflectir la primera.
Perquè la premissa en si ja és juganera: el Billy Batson, un nen abandonat pels seus pares que ha anat saltant de casa d’acollida a casa d’acollida rep meravellosos poders que, quan diu Shazam!, el fan convertir en un superheroi adult (Zachary Levy). Uns poders que compartirà amb la seva família d’acollida definitiva; entre ells, el seu millor amic, el Freddy Freeman, encarnat meravellosament bé pel Jack Dylan Grazer, que ja va demostrar ser un dels joves actors més prometedors de la seva generació amb el seu paper d’Eddie a It. En aquesta segona entrega, els germans s’han convertit en una família de superherois capaç de salvar la població de qualsevol mal —o, segons diuen els diaris, destruir la ciutat de Filadèlfia sense cap mirament. Excepte el mal que suposen les tres filles d’Atlas, que han tornat amb set de venjança i amb la barreja tan eclèctica com surrealista que suposa ajuntar Helen Mirren, Lucy Liu i Rachel Zegler.
Escriure de protagonistes nens pre-adolescents que tenen la capacitat de convertir-se en superherois adults dona per molt joc. Un que, tot i l’aparent contradicció que suposa, estava més explotat a la primera pel·lícula, on només el protagonista gaudia d’aquests poders. Ara que tots sis germans els posseeixen, el millor que podia fer la segona entrega era explorar què suposava això per ells, com a família, com a joves amb una enorme responsabilitat però sense la maduresa necessària que cal salvar el món, i com a personatges individuals amb personalitats concretes. Però la pel·lícula els deixa de banda i només explota, a través de línies de diàleg massa explícites que vulneren la principal regla de tot bon guionista —Show, don’t tell—, la preocupació que això suposa pel protagonista, que pateix una síndrome de l’impostor massa greu per un jove de 17 anys. En favor d’això, el film s’ofusca amb escenes d’acció mal fotografiades i poc inspirades pel que fa a la seva direcció, i en la introducció de tres villanes que, de tan diferents, no acaben de lligar mai.
Helen Mirren deu deure diners a algú. Si no, no m’explico que hagi decidit formar part d’aquesta pel·lícula. No perquè sigui de superherois, sinó perquè el seu paper és superficial, típic, i poc lluït. El de Rachel Zegler, en el seu primer rol després de ser la Maria del West Side Story de Steven Spielberg (un petó, estimat), té una mica més de gràcia, però el seu dilema moral queda dissipat entre diàlegs expositius sobre mitologia que no s’acaben d’entendre bé i una relació amorosa que funciona sobretot en el context de pel·lícula d’institut. La pitjor de totes, contra tot pronòstic, és Lucy Liu, que no sembla tenir clar quin és el to de la pel·lícula i fa una actuació tan exagerada, com de dolenta de conte de fades, que resulta caricaturesca fins al punt de la irrealitat. Ni la motivació de totes tres queda prou ancorada en la realitat sentimental, ni els seus personatges prou definits perquè suposin per a l’espectador algun tipus d’amenaça. I el resultat és un seguit d’interaccions amb els protagonistes en què no es tasta ni el perill, ni la cruesa, ni la por. I si en una pel·lícula de superherois la cara fosca no funciona, molt ha de funcionar la llum perquè el film s’aguanti.
Val a dir que, a Shazam, sempre li ha funcionat molt bé aquesta segona cara de la moneda. En la seva primera entrega va saber deixar lleugerament de banda els pilars més purs de l’entreteniment de superherois —l’acció, els poders màgics, i la mitologia— per construir un elenc convincent, captivador, que toqués la fibra de l’espectador i els fans. Tot, amanit amb una comèdia pròpia, de ritme àgil i tonalitat a mig camí entre les bromes fàcils escatològiques i d’slapstick, i la més elaborada que els actors sabien explotar molt bé. Zachary Levy té el timing perfecte per aquest tipus de gags, sabent dominar els silencis i els beats i combinar-los amb ganyotes que riu-te’n tu de Jim Carrey. A la primera entrega es va reivindicar en el paper, demostrant que podia jugar amb la comèdia tan bé com amb el drama, amb la maduresa adulta i la trapelleria de l’adolescència. Els productors ho van saber apreciar, perquè en aquesta li han donat encara més protagonisme que a la primera, relegant al seu homòleg adolescent a poques escenes de poca transcendència. I això, en aquest cas, ha estat un punt positiu.
L’altre gol que salva la pel·lícula del descens és Jack Dylan Grazer, sempre tan correcte en tots els seus papers que fa ràbia i tot, de jove que és. A mi ja em va enamorar a l’adaptació moderna del clàssic de Stephen King, sobretot pel contrapunt que formava amb el Richie, el personatge de Finn Wolfhard (i que en la segona van encarnar delictivament bé Bill Hader i James Ransone, en un cop de genialitat de càsting inigualable). Però no hi ha paper que hagi encarnat on no hagi demostrat de tot el que és capaç. És un prodigi de la comèdia, amb un delivery a joc amb unes expressions facials neuròtiques que funcionen a la perfecció. I en el drama, no es queda curt: només amb una llàgrima t’entendreix el cor i te l’estreny fins que no pots més. Fins i tot en la superficialitat que regna en la pel·lícula, és l’únic que aconsegueix furgar fins a algun tipus de cor narratiu.
Això és el que li falta a la pel·lícula: cor. Per ser una història sobre el poder que s’aconsegueix unint forces, i encara més si ho fas amb la teva família —tant si sou els bons com si sou unes deesses amb tendències psicòpates que voleu destruir els humans—, l’aspecte emotiu no s’explota prou. No em serveix que em diguis que estàs trist, nerviós, o insegur sobre els teus talents —demostra-m’ho. Si no, no m’ho creuré, i la teva narrativa quedarà per sempre més danyada.
Ara bé, és un bon divertimento. Durant la innecessària llargada de dues hores i deu minuts —us en recordeu quan les pel·lícules duraven hora i mitja i se’n feien de millors? Trobo a faltar els anys vuitanta—, hi ha gags que funcionen, monstres relativament originals, i la satisfacció de veure una ciutat que no és Nova York destrossada per un ens supernatural. I molt em temo que això és tot el que es pot demanar, ara per ara, a aquest tipus de pel·lícules. Potser, amb James Gunn al volant com a nou director creatiu de DC, aquesta crítica queda caducada d’aquí a un any. Tant de bo passi. Perquè això voldrà dir que en comptes d’haver sortit de la sala de cinema amb ganes d’anar al lavabo i la sensació d’un aprovat just, hauré gaudit de cinc hores i vint-i-tres minuts —calculo que això és el que acabaran durant les pel·lícules, a aquest ritme— de bon cinema. I, al final, per això paguem gairebé 20 euros d’entrada, no?
No tot el cinema de superherois, deu mos en guard. Tot i el perill de quedar com un d’aquells intel·lectualoides de Twitter que afirmen que “no tots els homes...” –no vull ni acabar la frase—, s’ha d’admetre que algunes pel·lícules salven la indústria. La menystinguda als Oscars The Batman, per exemple, ofereix un punt de vista diferent i fresc al Port Aventura en què, segons Martin Scorsese, s’ha convertit el gènere. I ja ni menciono la trilogia The Dark Knight de Christopher Nolan perquè, tot i no quedar mai desfasada, jugava en una altra lliga, en una altra època. Potser és culpa de Marvel. Potser és culpa de DC, que li ha seguit el joc per por de quedar-se enrere i fer menys calés —l’únic manament imperdonable a Hollywood. O potser és culpa de la rivalitat tòxica en què tots dos viuen des de l’existència dels còmics, com Rocky Balboa i Apollo Creed donant-ho tot al ring fins que només hi pugui quedar un o tots dos morin en l’intent.
El cas és que cada nova entrega de la saga d’un superheroi fa més mandra que l’anterior, i aquest ja no és un privilegi exclusiu d’una marca o altra. Tant Marvel com DC comencen a cometre el mateix error bàsic i imperdonable: sacrificar personatges en favor de gags còmics cada 5 minuts, i escenes d’acció que, mira, francament, tampoc estan tan ben rodades. Aquest és el principal problema de Shazam! Fury of the Gods. Si la primera entrega havia estat una agradable sorpresa en tots els sentits possibles, en la segona hi manca l’originalitat, la gràcia i l’encant que tan astutament va saber reflectir la primera.
Perquè la premissa en si ja és juganera: el Billy Batson, un nen abandonat pels seus pares que ha anat saltant de casa d’acollida a casa d’acollida rep meravellosos poders que, quan diu Shazam!, el fan convertir en un superheroi adult (Zachary Levy). Uns poders que compartirà amb la seva família d’acollida definitiva; entre ells, el seu millor amic, el Freddy Freeman, encarnat meravellosament bé pel Jack Dylan Grazer, que ja va demostrar ser un dels joves actors més prometedors de la seva generació amb el seu paper d’Eddie a It. En aquesta segona entrega, els germans s’han convertit en una família de superherois capaç de salvar la població de qualsevol mal —o, segons diuen els diaris, destruir la ciutat de Filadèlfia sense cap mirament. Excepte el mal que suposen les tres filles d’Atlas, que han tornat amb set de venjança i amb la barreja tan eclèctica com surrealista que suposa ajuntar Helen Mirren, Lucy Liu i Rachel Zegler.
Escriure de protagonistes nens pre-adolescents que tenen la capacitat de convertir-se en superherois adults dona per molt joc. Un que, tot i l’aparent contradicció que suposa, estava més explotat a la primera pel·lícula, on només el protagonista gaudia d’aquests poders. Ara que tots sis germans els posseeixen, el millor que podia fer la segona entrega era explorar què suposava això per ells, com a família, com a joves amb una enorme responsabilitat però sense la maduresa necessària que cal salvar el món, i com a personatges individuals amb personalitats concretes. Però la pel·lícula els deixa de banda i només explota, a través de línies de diàleg massa explícites que vulneren la principal regla de tot bon guionista —Show, don’t tell—, la preocupació que això suposa pel protagonista, que pateix una síndrome de l’impostor massa greu per un jove de 17 anys. En favor d’això, el film s’ofusca amb escenes d’acció mal fotografiades i poc inspirades pel que fa a la seva direcció, i en la introducció de tres villanes que, de tan diferents, no acaben de lligar mai.
Helen Mirren deu deure diners a algú. Si no, no m’explico que hagi decidit formar part d’aquesta pel·lícula. No perquè sigui de superherois, sinó perquè el seu paper és superficial, típic, i poc lluït. El de Rachel Zegler, en el seu primer rol després de ser la Maria del West Side Story de Steven Spielberg (un petó, estimat), té una mica més de gràcia, però el seu dilema moral queda dissipat entre diàlegs expositius sobre mitologia que no s’acaben d’entendre bé i una relació amorosa que funciona sobretot en el context de pel·lícula d’institut. La pitjor de totes, contra tot pronòstic, és Lucy Liu, que no sembla tenir clar quin és el to de la pel·lícula i fa una actuació tan exagerada, com de dolenta de conte de fades, que resulta caricaturesca fins al punt de la irrealitat. Ni la motivació de totes tres queda prou ancorada en la realitat sentimental, ni els seus personatges prou definits perquè suposin per a l’espectador algun tipus d’amenaça. I el resultat és un seguit d’interaccions amb els protagonistes en què no es tasta ni el perill, ni la cruesa, ni la por. I si en una pel·lícula de superherois la cara fosca no funciona, molt ha de funcionar la llum perquè el film s’aguanti.
Val a dir que, a Shazam, sempre li ha funcionat molt bé aquesta segona cara de la moneda. En la seva primera entrega va saber deixar lleugerament de banda els pilars més purs de l’entreteniment de superherois —l’acció, els poders màgics, i la mitologia— per construir un elenc convincent, captivador, que toqués la fibra de l’espectador i els fans. Tot, amanit amb una comèdia pròpia, de ritme àgil i tonalitat a mig camí entre les bromes fàcils escatològiques i d’slapstick, i la més elaborada que els actors sabien explotar molt bé. Zachary Levy té el timing perfecte per aquest tipus de gags, sabent dominar els silencis i els beats i combinar-los amb ganyotes que riu-te’n tu de Jim Carrey. A la primera entrega es va reivindicar en el paper, demostrant que podia jugar amb la comèdia tan bé com amb el drama, amb la maduresa adulta i la trapelleria de l’adolescència. Els productors ho van saber apreciar, perquè en aquesta li han donat encara més protagonisme que a la primera, relegant al seu homòleg adolescent a poques escenes de poca transcendència. I això, en aquest cas, ha estat un punt positiu.
L’altre gol que salva la pel·lícula del descens és Jack Dylan Grazer, sempre tan correcte en tots els seus papers que fa ràbia i tot, de jove que és. A mi ja em va enamorar a l’adaptació moderna del clàssic de Stephen King, sobretot pel contrapunt que formava amb el Richie, el personatge de Finn Wolfhard (i que en la segona van encarnar delictivament bé Bill Hader i James Ransone, en un cop de genialitat de càsting inigualable). Però no hi ha paper que hagi encarnat on no hagi demostrat de tot el que és capaç. És un prodigi de la comèdia, amb un delivery a joc amb unes expressions facials neuròtiques que funcionen a la perfecció. I en el drama, no es queda curt: només amb una llàgrima t’entendreix el cor i te l’estreny fins que no pots més. Fins i tot en la superficialitat que regna en la pel·lícula, és l’únic que aconsegueix furgar fins a algun tipus de cor narratiu.
Això és el que li falta a la pel·lícula: cor. Per ser una història sobre el poder que s’aconsegueix unint forces, i encara més si ho fas amb la teva família —tant si sou els bons com si sou unes deesses amb tendències psicòpates que voleu destruir els humans—, l’aspecte emotiu no s’explota prou. No em serveix que em diguis que estàs trist, nerviós, o insegur sobre els teus talents —demostra-m’ho. Si no, no m’ho creuré, i la teva narrativa quedarà per sempre més danyada.
Ara bé, és un bon divertimento. Durant la innecessària llargada de dues hores i deu minuts —us en recordeu quan les pel·lícules duraven hora i mitja i se’n feien de millors? Trobo a faltar els anys vuitanta—, hi ha gags que funcionen, monstres relativament originals, i la satisfacció de veure una ciutat que no és Nova York destrossada per un ens supernatural. I molt em temo que això és tot el que es pot demanar, ara per ara, a aquest tipus de pel·lícules. Potser, amb James Gunn al volant com a nou director creatiu de DC, aquesta crítica queda caducada d’aquí a un any. Tant de bo passi. Perquè això voldrà dir que en comptes d’haver sortit de la sala de cinema amb ganes d’anar al lavabo i la sensació d’un aprovat just, hauré gaudit de cinc hores i vint-i-tres minuts —calculo que això és el que acabaran durant les pel·lícules, a aquest ritme— de bon cinema. I, al final, per això paguem gairebé 20 euros d’entrada, no?
Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Ara a portada
El més llegit