Sí, em sembla molt mono el Baby Yoda. No, a mi tampoc m'agrada «The Mandalorian»

Jon Favreau ha patrocinat les millors becaines de la meva vida. La seva versió hiperrealista i inanimada de The Lion King i The Jungle Book em van deixar KO gairebé abans de començar. I, a excepció de la primera d’Iron Man i Chef, no hi ha hagut cap obra seva que m’hagi interessat durant més de deu minuts. The Mandalorian forma part d’aquest primer grup d’obres que se’m va fer insuportable fins al punt de la somnolència; tan poc inspirada, lenta i avorrida que vaig haver de revisitar els primers dos capítols diverses vegades per veure si a la tercera anava la vençuda i li trobava per fi aquella cosa que havia fet als executius de Lucasfilm dir sí, endavant, tirem amb aquesta sèrie que segur que té èxit.

Amb el temps, els memes, i el merchandising, vaig entendre que el motiu pel qual s’havia decidit tirar endavant amb no una, ni dues, sinó tres temporades d’aquesta sèrie sobre el caça-recompenses que encarna –d’alguna manera—Pedro Pascal era un, únic i exclusiu: el Grogu, aquella versió petita del Yoda que internet de seguida va adoptar sota el sobrenom Baby Yoda quan la sèrie encara no l’havia batejat públicament. Se n’han venut ninots –admeto que a casa en va arribar un--, pòsters, samarretes, tasses, i qualsevol altre tipus d’andròmina que sigui susceptible de compra. I, arribats a aquest punt, havent vist els primers dos capítols de la tercera temporada, només puc concloure que, com sempre, les ganes de fer calés a costa d’un personatge adorable i icònic han superat la integritat creativa.

En aquesta tercera entrega de la sèrie, el Din Djarin ha de recuperar la seva dignitat per haver-se tret el casc –una acció suposadament imperdonable per als del seu rang, però que de seguida descobrim que, de fet, és força perdonable—, i, per fer-ho, haurà de viatjar fins al seu planeta d’origen, que hauria quedat inhabitable, enterrat en la misèria i pràcticament desaparegut. Si a algun fan de Doctor Who li està venint un déjà-vu, que no pateixi, no està al·lucinant: les trames s’hi assemblen perillosament.
 
La diferència és que, al contrari que a Doctor Who, on des del seu renaixement amb Christopher Eccleston al capdavant s’havien assentat les bases d’un planeta destruït pel nostre propi protagonista, que arrossegava a sobre una culpa que marcava totes i cadascuna de les seves decisions i les seves personalitats, a The Mandalorian mai hem tingut cap mena de base narrativa per a aquesta trama. La sèrie va començar amb un propòsit –tornar el Baby Yoda als seus, és a dir, a Luke Skywalker, suposo— però, en veure que no podien aparcar el Grogu i prescindir de l’únic component que mantenia viva la sèrie, sembla que els guionistes s’han hagut de reinventar i trobar una nova trama de temporada. Una amb bones intencions, que podria servir per indagar en el personatge principal i en la seva història, així com expandir en la mitologia d’Star Wars des d’una nova perspectiva i fins i tot potser aportar una reflexió interessant sobre la religió. Tant de bo la temporada acabi teoritzant sobre la perillositat de seguir a cegues una religió i un estil de vida sense qüestionar-lo. Però la realitat és que, sense base real i introducció sòlida, la idea es queda en una anècdota superficial sense cap ni peus que no motiva la trama, sinó que l’arrossega cansadament com un cadàver, de la mateixa manera que ho fa amb els espectadors.

Aquesta és, almenys, la premissa que plantegen els seus dos primers episodis. Adverteixo que aquesta crítica pot quedar caducada en dues setmanes, perquè Disney Plus només ens ha deixat dos capítols als crítics per escriure què ens ha semblat aquesta nova proposta, i ja se sap que sovint dos capítols no són prou per analitzar tota una temporada.

Avís sobre com funciona la promoció de les sèries i pel·lícules: si, setmanes abans de l’estrena, no n’has llegit absolutament res dels crítics, normalment és perquè la productora o distribuïdora no ha donat screeners amb prou temps. I si no ha donat screeners amb antelació... Tremola.

Els screeners de The Mandalorian no van arribar mai. De fet, va arribar-ne un, del segon capítol, hores després de l’estrena del primer, i prou. No hi havia ni una sola crítica publicada abans que es pengés el capítol a Disney Plus. Per comparar, Andor estava en boca de tots una setmana abans de la seva estrena. Andor ha estat multinominada i premiada. La tercera de Mandalorian segurament passarà sense pena ni glòria. No hace falta decir nada más.

Que tampoc ara serà tot culpa del Mando. Fins l’estrena de la sèrie protagonitzada per Diego Luna basada en el seu personatge a Rogue One –la millor de les pel·lícules contemporànies d’Star Wars, i qui digui el contrari no és de fiar—, The Mandalorian era una acceptable conversió de la problemàtica d’una galàxia molt, molt llunyana a la televisió. Sobretot si la comparem amb la seva cosina, The Book of Bobba Fett –on, per cert, es van desenvolupar tres capítols de The Mandalorian així, perquè sí, perquè calia fer un crossover com a Marvel i sembla ser que no importava que fos la cosa més cutre i mal desenvolupada que s’ha vist a la història de l’audiovisual—. Però amb l’arribada d’Andor, també la certesa que l’univers Star Wars mai tornaria a ser igual; no em cansaré de repetir-ho: Andor havia de fer més bona Rogue One, i ha acabat fent més bo tot Star Wars, amb tanta mala bava, que qualsevol cosa que vingui després no li arribarà mai ni a la sola de la sabata.

I això que, a priori, Mandalorian i Andor tenen moltes coses en comú: un elenc amb talent, liderat per un actor llatinoamericà de capacitats interpretatives envejables, amb un equip tècnic al darrere capaç d’aconseguir grans coses. Però mentre que Andor ha sabut retrobar-se amb l’essència política i social de la saga de George Lucas –amb una profunditat crítica que ni el seu mateix creador ha vist mai en la seva obra—The Mandalorian s’ha quedat amb les parts més trivials que generava, i les ha diluït avorridament fins a la seva essència més bàsica i simplona.  

I ara ja és tard. Ara ja no en tenim prou amb el Grogu fent sorollets i gestos moníssims, ni amb la relació paternofilial que ha desenvolupat amb el Mando. Ja no ens serveixen capítols episòdics que obren i tanquen sense transcendir, ni escenes d’acció incorporades perquè al capítol se li pugui posar l’etiqueta. Ara volem introspecció de personatges, dilemes morals que posin la pell de gallina i ironia dramàtica per parar un tren i glaçar-nos la sang. I entenc que l’estratègia ha estat aprofitar el rebufo d’HBO, que està rebentant números amb The Last Of Us, esperant que el nom de Pedro Pascal sigui prou incentivant com perquè Mandalorian no sigui un fracàs estrepitós d’audiències –que no ho serà, perquè el fan mitjà d’Star Wars és com el de Marvel, tan dedicat des de fa tants anys que s’empassarà qualsevol nou producte que se li posi en safata. Però ara –i encara menys després del que ha fet amb el Joel— ja no estem contents amb la veu de Pedro Pascal imposada en un pobre doble de qui mai sabrem el nom vestit amb armadura.

Andor ha suposat un abans i un després, en aquest sentit, pels que sempre hem defensat que Star Wars era capaç de més del que ens havien demostrat les picabaralles narratives de J. J. Abrams i Rian Johnson. Volem que Disney aposti per les històries que reflecteixen la nostra societat, la posen sota la mirada microscòpica d’un univers fictici i en treuen idees que, en la seva tragèdia, tenen alguna gota de positivitat. Ens mereixem sèries que no ens deixin clapats al sofà i que només ens motivin per veure si el Grogu assolirà nous nivells d’adorabilitat susceptibles de gifs que ens faran virals a Twitter.

Star Wars ha de voler ser més, ha de voler fer més. I, lamentablement, amb The Mandalorian no ho està aconseguint. L’únic que ens queda és que la broma no duri gaire més. I que el temps d’espera fins a la segona d’Andor passi ben aviat.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor