Jugar amb la presidència del Parlament
Els temps poden fer que la caiguda de Borràs coincideixi amb els pactes postelectorals de les municipals i, per tant, la presidència de la cambra formi part del canvi de cromos. Avui també són notícia debats feministes a Madrid, abandonament escolar alarmant, Trapero i Fernàndez junts, el cardenal Tarancón i Toni Comín
Rep El Despertador cada matí al teu correu
A finals de mes o durant l'abril s'espera la sentència pel cas de prevaricació i falsedat documental que afecta la presidenta suspesa del Parlament i líder de Junts Laura Borràs. El pacte de la Fiscalia amb els altres acusats, i el seu desistiment per demostrar que els correus on explicava com fragmentar contractes i saltar-se les normes de l'administració eren falsos, dibuixa un escenari que no és esperançador per a Borràs, que ha denunciat lawfare. La líder de Junts ha donat per feta la persecució política i que serà castigada malgrat defensar la seva innocència. Si acaba condemnada, això tindrà un impacte evident al partit i també al Parlament.
Amb els estatuts de Junts a la mà, si Borràs és condemnada per corrupció —i els dos delictes pels quals se la jutja entren en el que es considera com a tal— hauria de deixar la presidència del partit. Només hi ha una reserva, que és que la comissió de garanties de Junts, amb la que ella es va enfrontar per defensar la seva mà dreta, Francesc de Dalmases, no la suspengui si la considera víctima de lawfare. La salvaguarda es va introduir fa uns mesos a instàncies de Borràs i els seus partidaris. Cada cop són més els dirigents del partit que volen apartar-la de la presidència perquè ja no la consideren un actiu electoral, sinó més aviat el contrari. Més encara tenint en compte el gir que, de facto i amb Xavier Trias d'ariet, està fent el partit en la seva línia política pensant en les municipals i en les aliances posteriors, que inclouran el PSC.
I si l'escenari intern a Junts és rellevant, no ho és menys el del Parlament, que porta des de juliol sense presidència efectiva causant un greu perjudici a la institució fonamental de la sobirania popular. El PSC, ERC i la CUP van acordar a la mesa, i d'acord amb el reglament vigent que Borràs havia intentat canviar sense èxit, desproveir-la de les funcions i els drets del càrrec després que se li obrís el judici oral per corrupció. Ella s'hi va resistir. Això ha derivat en un interinatge al capdavant de la cambra. La vicepresidenta primera, la republicana Alba Vergés, exerceix les funcions de presidenta, però ha optat per un perfil baix, tant a l'hora de presidir els plens com en l'activitat institucional. Res a veure amb el que feia Borràs en la plenitud de les seves funcions.
A l’estiu, amb el pacte de govern encara vigent, Junts va desaprofitar l'ocasió, apel·lant a la legítima pressumpció d'innocència, per substituir Borràs per un altre dirigent (van circular els noms de les alcaldesses Anna Erra i Marta Madrenas), fet que hauria comptat amb el suport d'ERC i preservat la posició institucional del partit.
Quan el 2021 Junts va designar Borràs per presidir la cambra, la CUP ja va avisar dels efectes que tindria la seva possible inhabilitació i va negar-li el suport per ser investida. ERC li va facilitar l'accés immediat a la presidència malgrat que després va haver d'entomar que Junts es fes pregar més del previst per investir Pere Aragonès. Els republicans van badar no incloent en l'acord amb els qui eren els seus socis com actuar en el cas que Borràs fos jutjada per corrupció i finalment condemnada.
I ara, la possibilitat que això passi obre un nou plet en un context diferent. Aragonès va dir que, després del trencament del Govern per part de Junts i que li neguessin el suport als pressupostos, ja no se sentia lligat a cap acord que atorgués de nou la presidència de la cambra a Junts. Borràs va reaccionar irada al consell nacional del partit i el seu portaveu, Josep Rius, va evitar ahir posar llenya al foc i avançar esdeveniments. Però és un fet —m'hi vaig referir en aquest article fa uns dies— que la inhabilitació, si arriba al TSJC i la ratifica el Suprem, obrirà una tanda negociadora per la presidència de la cambra.
Els temps poden fer que coincideixi amb els pactes postelectorals de les municipals i, per tant, podria entrar en joc. I a no ser que hi hagi una entesa PSC-Junts, ERC haurà de triar si prioritza acordar la presidència de la cambra amb els nacionalistes, i tal vegada amb la CUP, o si opta per mirar als socialistes i els comuns, que aquesta setmana li aprovaran els pressupostos. És complicat —si no hi ha alguna contrapartida potent en forma d'alcaldies o diputacions— que un dels tres partits grans tingui la presidència de la cambra. Aquí ningú regala res i, a hores d'ara, és més fàcil que aquesta rellevant posició institucional pugui recaure en els comuns o en la CUP en funció del bloc que apuntali l'acord.
Un altre debat que s'obrirà és què passa amb la retribució de Borràs. El 12 de març farà dos anys que va ser investida i això li donaria dret a cobrar una generosa indemnització durant un període de quatre anys: el 80% del seu sou, d'uns 150.000 euros a l'any. A més, en arribar a l'edat de jubilació tindria dret a una pensió del 60% del sou com a expresidenta. El dubte que haurà de resoldre la mesa és si el període transcorregut des que se la va suspendre li ha de computar o no com a presidenta de la cambra a efectes d'acollir-se a aquests beneficis.
Seria, a més, difícil de justificar que, després del que hem sabut aquests anys de les llicències d'edat i altres beneficis dels funcionaris i diputats i que la mesa ha volgut revisar, ara els partits miressin cap a una altra banda per beneficiar Borràs. No ha exercit el càrrec de manera efectiva els dos anys preceptius i, arribat el cas, haurà estat condemnada per corrupció.
Així doncs, és evident que la possible inhabilitació de Borràs obrirà un conflicte que en cap cas ajudarà ni a la unitat de l'independentisme ni a millorar la imatge de les institucions.
Avui no et perdis
» ERC veu en el relleu de Borràs al Parlament una «oportunitat» per refer la majoria independentista; per Carme Rocamora.
» Opinió: «Volem fets»; per Jordi Borràs.
» Rodalies acumula 115 dies amb incidències imputables a Renfe i Adif en els últims cinc mesos; per Joan Serra Carné.
» Opinió: «Macroprojectes antiecològics o Renda Bàsica Universal?»; per Jordi Mir.
» El govern espanyol avança en la paritat en plena pugna per la llei del «només sí és sí»; per Bernat Surroca.
» La veu de Nació: «Igualtat: de la retòrica a les polítiques»; per Pep Martí.
» El Govern es conjura perquè la normalitat feminista sigui el «nou sentit comú»; per Carme Rocamora.
» Vaga feminista el 8 de març: com serà l'aturada general?; per Irene Montagut i Lluís Girona.
» Els propietaris de pisos tenen les rendes més altes fins i tot sense cobrar lloguers, apunta un estudi; per David Cobo.
» Opinió: «La pandèmia del malestar emocional»; per Marina Geli.
» Catalunya, al capdavant de l'abandonament escolar a Europa; per Irene Ramentol.
» De la festa a les llàgrimes: així va viure el CF Camarles l'accident del Perelló.
» Serrat i Bonet reben l'honoris causa de la UB pel seu talent i combat contra «l'extermini cultural»; per Pep Martí.
El passadís
L'acte d'investidura com a doctors honoris causa de la Universitat de Barcelona dels cantants Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet va convocar un públic ampli al paranimf de la UB aquest dilluns. A primera fila, es va poder veure junts i departint animats l'exconseller Josep Maria Argimon, el metge Bonaventura Clotet, l'exdirigent de la CUP David Fernàndez i l'excap dels Mossos d'Esquadra Josep Lluís Trapero. El comandament policial i l'exportaveu de l'esquerra anticapitalista es van asseure junts, ben acomboiats per un ambient cordial amb moments emotius, com quan Maria del Mar Bonet i Joan Manuel Serrat han cantat, primer per separat i al final junts. També es va deixar veure Laura Borràs que, enmig de les seves preocupacions judicials, va trobar temps per treure el cap a la UB, on té plaça de professora titular. El vicerector Agustí Alcoberro ha explicat un episodi històric poc conegut: el del darrer claustre de la UB pocs dies abans de l'entrada dels franquistes a Barcelona. Va ser el 19 de gener del 39 per atorgar l'honoris causa a una altra personalitat musical, el compositor Pau Casals, mentre queien les bombes.
Vist i llegit
Ser refugiat o immigrant sense papers és una situació de vulnerabilitat que no sempre troba la resposta adequada en els països potencialment acollidors. És el que passa a la frontera oriental de la UE. Una investigació d'El País i Solomon a partir de gairebé 400 testimonis de persones deportades durant cinc anys i una dotzena de fonts ha constatat l'autèntic pillatge que la policia grega ha practicat a la seva frontera robant-los els diners o telèfons, que en alguns casos han acabat en mans dels fills dels agents. La investigació d'Andrés Mourenza i Stavros Malichudis, que podeu llegir aquí, quantifica en més de dos milions d'euros els diners robats a aquestes persones indefenses abans de ser deportades. Una autèntica vergonya.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1972 es produïa un moviment que seria clau en el final del franquisme i la Transició. Els bisbes espanyols elegien president de la Conferència Episcopal el cardenal castellonenc Vicent Enrique i Tarancón. Va ocupar el càrrec fins al 1981 i va ser clau per separar l'Església del règim de Franco. En el seu dia els bisbes espanyols havien avalat la "croada" que va convertir en oficial la religió catòlica. Tarancón, que era arquebisbe de Madrid, va fer costat a Joan Carles I i a la Constitució espanyola i va ser fortament criticat pels sectors més involucionistes, que cridaven allò de "¡Tarancón, al paredón!". Aquí el tràiler del documental que recordava el seu compromís polític.
L'aniversari
El 7 de març de l'any 1971 va néixer el polític català Toni Comín. Actualment, és eurodiputat de Junts i un dels dirigents del Consell per la República que lidera Carles Puigdemont. Comín, que era conseller de Salut, va marxar a l'exili l'octubre de 2017 i es va instal·lar a la ciutat flamenca de Lovaina, on encara viu ara amb la seva família. És fill del polític i intel·lectual comunista i catòlic Alfonso Carlos Comín. Toni Comín va fer de professor al Sagrat Cor i a Esade.
Va entrar en política activa a Ciutadans pel Canvi, la plataforma cívica de suport a Pasqual Maragall. Va ser-ne diputat les dues legislatures del tripartit i el 2010 va fer el pas al PSC de la mà de José Montilla. Les tensions pel procés el van portar a abandonar els socialistes i a acostar-se a ERC, partit al que acabaria entrant i que el va promoure com a conseller del govern Puigdemont. Un cop a l'exili, però, es va distanciar molt d'Oriol Junqueras i es va apropar a Junts, que ara és el seu partit. Recupereu aquí la darrera entrevista que li vam fer a Nació.
subdirector de Nació
Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.