De «Ted Lasso» sóc supporter, sempre t’animaré

Josep Maria Bartomeu va fer molt mal. Al Barça, per començar, amb una gestió nefasta del patrimoni del club. I a mi, personalment, per treure’m la il·lusió que, des de ben petita, havia dipositat en un esport que havia format una part integral de la meva vida. Desencantada amb el futbol, quan durant la pandèmia es va postrar davant meu una sèrie com Ted Lasso, que semblava partir d’una base tòxica per insuflar esperances en una població que ho necessitava, m’hi vaig aferrar com al Barça de les sis copes. El resultat va ser un profund reenamorament amb l’esport i amb l’equip fins el punt del hooliganisme.


Des del final de la seva segona temporada, comptava els minuts per veure’n la tercera com un pres que esgarrapa a la paret els dies que li queden per complir condemna. Somiava amb el dia que Apple em digués que per fi tenia accés en primícia als capítols que tant anhelava. L’espera s’ha fet llarga. Llarguíssima. Infinita. Però mare de Déu si ha valgut la pena.

La sèrie sobre l’entrenador de futbol americà que encarna Jason Sudeikis i que, per escapar de la seva problemàtica familiar, travessa l’oceà per entrenar el Richmond, un equip de futbol anglès, s’ha convertit en una de les sèries més imprescindibles de moltes de les nostres vides. Admeto que, en el meu cas, amb només dues —i ara, tres— temporades, ha escalat posicions com el Barça de Xavi post-Koeman a la Lliga fins a instal·lar-se còmodament en el més alt del meu rànquing de millors sèries de la història.


Si en les últimes crítiques se us feien bola les referències futbolístiques, en les properes línies m’odiareu. Esteu avisats.

La resposta a la pregunta que us esteu fent tots, després de llegir tres paràgrafs introductoris, s’ha fet pregar però és fàcil de resoldre: sí, tot i que només he vist quatre capítols, puc assegurar que és una grandíssima temporada. Després de pujar a primera divisió, l’equip de Rebecca Welton (la increïble Hannah Waddingham, en un paper que sembla escrit especialment per ella i pel qual, sens dubte, ha de guanyar encara més premis) es troba cuer, amb poca previsió de sortir de la zona de descens, i amb encara menys números d’assolir el propòsit que el míster li promet a la seva cap al final de la primera temporada: guanyar la Premier. No només perquè el City del nostre enyorat Pep Guardiola sembla imbatible en la primera posició, amb Haaland tocant els nassos a cada partit, sinó perquè hi ha un nou rival directe pels Greyhounds a la competició: el West Ham que ara presideix l’exmarit de la Rebecca, i que lidera la versió de l’Hacendado de José Mourinho, el Nate. Una temporada —serial i futbolística— que, a ulls de qualsevol analista, planteja un últim esprint per acabar de desenvolupar i, sobretot, resoldre amb dignitat, les trames dels personatges que ja fa tres anys que es cuinen.


Una temporada que, sobre paper i que, per una vegada a la història de la narració serial contemporània faria prevaldre el criteri artístic i la intenció dels seus creadors, té tots els elements per ser l’última. I quina última temporada que seria.

És difícil mantenir el nivell d’una sèrie que ha assolit l’excel·lència des dels seus inicis. La primera temporada de Ted Lasso està tan mil·limetradament estructurada, tan tancada i arrodonida, que semblava impossible de superar. En la seva segona, però, els guionistes van saber mantenir-se fidels al seu estil, al seu objectiu, i van encarar un segon any que, a excepció d’un capítol bolet —realment no ens importava tant què feia el Coach Beard en el seu temps lliure— havia pràcticament superat el primer. Que la tercera temporada tenia més pressió a sobre que Ansu Fati davant la porteria no cal ni dir-ho.

Però, de nou, les ments brillants rere el Richmond FC han aguantat el seu estil, col·locant cada personatge en la seva posició més adient, per aprofundir encara més en la seva psicologia i, alhora, indagar en els tres pilars fonamentals de la sèrie: l’optimisme, l’esperança, i el lideratge. En un envejable exercici de construcció serièfila, la temporada trenca les costures de cada trama, cada relació, i cada personatge, deixant-los explorar nous terrenys emocionalment incòmodes, obligant-los madurar a base de cops baixos agredolçament barrejats amb les Lliçons de Vida Lasso™ que tant ens han marcat. Des del mateix Ted, que encara ha de lluitar contra els atacs de pànic que li provoca estar lluny de la seva família, que la seva exdona hagi passat pàgina, i sentir-se perdut perquè encara no sap què és un fora de joc; passant per la Keeley, que arrenca un nou projecte de management en solitari; i fins al Roy, tan ofuscat per l’etiqueta de futbolista retirat que és incapaç de veure’s com res més, tots i cadascun dels personatges ensopeguen un cop i un altre amb barreres tant fidels a les seves frustracions personals com engrescadores per la narrativa i l’espectador.

Coi, com els trobarem a faltar. Aquesta serà, sens dubte, la part més difícil del comiat de Ted Lasso: dir adeu a uns personatges que ens han fet celebrar gols ficticis com si ens hi juguéssim una final de Champions. Que ens han fet riure, cridar amb frustració, i plorar les seves desgràcies com si fossin nostres. O és que no us vau aixecar del sofà amb una llagrimeta a cantar “he’s here, he’s there, he’s every-fucking-where” quan Roy Kent va entrar, en tot el seu esplendor, al camp del Richmond per acceptar el seu merescut lloc com a tercer entrenador?

No sé si es nota que em compraria la samarreta de Roy Kent i me la posaria no-irònicament.

Però res del que proposa la sèrie –també en aquesta tercera temporada— funcionaria si ignorés allò que ha fet que Ted Lasso s’incrusti en els nostres cors i s’hi quedi per sempre més: un sentit de l’humor tan naïf que, a ulls de qualsevol outsider, semblaria impossible que fos efectiu. Però entre referències a la cultura pop, jocs de paraules tan enginyosos que pateixo pels traductors que els hagin d’adaptar, i tics característics de cada personatge explotats al límit de la paròdia —el meu regne per un grunyit de Roy Kent— es forja un to absolutament inconfusible i inimitable. Un que s’ha dissenyat especialment per exaltar, amb precisió descarada, tots els punts forts amb què s’ha reforçat la sèrie. Un que els dona llicència per explorar des de la crítica benèvola temes com la salut mental en el món de l’esport professional; el racisme, sexisme, i LGTBI-fòbia en un ecosistema dominat per la masculinitat tòxica; i la frustració que pot arribar a suposar una competició d’una envergadura social i moral com el futbol.

Això és el que Ted Lasso sempre ha sabut fer millor, el seu 4-3-3 que no falla mai: projectar uns valors positius a partir de la desconstrucció violentament ingènua d’un dels àmbits més convulsius del món.

Als culers, per cert, la temporada, se’ns farà més familiar que mai. El Richmond no només vesteix una indumentària perillosament similar a la del Barça de la temporada 2008-2009 —que Nike ara en sigui patrocinador oficial ens donarà moltes alegries, entre elles poder comprar i vestir l’equipació, espero i confio—, sinó que el fitxatge d’un nou jugador ens farà venir flashbacks de Vietnam d’un davanter que va donar molt a parlar tant dins com fora del camp.

Caldrà arribar a final de temporada per veure si el Richmond és capaç de deixar Pep Guardiola sense un altre títol, i si els partits que queden són prou per concloure les vides d’aquests personatges amb el mateix talent que Messi marcant per l’esquadra. El que està clar és que, de moment, tot sembla indicar que aquesta serà l’última temporada de Ted Lasso. I tenint en compte que aquest era el pla inicial dels seus creadors, endavant les atxes. Saber dir adeu a temps és una virtut que va cara dins del terreny de joc, i no tots els jugadors se saben acomiadar amb la gràcia i el respecte que es mereixen. Ted Lasso hauria de ser més intel·ligent, penjar les botes a temps, i acomiadar-se amb un sentit homenatge que posi la pell de gallina.

Sobretot, perquè al llarg d’aquests anys que ens ha acompanyat i ens ha fet partícips d’aquest vestidor que es regeix per un cartell pintat a mà que ens inspira a Believe, ens ha demostrat que pot fer rondos, dominar el mig del camp, i guanyar per golejada. I abans que les metàfores futbolístiques se me’n vagin de les mans i acabi muntant una lliga per Twitch, diré això: si Apple TV renova Ted Lasso, seguirà sent la millor sèrie del món. Però, si la tanca amb generositat, qualitat, i seny, serà eterna.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor