Joan Ridao: «Alguns jutges fan un activisme contra la llengua que frega el fanatisme»

El doctor en Ciència Política i director de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern analitza al llibre "Una història del català a l'escola" (Pòrtic) els atacs de l'estat espanyol contra el català

Joan Ridao
Joan Ridao | Adrià Costa Rifà
11 de març del 2023
Actualitzat el 13 de març a les 8:05h
El Tribunal Constitucional s'haurà de pronunciar en els pròxims mesos sobre la resposta de la Generalitat per frenar la imposició del 25% de castellà a l'escola catalana. Aquest és el darrer embat de la justícia espanyola contra el català, que històricament ha estat al punt de mira de l'Estat. El doctor en Ciència Política i director de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern, Joan Ridao, fa un repàs exhaustiu d'aquesta ofensiva contra la llengua al llibre Una història del català a l'escola. Del Decret de Nova Planta al 25% de castellà (Pòrtic).

En els darrers 300 anys, amb moments de més i de menys bel·ligerància, l'Estat ha mirat d'imposar el castellà, primer per guanyar l'hegemonia a la Península Ibèrica, i després, a partir del segle XVIII, per motius polítics. En aquesta entrevista amb Nació, Ridao situa l'origen de la situació actual en la sentència de l'Estatut de l'any 2010 i denuncia que alguns jutges a Catalunya "fan un activisme contra la llengua que frega el fanatisme". "Amb la sentència del 25%, el TSJC mostra una nostàlgia preocupant de la llei Wert", assegura. 

- El llibre relata més de 300 anys d'atacs contra el català, però comencem pel moment actual. Què podem esperar de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el mecanisme de la Generalitat per donar resposta al 25%?

- L'actual configuració hauria de ser més propícia a aquesta qüestió, però abans del pronunciament del tribunal sobre la nova legalitat en matèria lingüística i educativa, caldrà donar resposta al recurs que va interposar el PP contra la llei Celáa. Això serà un primer filtre. La disposició addicional 38a de la LOMLOE va ser polèmica. Aquella llei no va quedar malament, però hauria pogut ser millor. Ara el TC revisarà aquest punt, que diu que els alumnes han de tenir domini oral i escrit de català i castellà al final de l'etapa educativa. Després, el TC dirà la seva sobre la resposta de la Generalitat al 25%

"En el tema del 25%, el TC ha de tornar als orígens, al que havia sostingut des de 1994"

- Vostè és optimista, en aquesta qüestió. 

- Soc optimista perquè penso que la justícia ordinària, a partir de 2010, elabora una doctrina que parteix d'una determinada interpretació retorçada del que diu la sentència de l'Estatut. Aquella sentència és la mare de totes les batalles. El TC fa una afirmació rabiosa sobre la paritat de les dues llengües. Diu que no hi ha massa raó per la normalització lingüística, i també que el català és la llengua vehicular, però no només.

- Aquest és el problema. 

- Poques setmanes després de la sentència de l'Estatut, el magistrat Martínez-Vares (que després va ser promogut pel PP al TC) dicta una sentència al Suprem que posa l'esca del pecat. La sentència diu que l'administració educativa catalana s'ha d'adaptar a la nova realitat que suposa la sentència de l'Estatut. Si realment la justícia ordinària ha fet una interpretació esbiaixada, el TC pot tornar als orígens, al que havia dit de manera sostinguda des de l'any 1994.
 

El director de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern, Joan Ridao. Foto: Adrià Costa Rifà


- Què deia? 

- Que el català és centre de gravetat, que la normalització lingüística no s'ha acabat perquè el castellà, a diferència del que diu el TSJC, no és residual, i que hi ha un element de cohesió social necessari amb la nova immigració. Des d'aquest punt de vista, hem de ser optimistes.

"La llei de política lingüística de 1998 és polèmica, però no s'impugna pel context del Pacte del Majestic"

- D'on surt aquesta sentència de 1994? 

- El TC dicta una sentència el 1994 que és modèlica i és sobre la impugnació de la llei de normalització lingüística de 1983. Aquella llei està bastant mitificada, però fixa els fonaments de l'actual model de conjunció lingüística i sorgeix del consens, tot i que va ser impugnada pel govern de Felipe González. El 1994, el TC dicta una sentència que és la pedra angular sobre la qual s'ha sostingut el sistema durant tots aquests anys. Juntament amb una altra peça, la LOGSE, la primera llei educativa de l'etapa democràtica, de l'any 1990, que suposa un desplegament a través de decrets que estableix la vehicularitat del català. La llei de política lingüística de 1998, més polèmica, eleva a rang legal el que deien aquells decrets, i no va ser impugnada, perquè s'havia fet en el marc del Pacte del Majestic. Tot això ha sostingut el model durant molts anys, i simplement hem de tornar-hi.

- És difícil, tenint en compte el posicionament del TSJC en matèria lingüística.

- Evidentment, s'ha de corregir aquest activisme judicial del TSJC, que frega el fanatisme i arriba a dir que, després de veure alguns projectes lingüístics i alguns informes de la infecció, que el castellà és residual a Catalunya. Aquesta afirmació tan radical és falsa.

- Al llibre diu que el TSJC pren una decisió política amb la qüestió del 25%. Per què?

A partir del 2010, el TSJC dicta diferents sentències que diuen que s'ha de determinar una proporció raonable d'utilització de llengües, i comença a instar a l'administració educativa perquè ho reguli, però encara no estableix percentatges. Després, s'entra en una fase d'exasperació i el tribunal retreu la passivitat de l'administració. Finalment, el TSJC crea el 25%. Que fa política ho demostra la interlocutòria de l'estiu de 2022, quan finalment decideix no executar la sentència i elevar la qüestió al TC.

"El TSJC mostra una nostàlgia preocupant de la llei Wert"

- El TSJC mostra força disconformitat amb la nova legislació de la Generalitat, en aquella interlocutòria.

- En aquella interlocutòria diu tres coses de l'alçada d'un campanar: insisteix en la necessitat de la "paritat qualitativa" de les dues llengües, que és un concepte desconegut; mostra una nostàlgia preocupant de la llei Wert, que no està en vigor, i ve a dir que allò era raonable i normal; per últim, diu que la nova legalitat del Parlament és arbitrària perquè està orientada a impedir que el TSJC faci la seva feina. Està dient que el legislador, que representa la voluntat general, li ha aixafat la guitarra, en lloc d'acceptar que ha d'aplicar la nova llei, que és la seva feina.
 

El director de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern, Joan Ridao. Foto: Adrià Costa Rifà


-  Per què considera que és positiva la resposta de la Generalitat a la sentència del 25%?

- A l'inici del problema que genera la sentència del 25%, dins del catalanisme polític i del món educatiu i lingüístic hi ha posicions confrontades. Històricament, hi ha hagut opcions regulacionistes, que deien que calia atendre les reclamacions dels tribunals, i d'altres que deien de no fer res perquè era injust. D'altra banda, hi havia un debat més tècnic sobre quina norma s'ha de modificar, per no obrir el focus més enllà de la qüestió lingüística. Finalment, s'opta per una llei ad hoc i una solució d'emergència via decret llei. En conjunt és positiu i després ho va validar el Consell de Garanties Estatutàries amb dos dictàmens per unanimitat.

"La resposta de la Generalitat al 25% és positiva; hem de distingir entre llengua vehicular i immersió"

- Però també s'ha dit que liquida la immersió lingüística. Ho creu així? 

- Hem d'admetre que, des d'un punt de vista educatiu, el castellà és llengua d'aprenentatge. Podem tancar els ulls i no voler veure la realitat, però el castellà és oficial i té una presència raonable en el sistema educatiu. El que fa la norma del Parlament és constatar això, però no posa les dues llengües al mateix pla. Hem de distingir el que és la vehicularitat d'una llengua del que és la immersió lingüística. En la nova regulació, es parteix de la base que el català i el castellà són oficials, però que el català és la llengua pròpia i això és un plus, que consisteix a valorar que, a diferència del que diu el TSJC, és molt més feble que el castellà, i no poden estar en pla d'igualtat.

- De tota manera, el TSJC està aconseguint imposar el 25% en alguns centres amb un raonament jurídic controvertit. Per què passa, això? 

- Jo renunciaria a argumentar jurídicament aquesta decisió. El TSJC, portat pel dolor que li suposa no poder executar la seva sentència, al cap de pocs dies es reprograma. M'imagino que, per la pressió de determinats sectors de la dreta política i mediàtica, utilitza un procediment en fase de mesures cautelars per mantenir aquest 25%, però el fet rellevant és que la sentència que afecta tot el conjunt, no es pot executar.

"Hi ha un cert revisionisme historiogràfic respecte de la figura de Primo de Rivera"

- El llibre relata com històricament s'ha anat perseguint el català a l'escola. Sovint no es parla de l'època de Primo de Rivera, que va ser molt dura.

- Hi ha un cert revisionisme historiogràfic respecte de la figura de Primo de Rivera. Després del cop d'estat de 1923, la primera mesura que adopta és un decret contra el separatisme, que en l'àmbit educatiu suposa castigar amb presó els mestres que inculquin "valors nacionalistes o separatistes". Al cap d'una setmana, aprova un nou decret prohibit l'ús del català i de materials educatius en català. 
 

El director de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern, Joan Ridao. Foto: Adrià Costa Rifà


- Després arriba a la Segona República. En aquell moment, que podríem pensar que hi ha més sensibilitat pel plurilingüisme, explica que l'Estat podia crear institucions docents en castellà.

- La situació durant la Segona República és més bona que durant l'època de Primo de Rivera. La primera mesura és un decret del bilingüisme, del pedagog català Marcel·lí Domingo, que introdueix les "llengües maternes" després d'anys de persecució. L'Estatut de Núria s'aprova l'agost de 1931 i diu que el català és l'única llengua oficial, és respectuós amb el bilingüisme, i estableix que la relació amb la República serà en castellà. Ara bé, això haurà de passar el filtre de la Constitució de 1931 i de l'Estatut de 1932. En la Constitució de la Segona República es diu que el castellà és la llengua oficial a tot l'Estat, introdueix que hi ha el deure i el dret d'utilitzar el castellà, i que no es permet imposar el coneixement i l'ús de les llengües dites regionals en cap territori. Això ve després d'un debat molt bèstia al Congrés, en què diputats no pas de la dreta, sinó intel·lectuals de la República, com Unamuno o Ortega, van dir autèntiques bestieses.

"Intel·lectuals espanyols com Unamuno i Ortega van dir autèntiques bestieses sobre el català"

- Com ara? 

- Que el català era una llengua morta per la república de les lletres, que el castellà no es va imposar mai, sinó que era una llengua superior en termes culturals i literaris… 

"La Segona República és una etapa francament mitificada, des del punt de vista de la protecció del català"

- Però en l'àmbit educatiu, la República és més aviat oberta...

- La Constitució del 31, en matèria educativa, és oberta i progressista, i crea un ensenyament públic, laic i gratuït. Ara bé, està obsessionada amb la llengua i imposa la creació d'un sistema de doble xarxa. Diu que la República podrà crear centres propis, amb els seus mestres, i la Generalitat, a càrrec seu, podrà fer el mateix. La Segona República és una etapa francament mitificada des d'aquest punt de vista.
 

El director de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern, Joan Ridao. Foto: Adrià Costa Rifà


- Pensant en el franquisme, quan les lleis i tota l'estructura estatal va contra una llengua, què n'explica la supervivència? 

- Les primeres invectives del franquisme contra el català a l'ensenyament són del govern de Burgos l'any 1938. Després hi ha la repressió ferotge, l'extermini cultural i l'asfíxia total de just després de la Guerra Civil, als anys quaranta. Hi ha la llei Ruiz Jiménez de 1950, que durarà fins l'any 1970, fins a la llei Villar Palací, que va introduir, encara durant el franquisme, les "llengues natives". Contra tot això què hi ha? Moltes iniciatives de la societat civil, als anys seixanta es crea Òmnium Cultural, projectes de pedagogs com Joaquim Arenas, es van fer escoles… Però és una etapa d'un retrocés molt notable. Ara bé, el franquisme no és l'únic moment dolorós per a la supervivència del català.

- Els atacs a la llengua són una constant al llarg de la història.

- Abans de la dictadura de Primo de Rivera i de la restauració borbònica de 1874, tenim un segle XIX amb un estat liberal espanyol que va ser molt dur. Hi ha quatre plans educatius que van directament a la línia de flotació. La llei Moyano, de 1857, durant el regnat d'Isabel II, només permet l'ensenyament de la religió en català. La resiliència del català va precedida de tot això. Durant el despotisme il·lustrat i l'absolutisme amb la Nova Planta, les invectives contra el català van ser incessants. Al llibre arribo a la conclusió que, durant una etapa, a partir del segle XV, Castellà té una preocupació pel català que és més cultural que no pas política.

"A partir del segle XVIII ja hi ha una ofensiva política contra el català, que en el segle XIX té com a base la utilització de l'escola com a arma de socialització per nacionalitzar les masses"

- Què vol dir?

- El català estava a la seva zona de domini lingüístic, i el castellà a la seva, però aquesta encara no havia assolit la categoria de llengua literària, de cultura, ni tampoc s'havia estès a tota la península. Això no arriba fins al segle XVI. Per tant, podríem dir que hi ha una etapa -monarquia hispànica durant els Reis Catòlics- en què català i castellà tenen una disputa per l'hegemonia, amb un plus del castellà perquè la monarquia s'identifica més amb la llengua de Castella que no pas amb la de la Corona d'Aragó. Això canvia amb la Guerra de Successió, amb la Nova Planta a partir de 1716.

- Quin és l'objectiu, en aquell moment? 

- En un primer moment es posa el focus en la Real Audiencia i l'Administració, que té un efecte indirecte en els usos lingüístics. El moment més bèstia contra el català és la Real Cédula de Aranjuez, el 1768, amb Carles III. És el primer atac letal sofert pel català en la seva història. A partir d'aquí ja saltem al 1800, en què s'ha imposat la diglòsia tan característica a Catalunya: el castellà, llengua de cultura i oficial, i el català reduït a una llengua que es parla a casa. En resum, en un primer moment hi ha una disputa per l'hegemonia cultural dins la península, però a partir del segle XVIII ja hi ha una ofensiva política, que en el segle XIX té com a base la utilització de l'escola com a arma de socialització per nacionalitzar les masses.

- "Espanyolitzar els alumnes catalans", que deia l'exministre Wert. 

- Això que va dir Wert coincideix amb la praxi del nacionalisme de l'estat liberal espanyol del segle XIX, però ja ho va dir Primo de Rivera l'any 1923 davant dels prohoms de la Lliga, i també diu en una carta privada a Cambó que havia de renunciar als usos públics del català en favor del castellà. Ja parla obertament d'espanyolitzar els nens. Wert no és gaire original.
 

El director de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern, Joan Ridao. Foto: Adrià Costa Rifà

 
- Diu que la Constitució de 1978 és el "pecat original" dels problemes amb la llengua. Per què? 

- L'article 3 de la Constitució de 1978 declara el castellà com a llengua oficial a tot l'Estat i remet als Estatuts d'Autonomia perquè regulin el règim de l'oficialitat de la resta de llengües, que no menciona. Després ja hem vist que els estatuts no són ben bé una norma que completa la Constitució, sinó que acaben reduïts a una mera llei orgànica, cosa que situa les llengües en una situació que no és igualitària. També impedeix que hi hagi un monolingüisme territorial o un estatut personal pels parlants d'altres llengües que no són el castellà. La Constitució del 78 crea el "model lingüístic constitucional", que suposa una recepció del principi plurilingüe molt feble. Alguns autors diuen que aquest model és supremacista en favor del castellà. Una constitució autènticament plurilingüe hauria de consagrar en peu d'igualtat totes les llengües, i la Constitució del 78 això no ho fa.

"Del concepte de llengua pròpia se'n deriva la necessitat de la normalització lingüística"

- L'Estatut del 1979 mira de corregir-ho amb el concepte de "llengua pròpia".

- Introdueix per primera vegada el concepte de propietat de la llengua. No parla només de llengua oficial, també parla de llengua pròpia, i això atribueix un plus al català i en deriva la necessitat de la normalització lingüística. Si el català no fos la llengua d'aquí, no hi hauria cap necessitat de garantir-ne puixança. Després, s'ha intentat combatre aquest concepte. Això no ho discuteix ni el Tribunal Constitucional, que parla de llengua peculiar. Sobre això, no hi ha dubte. 

- Es pot dir que després de la Constitució hi ha una certa treva amb el català? Es pot crear la immersió, TV3…

- En el context dels anys 80 i 90 es desenvolupen iniciatives en favor de la llengua de manera pacífica, també fruit del consens polític del moment i de la sentència de 1994 que tanca qualsevol possibilitat de conflictivitzar el tema. Ara bé, la llei de normalització de 1983 porta aparellat els primers embats de l'espanyolisme lingüístic, amb el Manifiesto de los 2.300 amb Jiménez Losantos i Amando de Miguel, i d'aquí sorgeixen altres iniciatives fins a la creació de Ciutadans. L'actual situació té el punt d'ignició amb la sentència de l'Estatut, i també s'explica per l'activisme d'alguns jutges que frega el fanatisme. Afirmar en una sentència que el castellà és una llengua residual és una manera de fer política.